Aquest darrer trimestre del curs les veïnes i els veïns de Llibres al Replà ens hem proposat parlar de la meteorologia, ni més ni menys! Per això aquesta entrada vol posar el marc general a partir del qual cada inquilí del nostre edifici virtual anirà filant el tema. Som-hi?
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la meteorologia és la “Branca de la física que estudia l’atmosfera i els fenòmens que hi tenen lloc.” Si consultem l’Enciclopèdia catalana observarem que fila una mica més prim i ens diu que la meteorologia és la “Ciència que estudia les lleis que regeixen els fenòmens que tenen lloc a l’atmosfera. La meteorologia no té només en compte els canvis físics i químics de l’atmosfera, sinó també els diversos efectes directes d’aquesta sobre la superfície de la Terra, els oceans i la vida en general.” I posteriorment amplia el concepte tot fent passada a l’entorn de la història d’aquesta ciència al món i, molt especialment, als Països Catalans.
En el món de la literatura infantil i juvenil, però, la meteorologia agafa diverses dimensions que a voltes ens passen desapercebudes. Dimensions més literàries, més poètiques, més metafòriques i fins i tot més èpiques, que fan que el petit detall d’un cel de fons reforci molt especialment la imatge que l’acompanya.
És així com, per exemple, davant de la gravetat dels fets de l’Holocaust, tractat magistralment per Ruth Vander Zee i il·lustrat per Roberto Innocenti a La història d’Erika (Kalandraka), l’il·lustrador italià ens emmarca l’entrada del tren al camp de concentració amb un cel de plom, una atmosfera opressiva on la meteorologia està carregada de significat, gairebé com definint el futur que els espera als pobres deportats que, talment bestiar, eren transportats cap a aquests camps de la mort. La meteorologia, doncs, no hi és en va.
A l’altre extrem, amb la voluntat d’insuflar-nos l’energia pròpia del traç viu i alegre de Quentin Blake, l’energia d’aquest il·lustrador anglès de referència de tan fàcil identificació, a Clown (Ed. Meraki) observem com al final de la història i embolcallant la resolució positiva del conflicte que ha viscut el pallasso protagonista, passant de mà en mà sense que ningú sigui capaç d’atendre la seva demanda, el cel se’ns pinta de color rosat, d’un capvespre lluminós, on els colors vius de l’esperança ens comuniquen una alegria renovada en la humanitat. Novament la meteorologia es dota de significat i ens transmet un missatge com si es tractés d’un actor secundari de luxe. De ben segur que tampoc és en va el color d’aquest capvespre. Si algun dia en tinc l’oportunitat no dubteu que li preguntaré directament al mateix Blake.
Però el vent, els llamps i els trons, els huracans i les tempestes, també poden esdevenir secundaris de luxe. A voltes, a imatge i semblança de l’estimat Sancho, prenen un paper cabdal i necessari perquè els fets que s’hi narren no tinguin més remei que esdevenir d’aquella manera. I com a mostra la història d’en Marco, un aventurer somniador, disposat a enfrontar-se a qualsevol desafiament, nascut del binomi Fred Bernard i François Roca a El secret dels núvols (Ed. Lumen). I d’aquí també en naixerien, d’aquesta importància de la meteorologia en la història, els grans naufragis o accidents aeris que tantes bones tardes de dissabte ens han regalat. Per què, què seria Robinson Crusoe sense una gran tempesta?
A voltes la meteorologia esdevé cabdal, personatge mateix de la narració amb tots els ets i uts, amb caràcter -molt de caràcter- que, antagonista del pobre Yoshi, decideix robar el color al món. Però el nostre heroi, agosarat de mena, s’atreveix a reptar a la Senyora dels Vents i les tempestes per recuperar els colors del seu poble. Tot plegat de la mà de la Montserrat Canela a la ploma i Max al pinzell de Yoshi i la pluja (La Galera). Algú pot imaginar alguna deessa de la meteorologia més imponent que aquesta dama asseguda en un sitial de núvols? El traç d’en Max sempre tan encertat. (Per cert, per quan recuperar els magnífics títols del Premi San Joan de Déu?)
Aquest cel, aquestes nuvolades, també ens amaguen personatges entranyables i, molt especialment, les claus de l’eternitat. És així com, tot i que els mapes del temps s’entesten a assegurar-nos que al cel només hi ha núvols i vent, a vegades aquests ens amaguen el paradís, un entorn on la bonhomia de Sant Pere s’encarrega d’obrir la porta a les ànimes bones que han viscut fent el bé. Un entorn on la tradició diu que hi ha fonts on hi raja mel i que el sol hi és assegurat, un entorn que aquell que el pot atènyer de ben segur que serà feliç acompanyat de serafins i querubins que li cantaran les excel·lències de Déu nostre Senyor…
Per acabar us proposem una meteorologia carregada de bones històries, on l’arxiu de la creació i la fantasia hi tingui un paper important, a imatge i semblança del que Wiesner ens proposa al mític Els tres porquets (Joventut). I és que tant de bo la pluja, els llamps, els trons i les ventades s’enduguin els discursos unívocs, els personatges que han convertit el futur en una de les pitjors tempestes imaginables, i puguem gaudir de la il·luminació de la FANTÀSTICA rodariana.
Que la fantasia i la imaginació llueixi arreu i que els vents ens siguin favorables.
I és que, com diu la dita, si al cel hi ha cabretes, a la terra hi ha pastetes!
Deixeu un comentari: