Els ocells han format part del nostre paisatge, real i simbòlic, des dels inicis de la humanitat. En el l’imaginari col·lectiu, ens han bressolat, guiat, vestit i inspirat. Sovint associats a la divinitat, com a éssers que travessen fronteres, la nostra relació quotidiana amb ells no és tan íntima com amb gossos o gats. En la tradició artística i literària, els ocells sovint han estat representats amb certa espiritualitat, com a símbols de pau i llibertat. Carl Jung afirmava que els ocells encarnen allò que s’escapa de la raó humana: una mirada zenital, múltiple, intuïtiva i elevada. En els posts precedents, els meus estimats veïns han parlat amb erudició de merles, ocells de pas i altres espècies que sobrevolen les pàgines de ficció i no-ficció des de fa segles. En aquest post, m’agradaria mostrar com la multimodalitat es posa ales i ens ofereix un niu, un cau, un suport on refugiar-nos i deixar-nos portar per volades, viatges, migracions, colors i noves llibertats, de la mà d’aquests animals. Us convido a descobrir una selecció d’àlbums que van del passat a obres més actuals, on els ocells no només són protagonistes: són metàfores visuals, savis companys de trajecte, de joc i éssers que ens ajuden a escoltar, comprendre i contemplar. Des del saber més primari, a l’humor gràfic fins a la inspiració poètica; des de la denúncia ecològica fins a la complicitat quotidiana, cada obra ens convida a mirar el món amb bec & plomes.
Ja en el segle XVII, l’Orbis Sensualium Pictus de Iohannes Amos Comenius, considerat el primer llibre de conceptes per a infants, plurilingüe i multimodal, atorga als ocells un rol privilegiat. En la seva descripció del món animal, Comenius comença precisament amb les aus (Animalia, et primum aves), a les quals dedica una acurada classificació (avis domesticae, oscines, campestres, silvestres, rapaces et aquaticae). Aquesta tria inicial revela la centralitat simbòlica i didàctica dels ocells en la construcció d’un imaginari natural i moral.
Il merlo ha perso il becco és un àlbum plurilingüe (italià i anglès) de Bruno Munari. Concebut el 1940, el llibre està inspirat d’una cançó popular italiana que podeu escoltar i visualitzar aquí. El text reprèn la lletra de la cançó tradicional, rítmica i acumulativa, i la transforma en una experiència multimodal: visual, tàctil i auditiva. Al llarg del relat, el merlot, representat sobre pàgines transparents, va perdent progressivament parts del cos com el bec, l’ull, l’ala, fins arribar a un majestuós final. Com en tota l’obra d’aquest gran artista italià, el llibre és un joc i una classe magistral d’humor, tradició i innovació. Munari és capaç de fer tangible allò efímer: el moviment, el joc, la desaparició i la memòria.
Oiseaux de Kveta Pakovska (Les Grandes Personnes) és un llibre acordió que desplega una catàleg d’ocells originals, multicolors i poètics. Pakovska utilitza, com és habitual en les seves obres, l’experimentació formal a través d’un univers gràfic ple de collages, formes geomètriques i colors vius sobre fons negres, vermells, blancs i brillants. El text és transformat en imatges i els més de trenta ocells en poemes visuals. L’àlbum és una joia al calaix, ja que encara està esperant que algú l’editi en català.
El ocells de Germano Zullo i Albertine ens proposen un altre tipus de vol i una mirada diferent. L’àlbum en format quadrat no conté transparències ni jocs acumulatius, sinó silencis, gestualitats, espais delicats i contemplacions poètiques. Un home condueix un camió vermell fins al límit del desert i allibera una colla d’ocells multicolors. Tots s’enlairen, excepte un: petit, negre, tímid. El protagonista s’asseu al seu costat, comparteix el dinar i li mostra com volar. Si Munari ens convidava a reconstruir el cos de l’ocell des de l’absència, Zullo i Albertine ens ofereixen reconstruir el vol des de la presència compartida. Amb poques paraules i una composició visual exquisida, l’àlbum ens parla de llibertat, de paciència i de la força transformadora del vincle. És un vol interior, una elevació que no necessita ales sinó ulls per veure.
Tancho, de Luciano Lozano (Akiara Books), connecta el vol amb la memòria, la tradició i la cura del món. Lozano s’inspira d’una història real de conservació de grues a l’illa de Hokkaido, al Japó. El protagonista és un nen, en Tancho, que observa com cada hivern arriben les grues de coll vermell, i decideix tenir-ne cura per mantenir la tradició i el llegat any rere any. Les il·lustracions evoquen l’estètica japonesa amb traços suaus i composicions equilibrades, mentre el text ens parla de transmissió cultural, d’ecologia i d’espiritualitat. Aquesta obra ens recorda que cuidar els ocells és també cuidar la nostra capacitat de mirar, escoltar i pertànyer.
La Cabane Bleue, una petita editorial nantesa que comparteix amb Akiara el respecte per la natura, pel medi i l’edició acurada, ha donat ales a dues obres on la música i els ocells dialoguen amb una gran delicadesa. En Wolfgang et moi, Emmanuelle Grundmann i Olivia Sautreuil donen veu a l’estornell que, segons diuen, va inspirar Mozart. Amb humor i tendresa, l’àlbum barreja la ficció i la no ficció, tot i evidenciant que l’art pot néixer de l’observació atenta envers un animal.
Les oiseaux de Barbara de Ludovic Lecomte i Andrea Espier és un àlbum delicat que narra el dol, l’absència i la llibertat amb una gran sensibilitat. La protagonista plora cada dia la desaparició del seu company, un mariner que ha naugrafat. Un dia, captivada pel cant d’un ocell en una botiga d’animals, decideix endur-se’l a casa. Però a mesura que ella reneix, l’ocell engabiat es va apagant. Amb una gama cromàtica que reflecteix a la perfecció els estats d’ànim de la protagonista, el llibre és una oda a la fragilitat i a la capacitat de deixar marxar. Aquest àlbum és una elegia moderna, una reflexió sobre el dol i una metàfora sobre l’amor i la vida.
Acabo aquest recorregut amb dues obres que tornen als orígens: el niu i la forma. La primera és Le nid de Lucie Félix, un llibre-objecte modulable i sorprenent, una obra que permet construir un refugi per a tres ocells. Amb nou panells de colors vius i formes geomètriques, Félix convida els més petits a imaginar, manipular i a construir històries. Els materials són resistents i flexibles, pensats per a mans curioses que volen explorar l’espai i el joc sensoriomotor. I com en altres obres de l’autora, hi trobem referències subtils a Matisse, Munari i Komagata, en un diàleg entre art, infància i llibertat. Guardonat amb múltiples premis, aquest llibre és un tresor del cànon contemporani per a la petita infància.
Finalment, Birds de Damien Poulain ens proposa una altra forma de joc: un disseny i una combinació de formes geomètriques. Amb només sis pàgines tallades horitzontalment, formes bàsiques (rectangles, cercles, triangles) i una paleta de colors saturats (groc, rosa, violeta, marró), Poulain aconsegueix crear múltiples ocells. En girar les pàgines i semi-pàgines, el lector descobrirà criatures expressives, divertides i molt i molt tendres. Cada combinació genera un rostre nou, una emoció diferent. Birds és un llibre que celebra la diversitat des de la simplicitat, i que convida petits i grans a jugar i imaginar.
Tanco aquest vol literari amb una proposta multimodal: rellegir les obres tot i escoltant una banda sonora on els ocells ressonen amb força poètica. Artistes com Toti Soler, Sílvia Pérez Cruz, Ginestà, Gal Costa, Neil Young, Emiliana Torrini, Bob Marley, Dom La Nena, Rosemary Standley o Leonard Cohen comparteixen, com els autors i il·lustradors d’aquest post, una passió ornitològica que saben transformar en melodia. Les seves cançons poden fer que la lectura esdevingui una experiència més íntima, més sensorial i més intensa.
P.S. El títol d’aquesta entrada és un subtil homenatge a la revista Modernista Pèl & Ploma, i la imatge que l’acompanya ha estat generada amb IA.
Deixeu un comentari: