més m’agraden són les Terres Mitjanes, aquelles que queden entre els destins
turístics de masses i els destins de postal. M’agraden aquelles valls
invisibles que s’escampen entre les novel·les juvenils, de més gruix, i els
àlbums il·lustrats, de més presència visual.
Il·lustracions de Quint Buchholz
Els habitants de les Terres Mitjanes que
criden més l’atenció del visitant són les anomenades Sèries, aquelles obres que busquen el gruix dels uns i la
visibilitat dels altres, però l’espècie més comuna que hi trobarem és la
batejada com a Obres de narrativa
adreçades a infants de 6 a
12 anys. D’aquesta se’n parla i se la valora relativament poc, malgrat
estar adreçada a un receptor que es troba en un moment crucial de la seva vida
lectora, i que avança per la corda fluixa que porta a pujar al tren de la
lectura, o bé, a baixar-hi, a vegades, per sempre més.
Dins d’aquesta espècie nombrosa de les Terres
Mitjanes, hi ha algunes varietats i espècimens molt destacables, que no depenen
del gruix i l’extensió, ni de la imatge ni del tipus de paper que els pertoca,
sinó de la qualitat i la textura del seu contingut. Són exemplars que ajuden a fer més
gruixuda la corda que suporta els fràgils fonaments dels lectors infantils.
aquests darrers temps, és La llista
d’aniversari, una obra que conté
regals,
ànecs del parc.
tombarella triple mortal.
color rosa.
dia del meu aniversari.
de campanya al pati de l’escola amb els meus amics.
paper de vàter per tot el camí des de casa fins a la casa de la Paula, la meva millor amiga.
de la ciutat i llançar cent avions de paper.
A: MANSO, Anna. La llista d’aniversari. Il·lustr. Gabriel Salvadó. Barcelona: Cruïlla, 2010. (El Vaixell de vapor. Sèrie blanca; 72)
La
llista d’aniversari està
creada per l’escriptora Anna Manso, i protagonitzada per una nena que té la
dèria de fer llistes per als reis d’Orient, o bé, per a la família quan s’acosta el
seu aniversari. En aquesta ocasió, però, haurà d’abordar un repte colossal: demanar
regals que no es puguin guardar. Amb enginy, s’engipona la llista dels 10 obsequis
que he anotat. Les persones més properes a ella aniran resolent i responent
d’un en un els seus desitjos, amb un enginy semblant al seu.
lector, que trena i resol amb mestria els fils que enceta i que fixa la mirada
en la importància de tot allò que no és palpable ni acumulable.
subtilment el text.
lliçons,
versàtil, que escriu llibres per a lectors, guions per a telespectadors de
diverses franges d’edat –com ara, el popular Mic del Super3- i que aborda
temàtiques ben diverses.
esdevingut popular per articles que sota La pitjor mare del món va desgranant cada dissabte al suplement Criatures del diari Ara, i
que han desembocat en un llibre-manual, que porta el mateix títol, on aborda amb sinceritat, proximitat i humor el dia a dia del fet de ser mare –o pare-,
traient tot el ferro i tota la transcendència que altres obres semblants
dipositen sobre el tema.
lliçons següents:
1. Sortiràs de l’armari
vestida amb ulleres de 3D.
“Escola, oh, dolça escola”.
Poppins no existeix.
mortals de festes, temps d’oci i altres situacions extremes.
disciplinàries que et convinguin.
mesos d’estiu amb alegria.
d’edat que tens a càrrec amb esperit científic.
allò que et convingui. El que no et convingui, doncs no.
dia, com a mínim, si pot ser, de tu mateixa.
A: MANSO, Anna. La pitjor mare del món, el manual: converteix-te en una mare o pare imperfecte en 10 lliçons. Barcelona: Columna, 2013
còmics i dramàtics, habituals i sorprenents, reals i ficticis…
i
un violí.
publicat una història anomenada L’últim
violí, i ho ha fet en una nova col·lecció per a infants, La meva arcàdia, encetada amb tres títols
per l’editorial Arcàdia, especialitzada en pensament. Li donem la benvinguda en
l’àrdua tasca de seguir repoblant les anomenades Terres Mitjanes.
– L’últim violí. Il·lustr. Gabriel Salvadó. Barcelona: Arcàdia, 2014. (La meva arcàdia)
L’últim
violí té alguns punts en
comú amb La llista d’aniversari,
començant per l’autoria del text i del dibuix, i l’edat dels lectors a qui
s’adreça.
idea de fons: la importància de les petites coses, la transcendència dels
detalls.
L’autora ens presenta una petita galeria de
personatges, tots ells definits amb ben poques frases i empastats per dèries
diferents, amb la intenció aparent de mostrar-nos l’absurditat d’algunes afeccions
i l’autenticitat i coherència d’alguns
personatges.
Està narrat en tercera persona, i l’acció és
observada des dels ulls de l’Octavi, el protagonista, que és fill d’un luthier
de violins. Amb ell, assistim embadalits a la delicada i apassionada feina del
seu pare i a les dificultats que aquest té per seguir treballant, amb
l’arribada d’una malaltia. Amb ell, assistim al darrer i curiós encàrrec que li
fan, i als dubtes existencials que se li creen a l’hora de respondre-hi.
un dels millors luthiers del món, David Bagué, veí del barri de Gràcia, on
també viu l’autora que, captivada per l’experiència vital del luthier,
decideix escriure’n un conte.
són de l’estil de l’anterior, encara que més descriptives, i en aquest cas,
intenten fer punxa en el sentiment dels personatges, ja que el que transmet el
text esdevé més emotiu que en l’altre.
dels autors, per endinsar-me en la seva trajectòria i la seva obra, però també per satisfer la curiositat desvetllada al
voltant d’un luthier.
He descobert que TV3 va elaborar un excel·lent documental, titulat El complex de Stradivarius on podem descobrir i contagiar-nos de la passió d’aquest artesà anomenat David
Bagué, tal com li va succeir a l’autora, tot passejant pel seu barri.
Tot una lliçó, un regal i… més de deu
violins meravellosos!!!
O no era així l’ordre i la quantitat que
havia establert en el títol d’aquesta entrada?
Gràcies per convidar-nos, com els hòbbits, per les terres mitjanes. Malgrat no tenir els peus peluts, he sentit l'humitat de l'herba sota els meus peus.
2n2a
Molt contenta per l'Anna Manso i molt contenta perquè a la llibreria puguem gaudir dels seus llibres, sí senyor!