Al vent
La cara al vent
El cor al vent
Les mans al vent
Els ulls al vent
Al vent del món
I avui, ara i aquí, el nostre desig és exposar unes quantes mostres del rastre que el vent ha deixat dins la nostra cultura, ja sia popular o culta, gràfica, literària o oral.
DEFINICIÓ
Es defineix el vent com “el moviment natural de l’aire en relació amb la superfície del planeta”. Bé, ara ja sabem què és. Però com se diu?
NOM
En català tenim moltes maneres d’anomenar-lo. Albert Jané en fa aquesta relació:
aire, venteguera, ventijol, ventim, ventolí, ventolina, ventúria, airina, aura, aquiló, brianxa, brisa, brisaina, brisca, brisot, brisquet, broixina, bufalleig, bufarell, bufarut, cerç, cerçada, cicló, huracà, tornado, embatol, fogony, foranell, galerna, gisca, gris, griso, taro, llebeig, llebetjada, llebetjol, llevant, llevantada, llevantol, marinada, mestral, mestralada, mestraló, monsó, ora, oratge, oratgell, oratjol, oreig, ponent, ponentada, ponentol, zèfir, xaloc, xaloquell, garbí, garbinada, gregal, gregalada, tramuntana, tramuntanada, tramuntanal, tramuntanella, torb, terral, terralada, simun, tifó, rufada, rufagada, rufera, migjorn, migjornada, migjornell.
Pablo Auladell (2015) El paraíso perdido. John Milton
NOMBRE
Doncs quan l’oralitat ja estava ben instaurada entre nosaltres, la cosa es va reduir força i, segons diu una de les moltes fórmules populars d’iniciar una rondalla, al capdavall només en devien quedar catorze:
Vet aquí que en aquell temps dels catorze vents que set eren bons i altres set dolents….
Un parell d’aquests catorze vents els trobarem a la rondalla tradicional catalana (tot i que una veïna nostra dubta que sigui autènticament popular) de L’any Jai, on s’explica que l’any, cansat d’encarregar-se d’administrar el temps i les collites i tot el que en depenia, envia el vent com a missatger per aplegar els seus dotze fills, els mesos, per a repartir l’herència i responsabilitats. “El vent baixa a la quadra i escull el Mestral, que és el que corre més de tots”. Però arribat a casa del febrer, aquest “amb l’excusa d’abeurar-li el cavall, li va canviar pel Garbí, que no corre ni de bon tros tant com el Mestral”, i aquest s’encabrita tant, que el seu genet arriba el darrer al repartiment i només li en toquen les escorrialles.
Amb aquest fragment rondallístic ja es pot comprovar que, en aquells temps reculadíssims, de vents n’hi havia tants de bons com de dolents, i potser -només potser- al capdavall es van barallar entre ells, i tal vegada ho van fer al capdamunt del Tretzevents, un cim del Pirineu, de 2.731m d’altitud, que alguns, rabejant-se en la derrota, i rebaixant-ne el nombre anomenen Puig dels Tres Vents. Sort que una boníssima i ja desapareguda revista catalana per a infants en va rescatar i honorar el nom entre el 1956 i el 2011!
O bé, potser algun d’aquells suposats i citats catorze vents de la fórmula inicial, va plegar, enfadat per haver perdut en la cèlebre juguesca que, segons Isop, es va entaular entre el vent i el sol, faula recentment editada per Ekaré, adaptada i il·lustrada per Carme Lemniscates, que el representa de perfil, amb cabellera ondulada, i traient o empassant-se “espaguetis” per la boca.
FORMA
I és que per molt que al vent -a les faules, llegendes, poemes i relats de tota mena- se’l doti de protagonisme, donant-li una personalitat i unes virtuts o defectes força controvertits, el cert és que a l’hora de representar aquest personatge, l’afer és complicat. El vent existeix, això sí, però no té forma, ni cara, ni nas, ni boca. Vet aquí el problema per als artistes plàstics! I vet aquí les solucions que van anar trobant per representar-lo gràficament.
Probablement, la més enginyosa i útil manera de representar els vents es deu al jueu català Abraham Cresques que, en la que es considera obra mestra de la cartografia medieval, l’Atles català (1375) hi presenta, per primera vegada i valent-se de l’abstracció geomètrica, la després anomenada “rosa dels vents” (tot i que jo opini que la seva forma és més semblant a la de l’estilització d’una estrella que no pas a l’aparença d’una rosa…).
Sigui com sigui, aquesta solució visual ha fet fortuna i avui encara és força utilitzada i emprada tan a les brúixoles com en les rajoles populars que, en el cas d’aquest anònim rajoler bisbalenc, hi afegeix quatre carones bufadores a les cantonades, potser perquè això de representar els vents en forma d’éssers alats i bufadors també ve de lluny, i citarem ni més ni menys que la molt clàssica obra de Sandro Boticelli El naixement de la Primavera (1482-86)
Els artistes plàstics sovint opten pel recurs de representar els vents o ventijols amb uns traços dinàmics, més o menys llargs i gruixuts. Es tracta d’una convenció icònica, que el còmic de totes les èpoques i punts cardinals ha utilitzat i codificat a bastament, tot i que de diferent manera.
Schulz, Roberts, Marie Saarbach.
Supera amb escreix tots aquests convencionalismes Marie Saarbach, en un àlbum excel·lent que combina l’abstracció geometritzant i el dibuix naturalista, malauradament no editat al nostre país, però en canvi sí que podem aprendre tot allò que ens cal saber sobre aquest fenomen meteorològic, sobre com es forma, què pot arribar a fer, i quin profit en treiem els humans, ni que sigui imitant-lo al llibre de Anna Skowronska Vent (Joventut, 2022), il·lustrat per A.Dudek i M. Nowak.
Tot i així potser el recurs visual més honest i sovintejat és no pas representar el vent, sinó els efectes que aquest provoca entre nosaltres. N’és una obra mestra aquest gravat de Katsushika Hokusai, que forma part de la seva col·lecció 36 vistes del Mont Fuji, realitzades entre el 1826 i el 1833, on l’artista nipó ha representat amb gran verisme els efectes del vent sobre la població i els camps i arbres, però no pas al vent en si mateix. És el mateix que ens fa veure John Burningham al seu àlbum Seasons (1971), amb el vent tardoral… Perquè al vent ningú no l’ha vist, però tothom l’ha sentit a la pell. El vent bufa, el vent es nota, el vent es mou i fa moure coses, però mai se li veu la cara…si és que en té.
Hokusai. Vista sobre el món Fuji (S.XIX). John Burningham. Seasons (1971)
SENTIMENT
El vent desvetlla sensacions i sentiments. Poetes i cantants ens parlen del vent de diferent manera. Uns el veuen com a adversari prepotent, i d’altres com a ajudant beneficiós. Per a Clementina Arderiu, el vent li era summament antipàtic, i ho exposa en aquest poema del 1920:
Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.
Per a Ausias March, el vent era més aviat beneficiós:
Veles e vents han mos desigs complir…
Plàsticament aquestes ambivalents sensacions provocades pel vent han estat deliciosament il·lustrades per Peter Soschoow en un àlbum (Símbol, 2007) quasi sense mots que val la pena mirar i remirar, on el seu protagonista passa emocionalment de l’estupor al plaer.
Però, per haver esdevingut clàssics internacionals citarem només quatre obres també narratives, però de text, que s’ho valen: una per a preadolescents, El vent entre els salzes, de Kenneth Grahame (Barcelona: Viena 2024), on hi bufa una brisa constant suau, amical i divertida. Una on s’hi exposen els insòlits i màgics efectes d’un tornado, de Frank Baum en la perfecta i recomanable traducció de Miquel Desclot: El bruixot d’Oz (Barcelona: Combel, 2022). Una altra per a joves adults, escrita l’any 1920 per Pearl S. Buck, i titulada Vent de l’Est, vent de l’oest, la traducció al català de la qual fa temps que està descatalogada. Això sí, encara es pot trobar en e-book (ebookelo 2022). I en darrer lloc, esmentarem un clàssic del còmic, de Raymond Briggs (també en film) titulat When the wind blows (1982), que no hem pogut llegir en català tot i que valdria molt la pena, ara que tants quits de supervivència demanen que tinguem a punt, per si es gira una maltempsada.
Doncs, au!…. Bones vacances, amb bon vent i barca nova!
Deixeu un comentari: