Per fer la cloenda d’aquest cicle monogràfic que, al llarg d’uns mesos, Llibres del Replà ha dedicat a la presència dels Ocells en la literatura infantil, jo tenia la intenció d’elaborar una proposta original, amb aus diferents a les ja tractades. I el primer llibre que em va venir al cap va ser un exemplar editat en català ja fa vint-i-sis anys i anomenat El rei dels ocells, de la il·lustradora britànica Helen Ward, una història en la qual tots els ocells del món es reuneixen per triar-ne un que esdevindrà el rei.
Un relat d’arrel tradicional del qual Helen Ward en va fer una versió actualitzada amb una il·lustració de caràcter gairebé científica, on pots entrellucar i reconèixer, com si de fotografies es tractés, els ocells més coneguts i més atractius.
Si bé el llibre encara em fa l’ullet des dels prestatges de la biblioteca, tot i els anys que fa de la seva edició, vaig pensar en quelcom una mica més original, més actual, que s’allunyés de les aus reals i anés en direcció cap a l’exotisme. Aquesta, aquesta era la paraula: exotisme!!!
La clau era cercar obres que continguessin aus exòtiques, extravagants, imaginàries, inventades… ja que la imaginació és un dels ingredients principals de la literatura infantil, capaç de transformar com cap eina més la realitat de les coses.
Havia de buscar ocells imaginaris, d’aquells que, de tan rars, els protagonistes que tenen l’objectiu d’anar-los a cercar ho fan fins a l’extenuació i en la seva recerca no escatimen esforços de cap mena, per cruels i extrems que aquests ens puguin arribar a semblar.
Per anar-los a trobar, jo, un simple i humil bibliotecari, no he travessat selves, ni he solcat oceans, ni m’he enfilat als arbres ni tampoc m’he passejat per les teulades, però si que m’he aventurat pel mar inhòspit i particular de les biblioteques.
I les aus que he trobat us garanteixo que són espècies tan úniques, tan desconegudes que, a vegades, per no tenir no tenen ni nom per a anomenar-les, i menys encara per a classificar-les, i els autors els hi atorguen sovint el més senzill, el més evident, el primer que els passa per la barretina.
Us convido a fer un tomb per la galeria d’aus exòtiques i imaginàries que jo he localitzat:
Ocell roig
A certes aus se les anomena per alguna de les seves qualitats principals, com ara el color, present en una de les primeres que vaig trobar.
No fou en una obra per a infants, sinó en un llibre de poemes llegit al vol, i era una au a qui la poeta americana Mary Oliver anomenava ocell roig:
L’ocell roig venia tot l’hivern
i esperonava el paisatge
com res més no ho hauria pogut fer.
- Oliver, Mary. Ocell roig. Trad. Corina Oproae. Ed. Godall, 2018
Ocell de foc
D’altres, se les anomena per la seva textura o pel seu aspecte, com ara aquell ocell de foc que es menjava les pomes d’or de l’exòtic jardí d’un tsar. Tenia plomes brillants, ulls com pedres de cristall i el bec envoltat de flames.
Es localitza en un conte tradicional recollit per Aleksandr Afanàssiev, del qual Ígor Stravinsky en va elaborar un ballet ben popular, i Mariana Ruiz Johnson n’ha bastit un còmic particular i atractiu.
En els contes populars, o relats que beuen de la tradició, els reis, tsars i emperadors són capaços de tot per aconseguir els seus objectius.
En aquest cas, el tsar enviarà els seus tres fills a la recerca de l’ocell, amb una aventura que genera sensacions de tota mena.
- Afanàssiev, Aleksandr. L’ocell de foc. Il·lustr. Mariana Ruiz Johnson. A fin de cuentos, 2025
Ocell que parla
O se’ls anomena pel so o la característica del seu cant.
La pajarera de oro és un conte amb una princesa protagonista que tot el que té de repel·lent i de perversa ho té de ganes d’augmentar les seves col·leccions. Entre d’altres, la d’ocells.
