El misteriós ou de l’ànec

En ¡Un huevo
con sorpresa!, Emily Gravett (Brighton, 1972) construeix una història per a
primers lectors sobre aus i ous amb un cert suspens. L’encert d’aquest llibre rau
en l’equilibri entre il·lustració i text, sense repeticions innecessàries però
també sense llacunes —és probable que als destinataris encara els coste
desxifrar els codis lingüístic i visual; en l’ús precís, acurat i ple de sentit
de solapes, recurs que apareix únicament quan es trenquen els ous i que serveix
per a controlar el desenvolupament de la trama, alentir el desenllaç i mantenir
l’expectativa sobre què passarà; i, sobretot, en el fet d’haver creat l’obra al
voltant d’un ou desconegut: l’ou és un misteri, manté la intriga perquè està
tancat, no sabem què hi ha a dins, si és que hi ha alguna cosa; per tant,
planteja dues incògnites: s’obrirà?, i si s’obre, quina criatura en sortirà?

L’argument, en deu escenes, és senzill: tots els
ocells han post un ou, tots excepte l’ànec, però aquest n’ha trobat un que li
sembla el més preciós del món, opinió que els altres no comparteixen. Quan els
ous comencen a trencar-se, apareixen les cries del pit-roig, de la gallina, del
mussol, del lloro i del flamenc; però l’ou de l’ànec continua immutable. Els animals
es cuiden dels patufets; mentrestant, l’ànec espera. Finalment, l’ou misteriós es
trenca i apareix un cocodril que espanta tots els ocells, excepte l’ànec. Hi ha
un element subtil que vincula en tot moment rèptil i au: els colors de l’ou —i
després del cocodril— i els de l’ànec són similars —verd, blanc i groc— i, a la
vegada, diferents dels altres personatges. L’ús d’aquesta paleta semblant uneix
ànec i rèptil —mare i fill— d’una manera difusa però molt efectiva.

S’ha dit que ¡Un huevo con sorpresa! tracta temes com la diversitat, l’adopció,
la superació de complexos o l’acceptació dels diferents; però el cert és que en cap
lloc Emily Gravett hi fa referència explícita, afortunadament no esmenta mots
com «adoptar» o «integrar» ni «sentir-se sol» o «sentir-se diferent, aïllat, rebutjat
pels altres»; com tampoc no escriu que «el cocodril i l’ànec foren feliços per
sempre»: són les imatges les que suggereixen aquest dolç «happy ending»; si de cas, un únic «mama» es pronunciat per la criatura en
la tendra i alhora paròdica escena final: el cocodril llueix somrient la
bufanda i els peücs que ha teixit l’ànec mentre camina rere l’ocell aquàtic —de
la mateixa manera que els pollets segueixen la mare. Lluny del pamflet i la
lliçó, aquest àlbum il·lustrat conta amb humor la història d’un ànec i del seu ou misteriós. Com ha
dit alguna vegada Sophie Carquain, «l’emoció és una clau formidable d’accés a
les idees». En determinades edats, n’és l’única.