El 2010 em convidaren a participar en un projecte solidari original i sorprenent. Es tractava d’escriure un conte que els alumnes de l’Escola Kabafita de Gàmbia i els del CEIP Melcion Rosselló de Santa Maria (Mallorca) poguessin il·lustrar. L’ONG Santa Maria sense fronteres volia editar un llibre –fet amb la col·laboració del infants gambians i mallorquins-, vendre’l i amb els guanys reformar diverses aules de l’escola de Gàmbia, que es trobaven en unes condicions deplorables. Aquest projecte tenia diversos aspectes, incloïa la realització d’activitats variades encaminades a un millor coneixement mutu i implicava el compromís d’un gran nombre de persones i diverses institucions i empreses per fer-lo possible.
La meva aportació havia de ser escriure una narració que relacionés alguna tradició d’Àfrica amb alguna de Mallorca, que pogués ser il·lustrada pels alumnes de les escoles implicades i ser editada. El projecte em semblà engrescador i em vaig comprometre a escriure un relat que acomplís aquestes condicions. La meva idea era partir d’alguna de les tradicions orals de les dues cultures, perquè em semblava adient teixir una nova història a partir de la memòria col·lectiva de les dues comunitats. Atès que conec el llegendari mallorquí, la meva recerca es centrà en la lectura de llegendes centreafricanes, traduccions de materials orals autòctons. Els resultats eren poc encoratjadors, no trobava la manera de combinar una cosa amb l’altra. Els plantejaments que se m’acudien sempre tenien el mateix problema: eren paternalistes i em semblava que tenien un regust colonial.
Finalment, vaig trobar una llegenda etiològica original i suggeridora. Es titulava –en la traducció al castellà que tenia a les mans- “Porqué el murciélago no es un pájaro” (Agboton 2009) recollida per la narradora africana Agnès Agbotom de boca narradors de l’ètnia gun, a la república de Benín, al golf de Guinea. Aquesta llegenda tenia per mi dues qualitats: el seu caràcter explicatiu i el fet que la protagonista fos la ratapinyada i la seva singularitat, que la fa semblar un ésser híbrid. En llegir-la, la vaig relacionar amb una llegenda europea que explica perquè les abelles en picar es moren, de la qual tenim una versió en el recull Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó (Alcover 2022: XI 45). De la combinació de les dues llegendes va néixer el relat Quatre retocs. El conte va ser traduït a l’anglès, s’explicà als infants de deu anys de l’escola Kabafita i els donaren les eines per a il·lustrar-lo. El resultat foren unes làmines magnífiques que transmeten de manera directa la força de la selva i l’expressivitat vital dels infants. D’altra banda, als infants de 5è de Primària de l’escola mallorquina els explicàrem què s’havia fet a Gàmbia, els mostràrem les il·lustracions, narràrem el conte i ells feren les seves. Totes les il·lustracions varen ser escanejades i combinades, elements i personatges s’integraren per formar un tot harmònic que narrava de forma eficaç una història.
Editàrem un llibre de gran qualitat gràfica que es podia vendre al preu de 10€, els quals eren cent per cent per al projecte. En poc temps s’aconseguí una suma suficient per iniciar les obres projectades. El resultat final va ser la reparació del terra i el sostre de diverses aules de l’escola gambiana. Les velles teulades d’uralita, rompudes i amb grans esvorancs que deixaven passar el sol, el vent i la pluja foren substituïdes per sostres nous i sòlids. Els terres plens de pols i clots es pavimentaren per oferir major higiene i comoditat. Tot plegat va fer possible als alumnes de Kabafita poder estudiar en condicions més dignes i còmodes. Tot el procés es pot trobar detallat i documentat a https://vimeo.com/74922904?fl=pl&fe=sh
Sempre he cregut interessant treballar en textos de nova creació a partir de materials d’origen oral. El llegat popular és viu i dinàmic i com a tal ha de ser punt de partida de nous camins i enfocaments. El meu objectiu en aquest cas era unir dues llegendes per obtenir un producte nou atractiu i que vehiculés un missatge positiu, de creixement personal. Sovint, les llegendes etiològiques tenen un to admonitori i un final no gaire feliç, relacionat amb el càstig per alguna imprudència, malifeta o gosadia dels seus protagonistes. I aquest era el cas de les dues llegendes a partir de les quals treballava.
L’argument de la llegenda africana explica que les ratapinyades són uns animals singulars que presenten unes característiques pròpies dels mamífers i d’altres pròpies dels ocells, perquè en un passat remot una d’elles demanà a la divinitat tot un seguit de canvis. El resultat fou el seu aspecte estrany i una certa hibridació que combina les característiques dels animals de pèl i dels animals de ploma. El motiu dels animals que no estan a gust amb la seva morfologia i demanen algun canvi a l’ésser superior em va fer pensar immediatament en la llegenda que explica perquè les abelles en picar moren. Sembla que, geloses de la mel que fan, demanaren poder matar amb la seva picada i –per la seva supèrbia- no tan sols no obtingueren allò que demanaven, sinó que Déu els imposà el càstig de morir en picar.
Vaig pensar que era possible intentar establir una mena de simbiosi entre ambdues llegendes per obtenir un relat nou. Hi ha tres personatges principals sobre els quals recau l’acció. N’Asoklé, la perdiu que actua com a confident; na Toké –la ratapinyada protagonista- i la divinitat, que al conte apareix amb el nom de Quitothopot. A la llegenda africana n’Asoklé únicament se sorprèn dels canvis de la seva amiga i els explica als ocells. En el meu conte s’assabenta de les intencions de na Toké i intenta evitar que canviï, tot explicant-li els perills que això comporta. Ho fa a través de la narració de la llegenda de les abelles. Na Toké no fa cas d’aquestes recomanacions, tot confiant que el caràcter de la divinitat s’haurà endolcit amb els anys. La perdiu té en el meu conte un rol més actiu, de tarannà conservador i d’advertiment. Al final, la llegenda africana ens mostra un animal que no està a gust amb ell mateix, atès que la seva estranya morfologia li fa tenir el sentiment de no pertànyer a cap espècie i se sent molt sola, tot i que el narrador matisa que les seves singulars condicions físiques li són molt útils per a la supervivència. El conte Quatre retocs posa l’èmfasi en les conseqüències de les pròpies decisions i l’acceptació d’un mateix amb els aspectes positius i negatius que la forma de ser de cada un comporta.
Al llarg de la llegenda africana es manté un to pròxim a l’oralitat, el narrador interpel·la els oients i també usa el mimologisme, perquè reprodueix el crit del ratpenat “ké, ké, ké” i interpreta que vol dir “A quina família pertanyo? No sóc ocell. Tampoc som un animal de quatre potes”. El conte manté també un to pròxim a l’oralitat, no tan intens com el text africà. Però la vàlua i el principal atractiu del llibre no rau en el text sinó en les extraordinàries il·lustracions dels infants que li donaren forma, color i vida, fent un producte únic, valuós i singular.
El projecte solidari mostra com la literatura pot ser i és una eina útil de transformació de la realitat, fins i tot d’una manera no solament teòrica i ideològica, sinó també des d’una dimensió pràctica, palpable, quantificable, gairebé podríem dir comptable. A partir de dues llegendes que expressen la capacitat d’observació i la saviesa de la humanitat però també els seus neguits, reformulàrem el seu ensenyament primordial per acostar-les als lectors d’avui. Amb la tasca incansable dels qui lluiten per aconseguir un objectiu solidari, férem possible un enriquiment humà perquè infants i adults vàrem créixer com a persones amb aquest projecte. També milloràrem una infraestructura escolar i per tant de la vida dels centenars d’alumnes que la utilitzen dia a dia. Mai no m’havia sentit tan útil com a escriptora ni com a narradora. El projecte Quatre retocs em va fer veure que la paraula pot moure muntanyes, la imaginació pot construir noves realitats i la solidaritat pot transformar les il·lusions en certeses.
REFERÈNCIES
Agboton, A. (2009): Eté Utú (cuentos de tradición oral. De por qué en África las cosas son lo que son.) Palma. José J. de Olañeta, Editor.
Alcover, Antoni M. (2022): Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, volum IX. Palma: Nova Editorial Moll.
Valriu, Caterina (2010): Quatre retocs / Some cosmètics Touch-ups, Mallorca, ONG Santa Maria sense fronteres, il·lustracions dels alumnes del CEIP Melcion Rosselló i de l’Escola Kabafita (Brikama, Gàmbia).
Vídeo del projecte: https://vimeo.com/74922904?fl=pl&fe=sh
Deixeu un comentari: