A la recerca d’una protagonista universal

Tothom qui ens llegeix ja sap que la gran protagonista de la pàgina LLIBRES AL REPLÀ és la LIJ, oi? Ara bé, dins l’esfera de la literatura majúscula, la LIJ ¿és tan sols una “protagonista” (personatge principal d’un fet o relat) o una “heroïna” (personatge que es distingeix pel seu coratge)? L’heroïna literària s’enfronta, normalment sola i en inferioritat de condicions, a l’entorn o a les circumstàncies més dures en un registre èpic (la LIJ fa això?). La protagonista pot no fer-ho, pot tan sols acomodar-s’hi, fer-s’hi un lloc acceptable dins les pautes establertes d’antuvi per a ella. Aleshores, què triar: una heroïna èpica o una protagonista normaleta?

Les primeres obres adreçades als infants són llibres escolars que proposen protagonistes (mascles o femelles) bons i  impol·luts, des de l’Orbis Pictus(Comenius, 1658)  fins a La buena Juanita (Fornari, 1885?). Als llibres que no es destinaven a l’escola, s’hi poden trobar protagonistes mal educades com passa a Struwwelpeter (H.Hoffman, 1845) o heroïnes èpiques que se salten les convencions, la primera de les quals es troba a Nußknacker und Mausekönig (E.T.A Hoffman, 1816). A partir de la bifurcació entre llibres per a us escolar o llibres per a la pura seducció lectora, la cosa se’ns va complicant, amb poques variacions pel que fa als manuals escolars, que segueixen una evolució més plana i lineal;  i amb més complexitat  i ramificacions pel que fa a l’embranzida d’obres literàries per a us dels infants i joves, que és l’àmbit que ens ocupa. Tanmateix, centrem-nos en la narrativa, només (quina pena!)

Amb ella entraríem dins d’una altra disjuntiva si volem anar desbrossant camí. Narrativa de ficció o realisme? La fantasia de TheWonderful Wizard of Oz (L.F.Baum, 1900) amb la seva heroïna Dorothy? O el realisme  costumista de LittleWomen(L.M. Alcott, 1868-9), amb el quadre familiar de la seva protagonista Jo March?.  Aquests dos exemples (entre d’altres que podríem citar) ¿pressuposarien una disjuntiva entre les tendències èpiques dels escriptors i les tendències casolanes i contemplatives de les escriptores?  I ara! Però no se sap ben bé com (segurament per culpa dels prescriptors/mediadors) a la llarga es va establir com a “cosa natural” que hi havia uns llibres més propicis per a ser llegits per nens que per nenes i viceversa. Salgari, Verne, Twain o Kipling per als uns i Spyri, Alcott, Fortún o Blyton per a les altres. Hauríem de recomanar-vos, doncs, una novel·la protagonitzada per una nena i escrita per una dona? La brillant tesi doctoral d’Ana Díaz-Plaja (2011) no ens ho acceptaria.

Haurem de recórrer un cop més al canvi de paradigma normatiu que va representar la publicació de Pippi Langstrump (A.Lindgren, 1945) que té com a protagonista a una nena molt proactiva? (no és cap heroïna èpica, sinó senzillament una noia independent amb idees pròpies). Ho faríem amb molt de gust si no fos que la prodigiosa força d’aquesta criatura literària provoca que els seus astoradíssims lectors sentin que la seva relació amb ella NO és d’igual a igual. Busquem per una altra banda.

Per sort, els llibres narratius canvien amb el temps. Tant pel que fa als seus continguts argumentals com pel que fa a les seves formes i suports. Amb el constructivisme rus, amb la influència del cinema i amb el desplegament de les tècniques gràfiques publicitàries, la LIJ (petita gran heroïna) troba recursos i forces suficients per a vèncer el que havia estat una inèrcia comunicativa literària de segle i mig enrere. Canvia també el concepte de “lectura”, massa cenyit fins aleshores a la descodificació dels signes alfabètics i a la seva restitució fonètica. La imatge ha arribat per a regnar esplendorosament sobre el nostre món cultural. I la LIJ se la fa tan seva que arribarà a constituir-ne un element intrínsecament identitari. Neix l’àlbum! I aquí us remetríem al post que Pep Molist va publicar aquí mateix fa un mes, referent als àlbums de còmic amb protagonista femenina, i al post de Cristina Correro que precedeix aquest, amb l’abecedari complet de protagonistes d’àlbums.

L’àlbum sembla una bona opció per al que perseguim. L’anglès original de Little Blue and LittleYellow (L.Lionni, 1959) no permet distingir el gènere dels seus (o potser les seves) protagonistes ni el dels seus lector@s. A Il palloncino rosso (I.Mari, 1967), el globus vermell és totalment transgènere en les seves mutacions que tenen i mantenen un registre més sorprenent que èpic o meravellós. KvetaPakovskà trenca al llarg de totes les seves obres les barreres de l’edat lectora. I si proposàvem la ben observada i retratada Olivia (Ian Falconer, 2000) amb una protagonista porca?  És clar que el recurs de fer servir un animaló com a protagonista permet un distanciament acrític, però…

Anem bé. Estem arribant al nostre objectiu: proposar una protagonista humana ni massa heroica ni massa acomodatícia, ni tan retro ni tan progre com per quedar exclosa de la vida (i de l’accessibilitat lectora) del comú de les persones (grans o petites), ni tan extraordinàriament dotada de poders meravellosos que no ens pugui servir de mirall, ni tan banal i plana que … Ai, ai ai!

Ja està! Ja ho tenim! All by myself  (William Wondriska, 1963) és un àlbum que reuneix totes les condicions que cercàvem en aquest laberint d’opcions.

• És obra d’un autor i dissenyador gràfic que té i exerceix unes grans dots d’observació. I això és fonamental per a obtenir una creació gràfica i literària d’alt nivell.
• És un àlbum innovador i pioner en l’ús de la fotografia.
• La protagonista d’aquesta obra de Wondriska és la seva pròpia filla Alison, de quatre anys. És a dir, una protagonista real, de carn i ossos, i no pas una heroïna èpica, tot i que…
• Tot el que s’hi narra és més versemblant que extraordinari… (a no ser que, en llegir-ho arribem a copsar fins a quin punt és meravellosament extraordinària la infantesa).
• Com gairebé tots els àlbums segueix un fil narratiu que, per torna, està escrit en prosa rimada!
• És un relat intradiegètic que esdevé universal, és a dir interessant per a totes les edats, per a totes les cultures i aplicable a totes les èpoques i corrents culturals.
• No acaba bé ni malament, sinó que deixa, en un impecable i irrefutable final obert, l’empoderament de la protagonista a les seves mans.
• A aquestes alçades ja és un títol clàssic de referència. Ostres!

La única pega que hi trobem és que encara no ha estat traduït a casa nostra. Però el podeu trobar en anglès o italià a Corraini (2010), o bé en francès a Hèlium (2010). Tant de bo els editors autòctons no badin i n’encarreguin la traducció a Miquel Desclot, per exemple…

Perquè, tanmateix, una única cosa ens sembla d’una certesa irrefutable: l’autèntica gran protagonista de la LIJ és la infància i la joventut lectora.