Un llibre que destaca per la mida de l’exemplar i per l’exuberància de les il·lustracions de Carll Cneut, amb una princesa que s’inventa ocells perquè els servents els vagin a buscar. Si no aconsegueixen troba-los, els talla el cap. Així de senzill.
El més buscat serà l’ocell que parla, una espècie que ella va veure en un somni, i que senzillament no existeix. Vet aquí la malícia de la princesa!
- Castagnoli, Anna. La pajarera de oro. Il·lustr. Carll Cneut. Barbara Fiore, 2014
Ocell arc iris
No cal ser de la noblesa per anar a buscar un espècimen d’allò més estrambòtic fins a la fi del món.
En aquesta ocasió, ella és una ornitòloga extravagant i desolada que envia a dos germans a la recerca d’una femella de l’ocell arc iris, una de les aus més rares del planeta.
La seva serà una aventura que els durà per paisatges exòtics, i conduirà el lector per una galeria d’aus imaginàries que ofereix molt joc a la fantasia i a la il·lustració de la mateixa: matrioixca, talaia, del jazz, fanal, paraigua…
- Brech, Nora. L’expedició arc iris. Joventut, 2022
El pájaro cucurucho y otras aves extrañas
Per galeria fantàstica, la que es va inventar la genial ploma d’Arnold Lobel. L’índex ja ens mostra el nom de les aus i incita a començar a imaginar: camara clueca, lechuza làctia, avescoba, ganso vaso de agua…
I continua amb la següent introducció:
“Las aves que están dentro de este libro son muy extravagantes e inusuales: no las vas a encontrar en el zoológico ni en los libros de ciencias naturales. Existen solamente en estas páginas.”
- Lobel, Arnold. El pájaro cucurucho y otras aves extrañas. Niño, 2019
Ocell Piu-piu
Qui també està desolat és el senyor Oriol, un home senzill que a penes havia sortit de casa, fins que la tristor del seu company de pis, un petit ocell, li fa buscar una solució: una planta que té el do de fer feliç a tothom a qui se li regala.
Amb la planta, en Piu-piu s’escapa en direcció a la selva a la recerca de la seva felicitat, i al seu darrere el senyor Oriol que viurà l’aventura més emocionant i més fantàstica de la seva vida.
- Baas, Thomas. El senyor Oriol. Símbol, 2017
Pío, Pía y Pí
Aquest és el nom dels Tres pajaritos amb què el gran Bruno Munari bateja a tres ocells dels quals ens explica la història relacionada amb la gàbia on viuen. Destaca l’enginy del llibre que embolcalla els animals i engabia les tres històries d’aquests ocells inventats.
- Munari, Bruno. Historias de tres pajaritos. Niño, 2017
Ocell Toc
De totes les històries d’ocells imaginaris amb què m’he topat, la que més m’ha impressionat, la que més em té el cor robat, és la de l’ocell toc, perquè, entre d’altres, està descrita amb llenguatge poètic i amb una il·lustració lírica, i també, pel gran delit del protagonista per cercar la seva llibertat. En aquest cas, és ell mateix qui la cerca.
De ben segur que en llegir-lo, nosaltres els lectors, li oferirem la llibertat, o si més no, farem les lectures que calgui per donar-li i poder sentir el seu cant particular de tant en tant.
T’explicaré una cosa
de l’ocell toc:
li agrada molt la fusta.
Te n’explicaré una altra:
també li agrada molt volar.
I, ja que hi som,
te n’explicaré una altra més:
abans que una mansió
s’estima més un prat,
i abans que una paret
vol veure el mar.
I és que l’ocell toc
viu atrapat
en una gàbia de metall.
- Pintadera, Fran. La cançó de l’ocell toc. Il·lustr. Anna Font. Akiara Books, 2024
Deixeu un comentari: