Hi ha paraules que, tot i que han caigut força en desús, quan les recites en veu alta sembla que allò que defineixen no els hi podria escaure millor. Així, per exemple, la paraula “xiuxiueig” sembla talment que te l’estiguin recitant a cau d’orella, no? I la paraula “farfalla“, papallona en italià, no us transporta al seu vol erràtic i delicat? Fins i tot algunes expressions com “cap de fava” poden ser més fonològiques i escaients al seu significat? És molt probable que molts de vosaltres en tingueu alguna o algunes, d’aquestes paraules.
I ja no parlem dels noms o dels cognoms. Què me’n dieu quan un gegant rep el nom de Capdeferro o quan el cognom d’una bruixa és Malagelada? Doncs bé, les properes col·laboracions de les nostres veïnes i veïns del Replà versaran sobre personatges estrafolaris, extravagants, inversemblants, estrambòtics, originals, rocambolescs, guillats, llunàtics…, tots ells mots que ja identifiquen fonèticament el nostre zoològic d’éssers que transitaran pel nostre edifici. Un autèntic circ de personatges per gaudir plegats de les seves singularitats.
Sigui perquè s’han unit la fam i les ganes de menjar, el Replà s’afegeix a l’onada d’una certa recuperació de l’oralitat i la tradició popular dels darrers mesos i anys.
Només cal destacar el símptoma que suposa que TV3, la televisió oficial del país, hagi posat a la graella un nou programa amb el suggerent títol de Departament Amades, sis capítols que presenten alguns dels personatges del nostre imaginari -la pesanta, l’home del sac, el dimoni, les dones d’aigua…- tot fent-ne una reinterpretació actualitzada al segle XXI.
El programa es basa en un recull d’éssers que podríem anomenar d’estrafolaris, d’extravagants, d’inversemblants, d’estrambòtics…, que conformen els fonaments de la nostra cultura, la base sobre la qual durant segles s’ha assentat el nostre imaginari i les nostres creences. Alguns d’aquests personatges, per exemple, van provocar que es pintessin els marcs de les finestres de les cases de color blau marededéu o que alguns joves morissin ofegats en les profunditats dels gorgs negres de torrents i rieres.
El programa a més ha tingut la picardia d’utilitzar, per il·lustrar la font de la qual es dota per a la selecció dels personatges, una de les imatges més icòniques i estrafolàries del nostre estimat Joan Amades. Fa por, no?
Però això no ha estat flor d’un dia, ans al contrari. Ja fa molts i molts anys que folkloristes com Amades, Valor o Alcover van recollir i col·leccionar alguns dels éssers més estrambòtics que hi ha en la fauna fantàstica del país -entenent fauna per tot tipus d’ésser viu, sigui real, fantàstic o fantasmagòric. Un llegat que alguns narradors de contes es van dedicar a donar continuïtat durant els primers anys de la democràcia, com Roser Ros, Teresa Duran, Caterina Valriu, Pep Duran o Carles Alcoy, entre d’altres, sense oblidar els reculls d’en Pep Coll. Professionals que han vetllat per mantenir vius els éssers mundans o mitològics de la nostra cultura, a quin més únic, repartits per tota la geografia.
Sortosament semblaria que autors actuals com Joan de Déu Prats, am
b el seu magnífic El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya (Comanegra, 2017) o Dracs. Llegendes catalanes amb passió de foc (Cossetània, 2022), així com en Pol Castellanos amb La cara fosca de les llegendes (Estrella Polar, 2023), sense oblidar la Sherezade Bardají amb el seu Tres, i tres, i tres fan… (Bindi Books, 2025), han agafat el testimoni i, mercès als vents que bufen a favor de la recuperació de l’oralitat, amb col·leccions noves com Si fa sol, de la nostra veïna Cristina Correro (Combel, 2026), o títols tan exitosos com Canta-me’n una, canta-me’n dues (Babulinka, 2025), podem dir que el món imaginari, paorós o angelical, està en procés de recuperació i torna a gaudir de força bona salut.
Però així com fins ara he relacionat en excés el mot estrafolari a éssers gairebé mítics o mitològics, aquest adjectiu també pot formar part de personatges ben reals.
Així, a tall d’exemple, al tombant del segle XIX i XX a Barcelona va viure un personatge molt conegut i estimat: la Monyos. Segons sembla diverses desgràcies la van portar a perdre el senderi i es passejava per la ciutat amb un vestuari acolorit i tres monyos al cap que li van donar el nom. El seu caràcter alegre i jovial la va convertir en un personatge molt estimat per tots els barcelonins. Però d’aquells casaments aquests confits, i quan una persona va vestida de forma estrafolària o tota despentinada, no és estrany dir-li que sembla la Monyos.
I un cas similar succeí amb en Bufa, un altre personatge beneitó de la fauna barcelonina, tant alt que podia apagar els fanals de gas de la ciutat amb la seva bufera! I d’aquí en nasqué aquella frase feta, a qui la Trinca li dedicà un cançó, “llarg i prim, parent d’en Bufa”, una frase que s’utilitza per descriure un xicot massa alt i prim, segons les normes, tot dient-li que “sembles parent d’en Bufa!”.
Però és que d’Alberts Serra i d’Alberts Pla n’hi ha hagut sempre, i sortosament sempre n’hi haurà!
Potser una de les persones que va saber retratar més bé l’estrambòtic, l’estrafolari, l’insòlit…, va ser Tod Browning en la seva magnífica pel·lícula Freaks o La parada dels monstres, un film corprenedor que ens mostra com aquesta singularitat no deixa de ser una façana rere la qual s’amaga allò autèntic de cadascú. No voldria caure en la famosa frase de El petit príncep -ja m’enteneu-, però és que a vegades hi escau la mar de bé.
Al nostre entorn les normes socials, els convencionalismes no casen gaire bé amb aquell que és diferent, amb el que surt de la norma i no segueix l’anomenat main stream. Durant anys hi hagué entitats encarregades a fer seguir la norma i a jutjar-ho si no s’actuava així, com el tan anomenat Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició, que fins i tot portà a la foguera el diferent!
Potser una de les entitats més estrafolària, singular, excèntrica…, amb mirada del segle XXI, va ser l’anomenada Lliga del bon mot, que predicava frases com “Alabat sia Déu. Per la vostra dignitat i respecte als altres, parleu bé” amb rajoles repartides arreu de Barcelona. I és que com se sol dir el diferent, segons amb el vidre amb el que es miri, és diferent o no. Aleshores, qui és l’estrany, l’insòlit, el ridícul i fins i tot el rocambolesc? Per pensar-hi.
Així és que a partir d’aquesta setmana et convidem a que passis pel Replà i gaudeixis de tot tipus de personatges, a quin més únic i estrafolari (o fins i tot convencional, segons com es miri)!
Deixeu un comentari: