El treball de l’Enric Jardí s’ha centrat en el disseny i la direcció d’art editorial. Expert en tipografia i il·lustració, treballa amb editorials de literatura infantil. És professor universitari i ha publicat llibres sobre disseny que són referència en la matèria, a més d’un parell de llibres per a la canalla: Look! Dr. Miró o Què vol dir això? Si volem parlar de lletres als llibres per a la canalla, ell és la persona indicada.
LLIBRES AL REPLÀ: En general, els estudis sobre llibres per a la infància subratllen la importància de la il·lustració, la del text, la de la interacció entre text i il·lustració per generar sentits, la importància del format del llibre i la seva materialitat, la importància del disseny gràfic…, però no s’aturen a analitzar els aspectes tipogràfics del llibre. No hi ha gaires estudis sobre aquest assumpte. A què és degut? Què pots dir sobre aquest tema?
ENRIC JARDÍ: Efectivament. No hi ha gaires estudis. Partim del prejudici de que hi ha tipus de lletres que es llegeixen millor que d’altres. Això és una cosa bastant relativa. En realitat, i aquesta idea sí que es basa en estudis, el que llegim millor és allò que estem acostumats a llegir. Aquest és un principi bàsic. Sí que és veritat que hi ha uns tipus que són molt gruixuts, o que són molt prims o que tenen algú tipus d’extravagància i un munt de coses que dificulten la lectura. Però les lletres, si són més o menys normals, totes es llegeixen igual. Hi ha molta gent que ara es dedica a fer tipografies i volen pensar que si fem alguna cosa a les lletres les llegirem millor: no és veritat, i tampoc estan disposats a provar-ho i a demostrar si funciona, així que no és científic. Llavors, de cara als nens hi ha la idea que hauríem de fer la lletra més semblant a la manera que ells estan aprenent a escriure-la i llegir-la.
El que passa és que hi ha un problema: en el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura s’utilitza la lletra lligada, amb l’excepció de les majúscules, que s’aprenen separades, i amb l’excepció d’algunes escoles que fan servir la lletra separada. L’aprenentatge amb lletra lligada és la forma tradicional d’aprendre l’escriptura, respon a una tradició cal·ligràfica, però a mesura que ens fem grans, i per mostrar una certa maduresa, tendim a separar les lletres, a fer servir les lletres separades. Això sembla que és un procés. És com altres coses que de nens fem per semblar més grans, perquè pensem que la lletra lligada és cosa dels més petits. Per això, com a vegades hi ha la idea que als llibres has de fer la lletra semblant a com els infants a l’escola aprenen a llegir, a la vegada, per aquest principi de maduració, els nens més grans a l’escola no volen la lletra lligada i aleshores prefereixen la lletra separada…, i al cap i a la fi poden llegir tant unes com les altres indistintament.
Els nens que no llegeixen no ho fan ni amb la lligada ni amb la separada, mentre que els que llegeixen ho fan indistintament, si bé els agrada llegir la lletra “dels grans”. Si vols facilitar la lectura fes la lletra una mica més grossa, els paràgrafs més curts i amb una unitat semàntica, controla la quantitat de text, no tallis les paraules al final de la línia, no deixis partícules penjades…, facilita la lectura ens altres aspectes que no són els tipogràfics.
Cada vegada més les escoles fan servir la lletra majúscula separada per l’aprenentatge de la lectura, creus que seria convenient que els pares triessin la lletra majúscula per als infants que estan començant a llegir?
Pot ser, però això és una mica com rebaixar el llenguatge. És a dir, si rebaixes el llenguatge, els nens mai aprendran el llenguatge dels adults. A vegades llegeixes coses per a nens que semblen tan ximples que penses que no cal rebaixar tant.
LAR: Al teu llibre titulat “Así se hace un libro” cites a Beatrice Warde quan diu que a l’hora de dissenyar “la letra y la manera de disponerla deben llegar a ser invisibles, no deberíamos percibir que están ahí, sino simplemente integrarlas”. Tot i això els adults que compren llibres per als seus fills presten atenció al tipus de lletra. Hi ha algun criteri unívoc per definir quina és la tipografia més llegible per a nens? Això s’ha estudiat?
EJ: Això és un principi tipogràfic relacionat amb el disseny en general: has de fer coses que per la seva forma no cridin l’atenció. Has de llegir, no has de veure la lletra. La lletra ha de ser invisible. En un llibre infantil, on tu estàs intentant posar algunes coses, de vagades no tens perquè fer-ho. Per exemple: als llibres del Jerónimo Stillton, que juguen molt amb la tipografia, la variació és un recurs més que, si t’agrada, enriqueix el llibre. És un joc més, i els nens s’hi fixen de seguida. Als infants els agrada molt la retolació temàtica, per exemple, les lletres terrorífiques. Per a ells és una cosa divertida, si bé de vegades pot resultar una mica pesat, una mica redundant, i això sense comptar la dificultat industrial que representa passar de la tipografia —que és editable, que es pot canviar, que és fàcil de traduir— a la retolació —que és com una imatge, com un logo: un problema específic de la impressió del llibre.
LAR: A l’hora de definir una tipografia per a un llibre per a la infància dins del disseny gràfic d’una obra, si haguessis de triar entre els aspectes estètics del disseny i els aspectes de llegibilitat, quin aspecte triaries i quin sacrificaries? Cal fer-ho, això de triar i sacrificar?
EJ: El disseny t’ha de convidar a llegir. No ha de ser una dificultat, no t’ha de fer mandra llegir un text. De totes maneres, hem de diferenciar llegibilitat de lecturabilitat, que es refereix a allò que tu poses en el disseny per convidar a fer llegible un text, i té a veure amb altres coses relacionades amb l’estructura mateixa del text, la manera de dir-les, i no la tipografia.
LAR: La gent es preocupa per la mida dels tipus per als nens. Si els veuen molt petits s’espanten perquè pensen que la canalla s’atabalarà. He arribat a dir a més d’un lector que passa per la llibreria que el problema amb la mida de la lletra el tenim els adults, amb les nostres miopies i astigmatismes, però que els nens als sis o set anys no tenen aquest problema. En els llibres per a la infància consideres que la mida de la tipografia importa?
EJ: No. En general, has de fer servir lletres que no tinguin coses que cridin l’atenció, coses que tu com a adult no diguis: “que li passa a aquesta ge, que té aquesta a?”. No hi ha un tipus de lletra millor que altres, si bé hi va haver modes. Hi ha una tipografia de començaments del segle XX que es diu century schoolbook que alguns manuals de tipografia diuen que és la lletra que millor llegeixen els nens. En realitat no és més que la foneria que la va fabricar que li va posar aquest nom. I al final és allò de que és el nom que fa la cosa. En el món anglosaxó trobaràs molts llibres fets amb aquesta lletra.
LAR: T’agrada que els llibres per a la infància combinin diferents tipografies, mides, linealitats o curvatures a la caixa de text? És un recurs estètic vàlid o una distracció inútil?
EJ: En el món de l’autor, en un cert llenguatge gràfic, això pot estar bé: personalitzen amb retolació la tipografia, malgrat les dificultats tècniques per fer-ho. El que potser no està bé, és intentar fer això amb tipografia: és a dir, fer servir lletres que imiten la grafia manual, perquè es nota, i no n’hi ha tantes i no son expressives. Una lletra que imita la cal·ligrafia es com posar flors de plàstic.
LAR: La gent a Catalunya sol dir “lletra de pal” a les majúscules: d’on sorgeix aquesta confusió?
EJ: És un error i res més. La lletra de pal, o lletra pal sec vindria a ser la lletra sense remats, sense gràcies, sans-serif. És la lletra més moderna. La gent suposo li atribueix més simplicitat, perquè generalment son lletres que no tenen contrast, no té diferencia de gruixos, a diferencia de les lletres roman son mes regulars, llavors li atribuïm més simplicitat. Ningú retolarà la senyalització d’una autopista amb lletra romana perquè en una autopista tens un tipus de lectura no predictiva: tu no saps que et trobaràs al llegir un cartell, no saps si posa Vilanova o Vilafranca i per això necessites simplicitat, en canvi, quan llegeixes un llibre fas una lectura predictiva, tan predictiva que si la protagonista es diu Sara i el text posa Sora, tu no el veuràs. Així doncs, en el llibre d’adults continuem posant lletra romana perquè és la que estem acostumats a llegir, mentre que en el llibre per a infants, com se li atribueix simplicitat a la lletra de pal i la gent pensa que la simplicitat ajudarà a llegir, es posa aquest tipus de lletra. Això no està ni comprovat ni demostrat, però sembla que és més senzill i funcionarà millor.
LAR: Per tancar: un consell tipogràfic que li donaries a un editor de literatura infantil…
EJ: Li diria que no intenti ser original amb la tipografia, que, d’alguna manera, la faci desaparèixer. Que no faci que algú digui, al veure el llibre, “a aquesta lletra què li passa?”. I que es centri més en la lecturabilitat.
Deixeu un comentari: