COSA DE NENS. Text: Peter Bichsel. Il·lustracions: Federico Delicado Traducció: Guillem Gómez. Presentació: Santiago Alba Rico. Los Cuatro Azules, Madrid 2019.
SER O NO SER…UNA POMA. Text i il·lustracions: Shinsuke Yoshitake. Traducció: Núria Puyuelo. Libros del Zorro Rojo, Barcelona 2019.
Ressenyem dos llibres molt interessants i, en aparença (només en aparença) molt diferents. Dos autors estrangers, un alemany i un japonès. Tots dos apareixen ara en català en dues editorials que fan l’esforç de publicar en català (doble bravo!); el text del primer data de 1969; el del segon de 2013.
Em va encantar llegir-los, de casualitat, un darrere l’altre. Em va agradar molt Cosa de nens (i vaig dir-me: “el ressenyo al Replà”) i a continuació Ser o no ser… una poma em va sorprendre també i vaig decidir, com avançava, que tot i ser tan diferents, hi havia quelcom que els relacionava. I això és el que provaré de desenvolupar en aquest post.
Cosa de nens consta de sis relats. Es tracta d’un llibre il·lustrat i no pas d’un àlbum. Sis relats breus meravellosos acompanyats per unes il·lustracions (dos per relat) també fascinants. No es tracta de relats per a nens, tot i que agradaran molt als nens. Nens i adults, cadascú en farà la seva lectura (en això sí que té ànima d’àlbum) i en traurà un plaer, sens dubte. Aquí el ressenyador en faria la seva lectura adulta, però se n’abstindrà. Els sis relats estan protagonitzats per homes (insistim: no en farem la lectura adulta) que abandonen o han abandonat aspectes de la vida que tenen en comú els homes adults en una societat: han abandonat la lògica, el sentit comú, l’ús del llenguatge o la percepció del temps i l’espai i s’han convertit en una altra cosa. Nens, com suggereix el títol? Jo no n’estic tan segur. S’han convertit en personatges que viuen en la ficció.
La ficció és un regne que conviu amb el real i on tot és possible. És possible plantejar-se donar la volta a la terra en línia recta. És possible reinventar la història. És possible canviar el nom als objectes i a les persones. És possible deixar de saber tot el que ja saps. Els personatges de ficció poden viure en un món inversemblant, en un món màgic o en un somni. Els personatges d’aquest llibre viuen, però, en un espai molt semblant al real en el qual vivim tots, i per això resulta un problema fer la volta al món en línia recta, perquè just davant de casa hi ha una altra casa que hauràs de superar (cosa que comportarà esforços tècnics i econòmics com ara pagar escales, grues i els remolcs que carregaran les grues); com resulta també un problema oblidar tot el que sabem, precisament perquè ja ho sabem; o insistir en l’existència d’una persona imaginària que no ha vist mai ningú.
Pels personatges d’aquest mon fictici tan semblant al real, és una complicació canviar el nom a les coses si són els únics que utilitzen el nou vocabulari: ningú els entendrà si diuen “taula” al mirall o “catifa” a l’armari. No podran parlar amb ningú, quedaran marginats, i aleshores el nou diccionari perdrà el sentit i caurà en desús.
Les situacions que exposen els relats de Cosa de nens tenen punts en comú. Dos d’ells, l’ús del llenguatge i l’absurditat, es repeteixen en tots. Potser per això, per d’alguna manera homenatjar els àmbits que es repeteixen en el text, Federico Delicado (tan net, tan fellinià, tan poèticament surrealista) atorga rostres de persones conegudes (per ser autors de ficcions absurdes o per haver jugat en les seves creacions amb el llenguatge) als personatges masculins i d’edat madura dels relats de Bichsel. Així hi trobem Beckett, Ionesco, Borges, Dario Fo o el mateix Bichsel interactuant amb objectes i animals que sovint tenen forma de persona.
És fascinant com l’autor juga amb el lector i li posa la mel als llavis. Resulta divertit, interessant, original i enginyós. A partir de les situacions exposades, el lector, tingui l’edat que tingui, es farà moltes preguntes i jugarà, tot sol, a imaginar-se com seria el món si fos com suggereixen els personatges excèntrics de Bichsel.
L’àlbum de Yoshitake parteix d’una premissa surrealista: I si allò que tenim al davant no és el que sembla? Només cal recordar Magritte i el seu famós quadre “Ceci n’est pas une pipe”: no, allò que hi ha pintat a la tela no és una pipa, sinó la representació d’una pipa. Realitat i ficció. Ús del llenguatge. Podem començar a relacionar-ho amb Bichsel
.
El nen arriba a casa i veu una poma. I si no fos una poma? Aleshores pel cap del nen passen totes les coses que, d’alguna manera, l’interessen o afecten la seva vida. És com un joc, sí, però alhora resulta un exercici de psicologia molt interessant. Només per allò que el protagonista va imaginant que podria ser la poma, entenem que li agrada la tecnologia, l’arquitectura, les pel·licules de ciència ficció o la història. També sabem que li agradaria tenir germans, que no sempre diu la veritat, que li fan por els monstres o que se sap diferent a la majoria. De manera molt lúdica i senzilla, l’autor fa un anàlisi de la infantesa força exhaustiu. El seu dibuix és eficaç de tan senzill. Juga pràcticament només amb el vermell, el groc i el marró, i se serveix de tècniques de còmic, de dibuix científic o de disseny de prospectes.
La poma de l’inici es converteix en tot allò que us podeu imaginar, perquè la imaginació del nen és inabastable, tot i que està lligada al seu limitat imaginari vivencial. L’objecte sempre té la forma inequívoca de la poma, però aquell nen la fa personatge de ficció i li atorga un poder fascinant.
Tornem a Bichsel. Tornem a la capacitat infinita que té el llenguatge de capgirar el mon i les coses, de donar-los volada quan no ens limitem només a entendre el sentit literal i pragmàtic, sinó la capacitat suggeridora de la ficció, de la imaginació o del somni. Totes dues propostes, ara que hi penso, són ideals per treballar allò que s’anomena “projectes” que ha endegat l’educació del futur: d’una situació concreta, real o absurda, el lector en traurà un munt de continguts, emocions, aprenentatges i conseqüències.
Donaré un pas més: seria fantàstic que la poma de Yoshitake aparegués a l’inici d’un relat de Bichsel i que el protagonista es preguntés: “Però… i si no és una poma?”.
Deixeu un comentari: