Quan cau la pluja, els mots i les imatges ens aixopluguen

Fa més de vuit anys que visc sota la pluja gran part de l’any. I no, no visc ni a Escòcia ni a cap zona monsònica, sinó a les portes de la Bretanya. Allà on la Bàrbara va cantar, amb raó, allò de il pleut sur Nantes… Així que quan amb les veïnes i els veïns del Replà vam decidir abordar el tema de la meteorologia, i després de llegir el post previ de l’amic Molist sobre els núvols, no vaig dubtar gens que havia d’escriure sobre allò que m’ha acompanyat de manera fidel durant aquest exili voluntari els darrers anys: sobre àlbums i sobre pluja. 

Tal com ens recordava Joan Eduard Cirlot al seu Diccionario de Símbolos, la puja és molt més que una precipitació de gotes d’aigua. En l’imaginari col·lectiu i simbòlic, aquesta representa la purificació, la regeneració i els nous inicis. Entendre aquests significats ens permet llegir amb més profunditat i il·luminar amb més sentit les obres que tenim entre mans.

El rituals de pluja ens acompanyen des dels inicis de la humanitat, i encara avui es representen en la literatura infantil amb símbols de tota mena: realistes, figuratius, abstractes… Com a fenomen meteorològic, la pluja pot ser celebrada o temuda: fina, persistent, glaçada, o torrencial. Ens resssonen encara el versos de Raimon: “al nostre país la pluja no sap ploure. Si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre”. Aquesta breu entrada, proposa una tria d’obres que mostren com, tant l’etnopoètica com en les creacions més actuals, la pluja actua com a letimotiv, com a element clau del temps i de l’espai on transcórren les històries.

Present en l’etnopoètica (poesia, contes populars, cançons, dites, refranys…), aquest fil d’aigua ens connecta amb el pas del temps, el cicle de les estacions i de la vida. “A l’abril pluges mil”, i “Al maig cada dia un raig” ens parlen d’unes estacions marcades per la humitat i l’esperança. Aquesta mateixa fascinació per la pluja la trobem tant en aquesta poesia popular com en la d’autor. Aquí teniu una petita mostra en forma de versos a raig i títols recents que conviden a escoltar.

                

Quelcom similar ocorre en els àlbums del segle XXI, on, quan s’especifica el moment de l’any, la primavera acostuma a ser l’estació predominant. En molts d’aquests llibres, la pluja embolcalla i transforma els escenaris, ja sigui com a element del qual cal protegir-se amb paraigües, botes i barrets, o com a teló de fons que convida a buscar aixopluc, compartir intimitats o començar a jugar.

A Mixifú i la pluja, el gatet protagonista convida els més petits a descobrir que lluny de ser una murga, la pluja esdevé una invitació al joc, a l’exploració i la imaginació.

Per una altra banda, una pluja suau però persistent obliga uns pollets a buscar aixopluc a prop de la mare a Xim-Xim de Fernando Pérez Hernando donant lloc a una història tendra que combina complicitat i aprenentatge. El mal temps esdevé aquí una excusa narrativa per explorar les vocals, el vincle familiar i la capacitat d’afrontar dificultats amb humor i col·laboració.

El Pep Pom i la gran tempesta és una faula càlida i tendra, i ens recorda que, quan fora plou i bufa el vent, res no abriga més que el reconfort dels bons amics i un tros de pastís de poma. 

 

Amb un to més poètic, Carme Solé Vendrell transmet a Un dia de pluja i flors un missatge profund de cooperació, respecte al medi i rebuig a la guerra, amb la pluja com a fil conductor i símbol de vida, esperança i transformació. També en el cas de l’Àlbum per a dies de pluja de Dani Torrent, la pluja esdevé símbol d’una nostàlgia serena. Amb aquarel·les subtils i un enfocament evocador, l’obra ens recorda com els moments més efímers, com les tardes plujoses d’infantesa, es fixen en la nostra memòria com si fossin fotografies.

En l’àmbit de la no-ficció, també trobem propostes molt interessants que ens apropen al fenomen de la pluja des d’una mirada més científica i poètica alhora. És el cas de Gota a gota, un pop-up encara inèdit en català que representa amb sensibilitat i precisió el cicle natural de l’aigua, mostrant com modela el nostre món. També destaca Goteta, un àlbum desplegable que narra amb sensibilitat i originalitat el cicle de l’aigua, seguint el viatge d’una gota des del núvol fins al mar i de retorn al cel. Amb textos poètics i il·lustracions plenes de detalls, aquestes obres transformen la pluja en metàfores visuals de la renovació i la bellesa dels processos naturals.

Des del continent asiàtic ens arriben nombrosos àlbums on la pluja esdevé el fil conductor, un fet no gens sorprenent si tenim en compte la importància del fenomen en molts dels seus climes.

En altres casos, la pluja adquireix un valor simbòlic més profund: es presenta com un ritual de pas, un senyal de canvi o una necessitat vital que vincula el món tangible amb el diví o amb el més enllà. Sovint, aquesta connexió s’expressa a través d’animals emblemàtics d’ambients humits com serps, granotes, dragons, tortugues o cocodrils, que aporten una càrrega mítica al relat. A Un gran dia de res de Beatrice Alemagna la pluja sembla marcar el to d’un dia gris i solitari, però ben aviat esdevé la porta d’entrada a un univers de descobertes. En aquest àlbum la natura humida i plena de vida captiva el protagonista i el transforma, fent que el contacte amb l’exterior superi qualsevol pantalla.

També a Després de la pluja, una faula intensa i poètica de Miguel Cerro, parteix d’un diluvi per reflexionar sobre la confiança, la solidaritat i la força col·lectiva davant l’adversitat. Enmig d’un bosc inundat, la petita guineu trenca estereotips i esdevé símbol d’esperança i generositat, demostrant que fins i tot la pluja més devastadora pot donar lloc a un nou començament.

A l’altra banda de l’Atlàntic, Irene Vasco y Juan Carlos Palomina a La joven maestra y la gran serpiente ens narren la transformació d’una mestra que arriba per ensenyar en una escola rural amazònica on la pluja esdevé símbol de la transformació personal i la força de les tradicions orals.

I és que, de vegades, no calen paraules per transmetre l’aire carregat, l’electricitat que precedeix la tempesta i la manera com això ho transforma tot. L’Orage, d’Anne Brouillard, un àlbum malauradament descatalogat, ho fa amb il·lustracions sinestèsiques que, com és habitual en aquesta artista, es poden olorar i percebre com si sentíssim l’aroma de la terra encara molla i el ressò de trons llunyans. Sensacions intenses són les que també transmeten Susanna Iserna i Maria Girón a Nou maneres de no trepitjar un bassal. Un àlbum ple d’humor que ens recorda que, al capdavall, la pluja també és un divertimento, un joc i una sorpresa. Perquè hi ha dies que tot comença amb un núvol… i acaba amb els peus ben xops i, malgrat tot, un gran somriure.

I és que llegir sota la pluja, o sobre la pluja, és una oferiment a mirar més enllà del temps i de les paraules. Molts dels llibres seleccionats ens recorden que, sovint, allò que sembla gris i ennuvolat pot estar ple de llum i significat.

La imatge inicial d’aquesta entrada és de Rozenn Brécard i la final té més de cent anys i és de Xavier Nogués. El text ha estat escrit mentre escoltava la playlist spotify “Quan cau la pluja, els mots i les imatges ens aixopluguen” https://open.spotify.com/playlist/6wxQR5IbniC9bhdCeOa4rk?si=dccca37efa7a4fde i que us convido a descobrir.