Els llibres son com els ocells. Apareixen de cop i volta davant els nostres ulls humans i terrenals, tot desplegant les seves ales voladores amb l’objectiu de fascinar-nos amb els colors de les seves cobertes, la seducció de l’enunciat dels seus títols, l’empatia que ens desvetllen els seus autors…, per tal de trobar aixopluc a les branques -diguem-ne prestatgeries- de les nostres llibreries, les nostres llars, o de les, també nostres, biblioteques escolars o públiques… Però si aquesta empara no es produeix, emprenen el vol altra vegada i desapareixen de la nostra vida talment com els ocells de pas.
Què és un ocell de pas? Segons el diccionari és un ocell migrador que, en el transcurs del seu desplaçament, fa parada en un territori per alimentar-se i descansar durant un breu període de temps. Doncs bé, avui ens proposem presentar als lectors i lectores d’aquest post quatre llibres que el temps ha fet volar lluny del present i que qui sap si tornaran…
Els quatre llibres triats, que hem extret de la nostra biblioteca personal, són ben diferents entre sí. Tant pel que fa als seus objectius, com per les autories, pel format, per l’època, pel destinatari ideal… Per ordre d’aparició al nostre mercat els quatre títols dels llibres que us volem comentar són aquests: Els ocells amics (1922); Ocell Blau (1935) Aucellari o Llibre dels ocells (1985); i Els ocells del cant dels ocells (2007). Però, insistim, aquest és el seu ordre d’aparició en forma de llibre publicat en català al nostre mercat, cosa que no vol dir que aquest sigui l’ordre cronològic de la seva creació.
El cant dels ocells és una cançó popular nadalenca catalana, i, per tant, les seves paraules potser son de creació col·lectiva i anònima, tot i que se sap que se’n va imprimir una versió adaptada l’any 1705 en forma de full volant degut a l’arribada a Barcelona de l’arxiduc Carles III, a qui els ocells omplien de les mateixes lloances que, segons la cançó els ocells van entonar el dia de Nadal. Això ens portaria a deduir que, dels quatre títols, aquest bellíssim poema seria el de creació més antiga. Doncs potser sí, potser no…
Perquè poquíssims anys abans d’aquesta impressió, concretament el 1697, es publicava L’oiseau bleu (Ocell blau), un dels contes deguts a la ploma d’aquella sempre audaç autora francesa més coneguda pel seu nom de casada, Madame d’Aulnoy, que pel seu llarguíssim nom propi. A aquest conte, que no és cap adaptació d’una rondalla tradicional, sinó de creació pròpia – tot i que s’hi pot rastrejar la pista del poema Yonec, un dels lais de Marie de France (S.XIII)- es deu el concepte arquetípic de “princep blau” i també la avui col·loquial locució francesa de “prince Charmant”, perquè aquest és el nom amb el qual l’autora bateja al seu protagonista. Els editors espanyols han fet molt poc cas dels contes de l’autora, que en el seu temps van competir en èxit amb els de Charles Perrault, potser perquè es tracta d’una dona tan culta que va arribar a ser acadèmica de la llengua, o potser perquè se li atribueix gran part de la difusió de l’anomenada “llegenda negra” amb la que durant segles s’ha blasmat el regne d’Espanya (país i cort que ella coneixia de primera mà). La vida i els fets de Mme d’Aulnoy són dignes d’una pel·lícula d’embolics i intrigues, o d’un còmic apassionant.
Però retornem al conte Ocell Blau, on la seva autora utilitza l’estructura i personatges dels contes meravellosos tradicionals però el farceix d’elements que són una mostra esplèndida del barroquisme imperant al segle XVII: no hi ha joia que no pesi quilos i tones, no hi ha vestit que no tingui el súmmum d’ornaments, no hi ha carrossa que no sigui tirada per granotes voladores o coloms daurats, etc., tot plegat per explicar les intrigues, els amors i desventures d’una parella que haurà de patir tota mena de traïcions i infortunis abans de poder-se casar. El conte va arribar a mans dels infants lectors catalans exactament el 31 de desembre de 1935, en una adaptació feta pel gran folklorista que fou Valeri Serra i Boldú, adaptador també de tots els altres contes que l’editorial Mentora publicava aplegats dins la senzilla i barata col·lecció “Contes d’ahir i d’avui”, feta amb volums de petit format, simples quadernets grapats, que va arribar a moltes llars i que ens dol molt que, convenientment revisada, l’editorial hereva de Mentora (Joventut) no en reediti altra vegada els seus títols, corregint, això sí, els errors que hi ha, perquè en el llibre que comentem s’atribueix el conte a Hans Christian Andersen!!!
I si Ocell Blau és emblemàtic de la narrativa barroca, s’ha de dir que Els ocells amics és una mostra paradigmàtica de la narrativa noucentista. Aquell gran escriptor que fou Josep M. de Segarra, que tant hàbilment conreava el periodisme, la novel·la, la poesia, el teatre o la traducció, dedica als infants de Catalunya una obra singular, un llibre documental pioner del que ara en diem ecologisme, amb l’objectiu ben explícit que els infants coneguin, admirin i respectin els ocells de Catalunya que, aleshores no tenia altra dèria més noble que la d’educar la canalla amb l’objectiu pedagògic de fer de tots ells “bons ciutadans” en el futur. Per implicar millor al lector, Segarra s’hi adreça emprant la segona persona del singular, obtenint un registre narratiu gairebé paternal, però curull d’empatia envers les aus, a les quals havia dedicat moltes hores d’atenció i llargues converses amb el seu oncle ornitòleg. Encara avui, quan es llegeix aquesta obra, traspua l’admiració de l’autor per als ocells, i, alhora, la fluïdesa del seu català. Tot i ser rigorosament científic i fruit d’acurades observacions, a l’hora de descriure un ocell, no hi estalvia ni l’humor ni la ironia: “La cuereta tan aviat vola com camina, i volant i caminant té la mateixa gràcia. Quan camina fa riure, perquè sembla que tingui la cua desenganxada i a punt de caure; la fa anar tant amunt i avall, i fa tantes reverències amb ella, que hom pensa si a l’últim la perdrà en una bardissa o li caurà al mig del rec.”. D’aquesta obra en van fer una primera edició (1922) les Publicacions de la Comissió d’Educació de la Mancomunitat de Catalunya (Barcelona, Impremta de la Casa de la Caritat), amb cobertes originals en rústica il·lustrades per Josep Obiols, tot i què no consta. Però el 1947 l’editorial Joventut repesca el llibre i n’arribarà a fer cinc edicions més al llarg dels anys, amb magnífiques il·lustracions de Josep Narro.
Digne successor del camí encetat per Josep M. de Segarra és el llibre Aucellari o Llibre dels ocells, del mestre i escriptor mallorquí Miquel Rayó, publicat el 1985 per José J. de Olañeta, amb un pròleg admiratiu de Gabriel Janer Manila. Ecologista i ornitòleg militant, Rayó, que s’autodefineix com a “trescador de muntanyes i de llibres”, divideix aquesta publicació en dues parts ben diferenciades, però igualment atractives,. La primera part, titulada Dels aucells i les paraules, li deu haver costat hores i hores de lectures, perquè hi mostra, amb una passió no encoberta, el lligam entre els mites ornitològics més curiosos de la història de la literatura universal i l’autèntica existència d’algunes aus, presents o extingides, però ben reals, que apareixen citades per Llull, Marco Polo, o Lewis Carroll: “És el griu, el roc? És el roc , l’Aepyornis? Poc ens importa ara. El que és important és conèixer que aquí hi ha el grell d’un mite zoològic, el mite del griu, o de l’au roc, o d’ambdós, i que aquest mite té com a protagonista un aucell fabulós, les propietats del qual són producte només de la imaginació dels homes, projectada sobre una espècie que, temps era temps, fou ben real”. La segona part, Aucellari, seria potser més deutora de Jacint Verdaguer, que en el seu recull folklòric Què diuen els ocells (1907) relligava religió, poesia i tradició popular, perquè Rayó hi aplega tot allò que el poble atribueix a determinats ocells, ja sigui en glosses populars, costums o creences. És a dir, si a la primera part gràcies a la ciència i a la paleontologia es fa el lligam entre l’ornitologia i la literatura culta, a la segona part, ho fa amb la literatura popular i els nostres ocells de cada dia. Tot plegat s’arrodoneix amb una bibliografia tan extensa i precisa com cal per a qualificar aquest llibre com a obra mestra, tant pel mestratge amb el qual ha estat redactat, com també pel mestratge que se’n pot derivar per a un lector no forçosament infantil, sinó més aviat per a un mediador que tingui interès per a saber-ho tot, tot i tot sobre el tema.
La quarta obra que volem comentar data del 2007, i es tracta d’un impressionant llibre desplegable, o leporello, que uneix en una sola publicació l’etnopoesia i la ciència. Ho va publicar Aura, ja que el seu editor, Ramon Besora, aleshores i ara, sempre ha tingut una dèria per a produir llibres insòlits i espatarrants. En aquest cas, a la part del davant, el desplegable esdevé la impressió d’un enorme fris de quasi quatre metres fet per Frederic Amat (pintor, escenògraf, cineasta i qui sap quantes facetes més dins l’ambient de la postmodernitat) amb la tècnica de l’action painting, només en tinta negra, color del qual diu “És un color majestàtic que aixopluga tots els altres. És la sang del pintor”. I entre gargot i gargot d’aquest fris, s’hi han encaixat, ben centrades, totes les estrofes de El cant dels ocells. Al dors del desplegable, hi ha impreses les diguem-ne fitxes tècniques de cadascun dels trenta set ocells que apareixen en aquesta nadala tradicional, amb text de Raül Aymi i il·lustracions naturalistes a tot color de Toni Llobet, Francesc Jutglar, Albert Alemany, Norman Ariett i Ian Willis. Tot plegat dins un estoig negre amb lletres d’argent. És a dir, es tracta d’una edició quasi de luxe, no sabem si venal, que és alhora un llibre d’artista i un fitxer científic, unió ben poc usual, certament.
Què tenen en comú aquests quatre títols, a part d’estar tots ells protagonitzats per ocells? Doncs tots ells han estat il·lustrats en blanc i negre. Ocell Blau fou deliciosament il·lustrat a ploma per aquell magnífic artista aragonès, emigrat a Barcelona i mort prematurament, que fou Jesús Sánchez Tena (1898-1931), mestre en l’ús dinàmic del traç a la ploma, del contrast del blanc i negre, de les trames en puntets i rodonetes, que retrata els personatges sense aninotar-los ni caricaturitzar-los mai ridículament. Els ocells amics presenta unes esplèndides il·lustracions degudes a la mà de Josep Narro, aquell artista que, després de la Guerra Civil es va haver d’exiliar a Mèxic, i del qual pocs historiadors esmenten la gran tasca que feu a Catalunya a favor de la LIJ. En el llibre que ens ocupa, Narro, imita amb la ploma la tècnica del gravat xilogràfic, i n’obté uns resultats extraordinaris, tant si ens presenta el retrat de cadascun dels ocells del llibre com algunes panoràmiques o vistes generals. El llibre de Rayó, Aucellari o llibre dels ocells és il·lustrat, en aquest cas sí, amb boixos o xilografies populars anònimes, només que en aquest llibre apareixen impreses en color sanguina i no amb negre. I Els Ocells del Cant dels Ocells, ja hem dit que la il·lustració consisteix en una banda contínua de traços en negre, on els ocells prenen una forma més esquemàtica que no pas figurativa.
Amb només aquests quatre títols hem intentat assolir una certa i específica quadratura del cercle, perquè ells ens han permès anar, d’una revolada, des de la cultura tradicional a la literatura d’autor(a), de la narrativa a la fitxa tècnica, de l’assaig a la lírica, de l’obra d’art postmoderna al gravat popular, de la didàctica documental a la fantasia barroca, de la recerca científica a la glossa espontània, etc. I és que així és d’ample i inabastable, el vol dels ocells de pas que, a parer nostre, son aquells llibres que tan prompte han aparegut, voleiat i alegrat el nostre cel bibliogràfic, s’esfumen després, potser massa aviat, de la nostra memòria lectora. Potser tornaran algun dia? Ens reveurem?
SERRA I BOLDÚ, Valeri (Adaptador). L’ocell blau. Il·lustr. J. Sànchez Tena. Barcelona: Edicions Mentora, 31 de desembre del 1935. Col·lecció Contes d’ahir i d’avui, núm. 20.
SEGARRA, Josep M. de. Els ocells amics. Il·lustr. Josep Narro. Barcelona: Joventut, 1978(3a.ed).
RAYÓ I FERRER, Miquel. Aucellari o Llibre dels ocells. Presentació de Gabriel Janer Manila. Xilografies de l’antiga impremta Guasp. Palma de Mallorca: José J. de Olañeta, 1985.
ANÒNIM. El cant dels ocells. Il·lustr. Frederic Amat (et al). Textos complementaris, Raül Aymí Barcelona: Aura Comunicació, 2007.
Deixeu un comentari: