Ben sovint, quan acabes un llibre, hi ha un seguit de paraules que et queden gravades al cap i com si, de termes claus es tractés, et serveixen per definir-lo i recomanar-lo amb precisió: filla, pare, literatura, somnis, pellroges, viatge, realitat, frontera… són paraules comunes a dues obres aparentment distants que he llegit aquests darrers dies.
FOMBELLE, Timothée de. La Victòria somia. Il·lustr. Albert Asensio. Trad. Oriol Sánchez Vaqué. Madrid: Nordica, 2019. 96 p.
A La Victòria somia, el gran i admirat escriptor francès Timothée de Fombelle (París, 1973) s’allunya de l’èpica, l’aventura i la fantasia que ens van encisar i que vertebraven les dues obres, de dos volums cadascuna, que el van catapultar al cim dels referents literaris contemporanis: Tobi Lolness (Empúries, 2007-08) i Vango (La Liebre de Marzo, 2015-16).
La Victòria somia és una novel·la breu per a infants, i també per a adults, on l’acció tranquil·la avança pel fràgil fil que separa i uneix realitat i fantasia, veritat i mentida, adults i infants, amb una protagonista que és una lectora empedreïda i que té una imaginació desbordant. La Victòria s’enfronta al gris paisatge que l’envolta i a la rutinària quotidianitat que l’aclapara, amb la introducció i la barreja d’elements de les lectures que formen l’horitzó de la seva habitació i el seu bagatge. Aquesta mescla de realitat i fantasia la comparteix amb un amic, i és amb aquest, que assisteixen esmaperduts a unes misterioses desaparicions i a un comportament estrany del pare de la Victòria.
Admiradora dels pellroges, dels bisons de les praderies, dels westerns, serà veure el seu pare vestit de cowboy i la fantasia, no només la del llibres i la del seu pensament, sinó també la que els pares utilitzen per adornar la realitat i dissimular els buits i els paranys de la vida, saltarà pels aires.
Una narració en la qual els indicis i els fets són delicats i subtils i demanen una lectura pausada i una atenció important per descobrir els missatges i per assaborir els ingredients que conté. Aquest Fombelle, tan sorprenentment diferent al que coneixíem, ens arriba embolcallat per una de les acurades i belles edicions amb què editorial Nordica sol dotar als seus llibres i amb les il·lustracions realistes, amb un to vintage, d’Albert Asensio.
DAVIES, Carys. Oest. Trad. Anna Llisterri Boix. Barcelona: Edicions 62, 2018. 182 p. (El balancí; 793)
A Oest, l’autora anglesa Carys Davies ens ofereix, amb la seva primera novel·la, un western breu i de lectura àgil, alhora que estrany en el to intimista que utilitza i en el contingut que s’allunya dels tòpics cinematogràfics i literaris del gènere, de l’èpica i dels herois, entre d’altres coses.
Als seus quaranta anys, i afligit per la mort de la seva dona, en John Cyrus Bellman abandona la seva llar i la seva jove filla per anar en direcció a l’oest, a la recerca d’unes criatures estranyes i desconegudes, descobertes en les històries escrites pels vells pioners.
Des d’un principi, el lector assisteix, amb certa estupefacció i amb enorme curiositat, a una missió impossible i a una empresa aparentment sense sentit, a la fugida endavant d’un personatge que sembla no tenir ni els ànims ni la preparació adequada. El viatge, però, està farcit de trobades i fets sorprenents que porten a continuar de manera àvida la lectura. La figura solitària d’en Bellman, acompanyada per un indi experimentat, es va perdent en una terra àrida i immensa i endinsant en els seus propis somnis.
Si ell s’aferra a la literatura i als seus desitjos més fantasiosos per fugir vers l’aventura de l’oest, la que topa amb la realitat més crua de l’est és la Bess, la filla que es queda a la granja de Pennsilvània, custodiada per una tia amb qui no combrega, i que, en definitiva, acaba tenint més protagonisme que el propi pare. La Bess ha de fer front a l’assetjament d’unes criatures adultes que es belluguen al seu voltant i busca un bri de fantasia a la biblioteca del poble, on pot resseguir amb el dit i la mirada els camins que segueix el pare, per intentar superar la realitat. Lluny d’actuar com una bleda i acceptar la situació que li ha tocat viure, com moltes de les companyes habituals dels cowboys, la Bess lluita en solitari i amb determinació per fer-se valer i respectar.
Davies estableix un paral·lelisme entre dos viatges, un de llunyà i un de proper, un de fantàstic i un de real, que esberlen les fronteres, es creuen i es barregen com en l’obra anterior i que atrauen, amb frescor, destresa i, també amb originalitat i sorpresa, la mirada del lector.
Deixeu un comentari: