A les rondalles hi ha dos agressors animals que tenen una presència aclaparadora i una càrrega simbòlica importantíssima. Ens referim al llop i al drac. Pel que fa al llop, podem dir que representa un paper força complex, però gairebé sempre carregat de connotacions negatives. Les característiques que li són atribuïdes és podrien resumir en: voracitat de carn -sovint humana i millor si és d’infant-, actuació guiada pels instints més primaris i connotacions sexuals. El llop té alguns lligams amb la figura de l’ogre, tal com posa de manifest l’estudiosa francesa Arlette Bouloumié: «Le dernier avatar de l’ogre est le loup, l’animal féroce par excellence en Europe et dont la gueule aux dents pointues déchire ses proies et inspire la terreur. L’image du loup comme celle de l’ogre est liée au foret, à la solitude, a la faim.»
Tanmateix, la seva mateixa voracitat sol ocasionar-ne el fracàs. Els seus agressors -generalment inferiors en força i dimensions- sempre aconsegueixen vèncer-lo, abans o després de ser engolits. Tots coneixem la luxúria voraç del llop de Caputxeta Vermella, la insistència plena d’estratagemes més tost ingènues del llop de Les set cabretes i el fracàs estrepitós i ridícul de la bèstia que es vol empassar Els tres porquets. Però amb tot, fracassat i vençut al final de la història, amb el ventre xapat i cosit de bell nou o amb el cul socarrimat, el llop de les rondalles continua essent el senyor de la por, pertany al domini de la fosca, de la nit, del món desconegut de la bèstia salvatge.
El llop és un dels pocs personatges de la por que té un referent real, un model animal que existeix a la naturalesa, encara que dir llop no implica sempre una representació concreta a la ment de l’oient. Això el fa diferent dels dracs, dels fantasmes, dels follets, etc., que són una pura creació imaginària. Cal remarcar que els finals de les rondalles corregeixen les tendències naturals d’aquests personatges -la voracitat, la violència…- tot demostrant que el seu poder no és omnipotent i penalitzant la seva incontinència destructora. Doncs bé, aquest personatge carregat de simbologia ha estat pràcticament bandejat pels autors actuals, molt sovint simplificat i banalitzat. Aquesta desmitificació de la figura del llop no és ni recent ni exclusiva de la nostra literatura. Tampoc no es pot considerar un fet aïllat, sinó que s’insereix dins tota una tendència desmitificadora que fa dècades que senyoreja la literatura per a joves lectors.
Un altre agressor habitual les rondalles d’arreu del món és el drac. Entre la gran quantitat de trets remarcables del drac podríem destacar la seva universalitat -el trobem des del Japó a Europa-, i la unicitat -dins la diversitat més imaginativa- del seu aspecte físic. El drac està format per un conjunt variable d’elements presos d’animals tradicionalment considerats com a perillosos, agressius o tòxics: la serp, el cocodril, el lleó, l’àguila, l’escorpí, el calàpet, els animals prehistòrics, etc. De cada un d’ells, el drac pren l’atribut que el pot fer més paorós i invulnerable: el cos cobert d’escates que actua com una cuirassa, les urpes que tallen i esquincen, les ales que li permeten poder fugir i atacar des de l’aire, les potes fortes i veloces, la capacitat de nedar i respirar sota l’aigua, les banyes per envestir, la cua com un fibló potent i enmetzinador alhora, la força que la seva mida disforja li confereix…
Però la imaginació popular no s’ha conformat amb fer del drac un compendi de les defenses més espectaculars dels animals coneguts, sinó que -a més- li ha afegit atributs extraordinaris: l’alè fètid i verinós, la bocassa que llança flamarades, la mirada escrutadora i despietada que petrifica i, per subratllar encara més l’horror, el cap monstruós que sovint ha estat multiplicat per tres o per set. I per sobre de tot això un desig incontrolable d’atacar, de matar, de devorar. El drac només té sentit per oposició a l’heroi com a agressor o com a guardià que cal vèncer. El seu sentit últim d’agressor no és la possessió d’allò que roba o guarda sinó únicament el poder ser l’oponent a qui s’ha d’encarar el qui vol guanyar, perquè només qui és capaç de vèncer la bèstia esdevé, veritablement, un heroi.
En el conte modern encara trobem dracs que conserven el seu paper d’agressor, que fan por i esgarrifen, que demanen tot el valor, tota la força i tota l’empenta de l’heroi abans de ser vençuts. Al seu costat, però, trobem també draguets de joguina, de per riure. Alguns són una mena de caricatura dels seus paorosos predecessors, amb actituds més pròpies d’un gatet o un gosset que no d’un veritable drac. També és variable, en uns i altres, el grau d’humanització o de bestialització. Tenim, per tant, una bifurcació en el paper d’aquest animal simbòlic que s’explica per l’actitud de l’autor a l’hora de fabular. Si l’opció és la de seguir la tradició trobarem els dracs convencionals, si en canvi el que es vol és donar una nova orientació al relat, tot jugant amb els elements clàssics, veurem aparèixer els dracs que trenquen els esquemes establerts. El capgirament de les qualitats tradicionalment atribuïdes a aquests monstres es produeix a molts de relats moderns. En alguns contes ja no ens trobem amb un drac, sinó amb una draga, no és un ésser voraç ansiós de carn, sinó que és un personatge vegetarià, i no és violent i actiu, sinó mandrós i pacífic. Per tant, en la literatura infantil i juvenil actual conviuen dos models de drac. Un, minoritari, que respon als esquemes tradicionals d’ésser paorós amb el qual s’ha de lluitar i que cal vèncer i un altre que s’ha transformat en una mena de mascota o joguina simpàtica que, en el millor dels casos, actua com a auxiliar del protagonista.
En conclusió, podem dir que podem copsar un ús ideològic del llegat cultural tradicional. Els personatges-símbol -del mal, del bé, del poder- són usats avui per transmetre el missatge que en aquest moment ens vol fer arribar l’autor -un autor conegut, en contraposició a l’anonimat de la rondalla- que els usa de forma personal, no com ho faria un narrador tradicional, que s’inseriria en els cànons establerts. L’escriptor o l’escriptora actual imbueix els llops, els dracs i altres personatge de la por de les característiques que convenen a la mirada que vol transmetre. En el camí, hem guanyat en uns aspectes i n’hem perdut uns altres. Potser, al final, haurem de fer com en Pere Pocapor i tornar a sortir a buscar la por de debò, per tal de conjurar-la i vèncer-la, però sense oblidar que existeix i que forma part de tots nosaltres, perquè -tanmateix- i des de fa mil·lennis, és una de les nostre eines imprescindibles de supervivència.
Deixeu un comentari: