Ja fa força anys el meu avi patern, ocellaire d’afició, m’explicava que les guatlles quan canten fan “set per vuit, set per vuit…“, i la meva mare cada volta que veu un corb volar diu que crida “carn!, carn!“, en referència a l’alimentació d’aquest còrvid.
Fent memòria del passat observo que aquelles referències de les veus dels animals que el meu avi o la meva mare usaven eren comunes i populars. Amb els anys he descobert que, fins i tot, establir relació entre els crits dels animals i alguns tipus de parla té un nom!: mimologisme, que seria segons el Termcat “Fórmula que dota de sentit el crit dels animals o altres sons no lingüístics mitjançant la construcció d’un discurs lingüístic imitatiu.”
I el mimologisme ja s’ha plasmat en el paper des de fa anys, molt més profusament del que a vegades som conscients.
Pel que fa a la llengua catalana, el 1933 l’il·lustre folklorista Joan Amades va publicar El llenguatge de les bèsties i de les coses, un llibre amè i deliciós publicat a Barcelona, amb el qual inicia la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars. En aquell volum recollia les diferents interpretacions del parlar dels animals d’arreu del nostre territori, un volum que convidem a reeditar a fi de recuperar una part de la riquesa de la nostra llengua que, en un moment en el que torna amb força l’oralitat, s’hauria de tenir en compte.
En la contística popular trobem molts exemples i usos d’aquest llenguatge dels animals, com en el famós conte de Els músics de Bremen. El mimologisme en aquesta rondalla popular, famosa per ser un bell conte sobre la menystinguda idea de que junts serem més forts, s’esdevé quan el cap dels bandolers vol recuperar la casa que han okupat els quatre companys de viatge: un ase, un gos, un gat i un gall. Aquest personatges malfactor s’atreveix a entrar a la casa en plena nit on és rebut per l’ase a coces, pel gos a mossegades i pel gat a esgarrapades…, i mentre rep tot tipus de patacades el gall crida a ple pulmó: “kikirikí, deixeu-me’n per mi!, deixeu-me’n per mi!”.
El llenguatge de les bèsties, i més concretament el dels ocells, és interpretat de moltes maneres segons l’indret o la llengua de referència. I n’és especialment rica la nostra llengua.
L’oreneta, a tall d’exemple, sembla que pensi i tingui més cap que moltes persones: és àgil, atrevida, alegre, treballadora. El cant de l’oreneta és un xisclet fresc que no s’acaba mai i que sembla que digui: “-Vit, vit, xirivit!”.
Els pagesos en alguns indrets del país, com els topants que jo he viscut d’infant a la comarca d’Osona, diuen que l’oreneta quan canta diu: “-Lleva’t de matí, lleva’t de matí!”, ja que si les coneixeu i les viviu de ben a prop a primera hora del matí i cap al vespre és quan més actives estan, a la caça i captura dels empipadors mosquits.
Però d’interpretacions del llenguatge dels ocells, i més concretament de les orenetes, ja no va ni tan sols per comarques, i en pocs kilòmetres les poden canviar substancialment, un fet que mostra la riquesa i diversitat de la nostra llengua.
Això ens explica en Josep Espunyes en un breu article sobre els mimologismes al seu poble natal de Peramola on les orenetes diuen «Lleva’t, lleva’t dematí. Jo ja he anat a Castellfollit i tu encara ets al lliiit…», en canvi, al lloc de Cortiuda, a la part nord-occidental del mateix municipi de Peramola, l’oreneta fa: «Si vols tenir bona ventura, bona ventura, bona ventura, lleva’t de bon dematííí… Si vols tenir bona ventura, bona ventura, bona ventura, lleva’t de bon dematííí», mentre que a Tragó, al costat del riu Segre, canta: «Al meu poble hi ha pebre i canyella i aquí no hi ha reee… Al meu poble hi ha pebre i canyella i aquí no hi ha reee…».
Josep Maria de Segarra, en el seu magnífic volum sobre Els ocells amics (Joventut, 1947), ens diu que a les orenetes “A l’Empordà li fan dir una pila de coses. La gent del camp explica el xisclar de l’oreneta d’aquesta manera:
“-M’he llevat,
m’he rentat,
he esmorzat,
he anat a Montserrat,
i tu encara ets al llit:
lleva’t, lleva’t de matí!”
Una altra persona il·lustre de les nostres terres, com fou Palmira Jaquetti, també mostrà interès per les aus, llistes de noms d’ocells, apuntades ací i allà, en diferents quaderns, i encara més interessant, enriquides amb notes folklòriques:
«El gaig.- Delator de la Verge sota la garbera: «Sota la garbereta / està la Marieta! […] La Verge, en eixint de l’amagatall li diu: «Gaig ets, / gaig seràs, / menjaràs molt / i mai no estaràs gras.», etc.»; «El pigot.-Diu «sí, sí, sí» quan se li pregunta si ha de ploure, després de pensar-s’hi mirar el cel. O bé, «un xic (3 v[egades].» («Quadern 24», 1948. HdPJI).
I ja no diguem la relació dels mimologismes amb el món dels poetes i poetesses! Aquests han estat utilitzats per a imitar la puput, la gallina, el gall o el duc, entre d’altres ocells de referència. Com en aquesta magnífica traducció del llibre La locomotora i altres poemes divertits, un llibre original de Julian Tuwin, publicat per primera vegada a Varsòvia el 1938 i que l’editorial Vacmú ha estat a bé de permetre’ns conèixer, on la puput diu:
La ràdio dels ocells
Cacaracac! Quequerequec! Quiquiriquic! Cocorococ!
De cop i volta un altre ocell li dona un toc:
“Ara diràs: cucurucuc!
I jo no puc, no puc, no puc
deixar que ho facis, mal nascut,
perquè soc jo, soc jo el cucut!
Parla per tu, per tu, per tu
i deixa en pau la meva u!”
Tot i això no sempre hi ha una interpretació explícita del seu cant, si no que la fonètica d’aquest és utilitzat moltes vegades com a recurs sonor, gairebé musical, perquè el poema flueixi i prengui més sentit.
Així, en el Bestiolari de Josep Vallverdú trobem:
Gall
Quiquiriquí! Ben de matí,
(el cas és presumir).
De les dotze al toc
cocorococ!
cresta de foc.
-Soc el rei del galliner,
vaig vestit de mosqueter.
-Tu ves dient… posa’t gras,
que a la cassola aniràs.
Però per acabar i aprofitant que avui el rei es casa doncs plantarem carxofes, un poema de Francesc Bofill que no mimoliosseja gaire però que apareixen molts i molts ocells, un bé de Déu de colors i cants que de ben segur que en podreu trobar la seva veu en català. La busqueu?
Els nois de la meva escola em tracten de despistat
perquè em descuido les coses i tinc molts ocells al cap.
És veritat! Se m´hi han ficat:
Caderneres, gamarussos, picasoques i merlots,
lloros, garses, gaigs, gavines, orenetes i falziots.
Els nois de la meva escola em tracten de despistat
perquè em descuido les coses i tinc molts ocells al cap.
És veritat! Se m´hi han ficat:
Mallerengues i canaris, terreroles i pigots.
Cueretes, corbs, xibeques, primaveres i aligots.
Deixeu un comentari: