Diuen que quan plou i fa sol les bruixes es pentinen. Diuen, també, que les bruixes porten dol. I què és això de portar dol, em demanareu? Doncs, per si no ho sabeu o si ja ho heu oblidat, vol dir anar vestit amb robes de colors foscos -que poden ser de tota la gamma dels negres, els grisos i els morats- per mostra als altres que estem tristos per la pèrdua d’algun familiar pròxim. No sabem del cert si el dol de les bruixes és per tristesa, per voler fer por, per ser sinistres o per no sortir del tòpic que sempre les representa d’aquesta faiçó. El que sí sabem és que un dia -no deu fer gaire temps d’això- algunes bruixes, bruixetes, bruxiues i bruixineies es van rebel·lar. Rebel·lar contra els vestits foscos, tristos i ensopits que els imposaven les seves mares i àvies i rebesàvies bruixes i bruixotes. Volien vestits de colors llampants, faldilles virolades, mocadors tornassolats, mitjons de mil colors, bufandes tricotades amb fils de tot l’espectre cromàtic… i barrets lluents i vistosos.
Però, com s’ho farien? No tenien botigues on anar a comprar ni diners per pagar aquell nou vestuari somniat. Tampoc no sabien fer patrons, ni tallar ni embastar, ni cosir ni teixir ni tricotar. Però les bruixes la saben llarga… primer ho intentaren amb encanteris, després amb petits robatoris dissimulats ençà i enllà, però res no els funcionava. Fins que un dia na Murtona, una bruixa jove i entremaliada com ella sola, va tenir una idea, una idea brillant. Pensà que qui té tots els colors és l’Arc de Sant Martí. Era tan senzill com esperar un dia que plogués i fes sol. Aquest dia -ja ho sabeu- calia que es pentinessin, però en anar ben pentinades, muntarien les escombres i partirien veloces cap a l’Arc de Sant Martí que en dies de sol i pluja sempre es fa present. No dubtava que el trobarien i que ell no tindria cap inconvenient en donar-los els set colors de l’iris.
I així ho feren, un dia de pluja assolellada volaren cap a l’horitzó i arribaren allà on habita l’Arc de Sant Martí, un paratge màgic ple de bassals de colors. Heu de saber que ell és un vell bonhomiós, alt com un sant Pau, de barba blanca i ulls blau cel. Porta un turbant i una túnica esfilagarsada de set colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, blau fosc i violeta. Quan els fils de la seva túnica voleien al vent, nosaltres veiem al cel l’arc dels set colors. El vell es va sorprendre de la visita i les demanà què buscaven. Elles li digueren que buscaven els seus colors per transformar les robes de dol en robes alegres de coloraines. El vell arc va somriure i les va proposar un tracte. Els digué que sabia que els poetes sovint parlaven d’ell, però que ell mai no havia escoltat cap d’aquests poemes. Si elles li recitaven poemes de l’Arc de Sant Martí, ell les donaria tants de colors com voldrien.
Les bruixes no són gaire llegides, i de poesia no en sabien ni una. Però sí sabien que les biblioteques són plenes de llibres. I s’espavilaren per entrar de nit a les biblioteques, buscar poemes en els quals es parlés de l’arc de set colors i ja ho crec que en trobaren. Amb els llibres dins les butxaques dels davantals, tornaren on habita l’Arc i, ben decidides i sense entrebancar-se, començaren el seu recital, i en acabar cada poema li deien el nom del poeta que l’havia escrit. Vet ací una mostra dels molts i molts que li recitaren aquell dia, mentre plovia i feia sol.
Damunt mon vaixell
l’arc de Sant Martí
com un gran cinyell.
Totes les sirenes
engronxant-se en ell.
(Joan Salvat-Papasseit)
Cada gota de rosada
té son arc de sant Martí,
cada ocell sa refilada,
cada palau son jardí.
(Jacint Verdaguer)
En jo llevar-me aquest matí,
hi havia sol i pluja fina,
i anava enlaire la gavina
a tocar l’arc de Sant Martí.
(Josep Carner)
Gerdor hivernenca
Aigua fina, gotellina,
Tany de murtra, nova rel.
Cau pausada l’aubaïna
Que ha pintat un arc-en-cel.
La taronja mandarina
Guaita fresca, com un gel.
Cau pausada l’aubaïna,
La vedella fa el bruel.
Rosa vera, blat que brina,
Pluja fina, cel fidel.
(M. Antònia Salvà)
Plou i fa sol;
les bruixes es pentinen
Plou i fa sol…
Un núvol s’ha vestit
Amb els colors de l’iris.
Plou i fa sol…
L’abella s’empolvora
amb pol·len d’or dels lliris
i es drecen lluminoses
les banyes d’un cargol.
Plou i fa sol.
(Joana Raspall)
L’Arc de Sant Martí quedà meravellat dels poemes, que sonaven com si fossin músiques del cel. En acabar el recital, acompanyà les bruixetes als safareigs dels colors. N’hi havia molts i molts: de vermells, de blaus, de verds, de grocs, de violeta Allà, elles tintaren els seus vestits, les sabates, els barrets i les escombres… Allò era un festa virolada de mil colors que s’eixugaven al sol. Entre bromes i rialles retornaren als seus caus, obriren portes i finestres per tal que en sortís la fosca i la humitat, posaren rams de flors als gerros i sembraren buguenvíl·lies de colors a les eixides. Diuen que mai més, mai més, aquelles bruixes no es tornaren a vestir de negre, ni tornaren a estar de mal humor ni a fer encantaments malèfics. I que alguna fins i tot pintà els seus corbs, ratpenats i mussols de colors ben virolats.
Quan plovia i feia sol, dalt del cel el vell Arc somreia satisfet i recitava, baixet, baixet, les poesies. Les seves, nostres, poesies.
NOTA DE L’AUTORA:
Aquest text és una versió lliure del conte Plou i fa sol (Caterina Valriu, il·lustracions de Nívola Uyà) publicat el 2011 per Barcanova a la seva col·lecció Sopa de Llibres.
Les cobertes que apareixen a les fotografies corresponen als llibres següents:
-AAVV (2007): Poesies amb suc. Antologia de poesia per a infants. Selecció de Miquel Desclot. Il·lustracions Mercè Galí. Barcelona: La Galera.
-Raspall, Joana (1997): Degotall de poemes. Il·lustracions Imma Pla i Gloria García. Barcelona: La Galera (El corsari, 24).
-Salvà, Maria Antònia (1990): Poesies. Il·lustracions Pavla Reznícková. Barcelona: PAM (Tinter dels clàssics, 21)
-Salvat-Papasseit, Joan (2008): L’arc de Sant Martí. Il·lustracions Clàudia Vives Fierro. Barcelona: Cruïlla (Vull llegir! poesia)
Deixeu un comentari: