Un instant de glòria per a… Joke van Leeuwen

En el món
literari i editorial, gairebé tots els llibres tenen a l’abast dels dits un
moment de glòria comú: el de la novetat, el de l’estrena. Si un llibre no
és notícia en ser generat, ho tindrà més complicat per viure aquest petit o
gran instant de joia.
Fa certa angúnia
que un llibre passi desapercebut en el seu inici, quan observes que aquest conté
elements de qualitat i ingredients remarcables. És per aquest motiu que avui m’he
decidit a trencar una llança en favor d’una novel·la per a infants publicada l’estiu
de 2013:
Leeuwen, Jokevan. Quan el meu pare era un arbust. Trad.
Gustau Raluy i Caroline de Jong. Barcelona: Cruïlla, 2013. (El Vaixell de
vapor. Sèrie taronja; 188)
La història
que narra té com a marc una guerra, que tot i que no s’anomena, té números per
ser la Segona Guerra Mundial. Fins aquí cap novetat. N’hi ha moltes que l’hi
tenen, perquè va tocar el moll de l’os de la vella i més culta Europa i ha
generat bells, íntims i punyents exemplars literaris, la majoria provinents
dels països afectats.
Ela, la
protagonista, ha de fugir a la recerca de la seva mare que viu al país veí. I
ho ha de fer sola ja que el seu pare és enviat a la guerra i la seva àvia es
queda a preservar les pertinences.
Durant el seu
periple, la protagonista viu diversos moments d’espera, en els quals li encanta
fer llistes. Seguint el seu exemple he decidit elaborar una llista del perquè
de la tria d’aquesta obra desvalguda, que es va perdre en la immensa mar blava
de les novetats literàries del moment:
1.                 
L’he vist passar de mà en mà entre els integrants d’un club de
lectura sobre literatura infantil.
2.                 
He observat de resquitllada com aquests xiuxiuejaven les
seves virtuts a cau d’orella.
3.                 
En acabar la lectura, he etiquetat l’Ela com un nou Petit Príncep que va trobant adults diversos –vell general, àvies de substitució,
administratius…- i queda bocabadada, estranyada i encuriosida per les
seves actituds, a vegades absurdes.

4.                 
M’ha captivat la poesia i les metàfores de certes
situacions: “Jo tenia l’estòmac ple d’enyorança.
No m’hi cabia ni un mos més
.”.             
5.         M’han cridat l’atenció els sentiments d’inseguretat,
d’indefensió, d’incredulitat davant del món i de la guerra.
6.           M’ha interessat la capacitat de l’autora –que, en les
seves obres, ho és tant del text com de les il·lustracions- per gairebé fer una
novel·la gràfica sense tenir-ne una pretensió aparent.
7.                 
M’ha semblat creïble el narrador en primera persona, i el punt de vista directe i deductiu d’un infant.
8.            Així com la innocència del personatge, que el porta a
confiar en tot de personatges de simpatia i actitud sospitosa.
9.              En aquest món literari, sovint sento simpatia per
l’autoria d’origen holandes. I Joke van Leeuwen (L’Haia, 1952) ho és. No sé el
perquè, però Holanda és un món que sempre m’ha desvetllat l’interès. Deu ser
potser pels holandesos de can Barça de la meva infantesa, o bé, per aquells que
he conegut aquí –com ara el marit de la bibliotecària!- i al mateix país, per
la seva manera de fer i de viure, per la seva manera d’interpretar el voltant,
per la seva murrieria tan diferent a la nostra, pels seus lectors i les seves
biblioteques envejables…

10.             D’aquesta autora, ja em va captar l’atenció la seva
primera obra que ens arribava en català, Ip!
(Cruïlla, 2004), original en el tema, en els personatges i en el tractament.
Ara, he descobert que el 2010 es va estrenar una pel·lícula sobre aquest
llibre, que aquí va ser adaptada amb l’enginyós i espectacular títol de Pío pío
11.                 
Ja ho veieu, i ho repeteixo, m’ha encuriosit l’afecció de
la protagonista per les llistes.
12.                 
M’han sorprès els asos trets de la màniga per l’autora en
moments claus. Com quan l’Ela arriba a la ciutat on viu sa mare, i se n’adona
que abans ha utilitzat i llençat el paper on duia l’adreça anotada. I per tant,
ha perdut l’únic nord que la guiava.

Diuen
que totes les guerres tenen la mateixa cara i les mateixes entranyes. Totes
elles han generat i generen multitud de testimonis literaris que arriben a les
nostres mans de manera constant.
Lemaître,
Pierre. Ens veurem allà dalt. Trad.
Albert Pejó. Alzira: Bromera, 2014. (L’Eclèctica; 238)

És el
cas d’Ens veurem allà dalt que,
darrerament, ha tingut la sort de cara, ja que d’entrada ha captat l’interés
dels lectors.
Es
tracta d’una novel·la per a adults que narra el final de la primera Gran Guerra
a França, focalitzada en l’experiència de dos soldats i un comandant. I en la
manera com cadascú inicia la postguerra, portant a sobre les seqüeles de la
batalla i abordant una lluita ferotge per la supervivència, amb un argument que
treu a relluir allò més grotesc, absurd i crucial en les situacions generades per les guerres.
Gira al
voltant dels honors als soldats caiguts en batalla, i us asseguro que és un
monument literari de visita gairebé obligatòria.
 

Witterick,
J. L. El secret de la mare. Trad.
Marc Rubió. Barcelona: Fanbooks, 2014 
És el
cas també d’El secret de la mare,
inspirada en un fet real i que s’estructura en diverses parts, cadascuna de les
quals conté el testimoni directe d’uns personatges d’origen jueu a qui, durant la guerra, la Franciszka va amagar i
protegir en diversos racons de casa seva, sense que ells coneguessin la
presència dels altres.

Una
història ben narrada, similar a moltes de les obres que ens
han colpit i ens han arribat sobre la 2a Guerra Mundial i que jo anoto en dues
altres llistes. Una per als àlbums i llibres il·lustrats i una altra per a les
novel·les:

                                          
             ÀLBUMS I
LLIBRES IL·LUSTRATS:
–                    
Brami, Élisabeth. Salva’t
Elies!
Kalandraka, 2006
–                    
Guareschi, Giovanni. Conte
de Nadal.
L’Arca, 1994
–                    
Hausfater-Douïeb, Rachel. El nen estel. Baula, 2003
–                    
Innocenti, Roberto. Rosa
blanca.
Lóguez, 2002
            NOVEL·LES:
–                    
Boyne, John. El noi
del pijama de ratlles.
Empúries, 2007

–                    Grobéty, Anne-Lise. El
temps de les paraules en veu baixa
. Barcanova, 2005

–                    
Hartling, Peter. En
Crosses.
La Magrana,
1992
–                    
Kerr, Judith. Quan
Hitler va robar el conill rosa
. Bromera, 2010
–                    
Lowry, Lois. Pots
comptar els estels?
La
Magrana, 1998
–                    
Orlev, Uri. L’illa
del carrer dels Ocells.
Alfaguara, 2004
–                    
Pacheco, Miguel Ángel. El último gigante. Siruela, 2003
–                    
Palumbo, Daniela. Les
maletes d’Auschwitz
. Estrella Polar, 2012
–                    
Uhlman, Fred. L’amic
retrobat.
 Columna, 1995
 

Des del 1r
2a, us convido a anotar-ne més en l’apartat de Comentaris, i a explicar
breument allò que d’elles us va colpir i us va captivar… siguin per a
infants, joves, o bé, adults. I així dotar-los d’un petit moment de glòria,
lluny del camp de batalla de la novetat literària. 

2 comments for “Un instant de glòria per a… Joke van Leeuwen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.