Quan etiquetem a una persona o a un personatge literari amb l’adjectiu d’extravagant, segons el diccionari, volem dir que és algú que es mou al marge dels límits establerts, que fa i diu quelcom que avança per la perifèria del sentit comú.
La literatura infantil i juvenil és un món habitat per un munt de personatges extravagants, diferencials, amb personalitats ben particulars, que es belluguen a la seva manera, potser no fora d’allò que anomenen sentit comú, però si fora d’allò que definim com a habitual.
Tan particular és la personalitat d’alguns d’ells que, temps després d’haver-los llegit o escoltat, encara en recordem l’aspecte, la indumentària, l’acció, o l’element que els fa diferents, que els fa extravagants.
La gran gal·la dels personatges extravagants…
Hi ha una autora, Laura Ortega Vesga (Burgos, 1979), que s’estrena en el panorama literari amb una obra on ens exposa i ens mostra una galeria de personatges dels contes:
Ortega Vesga, Laura. Hi havia una vegada… els rècords dels contes. Il·lustr. Anna Aparicio. Flamboyant, 2026
Ho fa a la manera d’una gal·la de premis cinematogràfics, tot fent desfilar per la catifa vermella tot de protagonistes dels contes tradicionals i dels clàssics de la literatura per a infants, cadascun d’ells amb les seves extravagàncies. Opten a diversos premis dividits en categories, com ara:
- Els que tenen les parts del cos més impressionants. Hi opten, entre d’altres, Rapunzel i els seus cabells, el Llenyataire de llauna i el seu cos rígid, en Pinotxo i el seul nas…
- Els que demostren tenir sentits més aguts. Hi opten, entre d’altres, l’oïda del flautista d’Hammelin, el tacte de la princesa del pèsol, el paladar de la Rínxols d’or.
- Els que habiten cases més al·lucinants. Hi opten, entre d’altres, el palau de la Reina de les neus, la casa de maons del tercer porquet, la casa passejaire de la Baba Iagà
…
I com a tota gal·la, entremig, hi ha reportatges i entrevistes a alguns dels artistes convidats que són més populars.
El llibre representa una manera dinàmica i atractiva, accentuada per les il·lustracions i composicions gràfiques de la il·lustradora catalana Anna Aparicio, d’accedir al món dels contes de sempre. També una manera de posar a prova el coneixement que tenim dels mateixos, o bé, de descobrir alguns personatges i detalls que desconeixíem fins ara.
… per on desfilen els somnis i els malsons de la LIJ
Pel fet de ser en una gran part il·lustrada, la literatura infantil ha esdevingut una pissarra immillorable o un aparador ideal on dibuixar, donar forma i exposar els nostres somnis, allò que desitjaríem ser, però pel que sigui -l’entorn, les normes, les convencions…- no hem gosat expressar prou ni tampoc traspassar els límits que ens han establert.
També és i ha estat una manera d’humanitzar les nostres pors, els nostres pitjors malsons, allò que es mou fora dels límits de la raó, fora del sentit comú.
La il·lustració és un element molt llaminer com a eina d’expressió i de comunicació, tant és així que per exemple si anotem i cerquem la paraula “monstre” en un catàleg de biblioteques o de llibreries, ens apareixeran tantes obres per a infants que no ens les acabarem en uns quants dies, o en unes quantes setmanes.
Des dels famosos monstres d’Allà on viuen els monstres de Maurice Sendak, tot passant per l’enginyós Endrapasomnis de Michael Ende o en Fab, el monstre groc de Carme Solé Vendrell, o fins i tot Frankenstein de Mary Shelley, fins arribar a El Grúfal de Julia Donaldson i Axel Scheffler.
El grúfal, una extravagància que és ideal, entre d’altres, per demostrar la utilitat de la literatura
Quan jo penso en monstres, o en personatges extravagants, que no és ben bé el mateix, el primer que em ve al cap és el llibre àlbum d’El grúfal.
I no només per ser el grúfal un personatge original, format per elements de diferents animals i bastit per la imaginació desbordant del ratolí protagonista, sinó perquè quan sento algú que qüestiona la utilitat de la literatura com si aquesta formés part de l’àmbit econòmic, -i passa més sovint del que seria recomanable!-, la del ratolí protagonista em sembla una experiència vital per exemplificar o justificar la utilitat de la imaginació.
Al ratolí, l’enginy i la imaginació, bases del joc literari, li serveixen, ras i curt, per salvar la pell. Quina utilitat hi ha més essencial que aquesta!
I no és la única. Com he comentat abans, fer palpables i posar nom als somnis i als malsons, a les extravagàncies, a allò que queda més enllà dels límits i del sentit comú, diagnosticar-lo -si ens hi referíssim en termes mèdics-, és una manera de poder-los abordar, de saber com ens hi hem de dirigir i com els hem de tractar.
Deixeu un comentari: