Llibres al replà

26 trapelleries alfabètiques

Les contorsions acrobàtiques d’aquest abecedari de l’any 1782 son dignes d’imitar i aplaudir.

Alfabet i abecedari van de bracet com a bons germans. Primer va néixer l’alfabet a partir de la genial idea de no se sap qui (tot i que mereix un monument!) de donar forma senyalètica als sons fonètics.

I com que l’invent era bo i senzill, perquè de paraules n’hi ha moltes més que de sons, es va escampar com una taca d’oli aquí i allà, durant mil·lennis i segles, tot i que amb lleugeres variants gràfiques degudes a efectes de transmissió. De manera que avui, la humanitat disposa de sis o set models alfabètics (el grec, el ciríl·lic, l’àrab… i l’alfabet llatí, que és el nostre, deixant de banda els ideogrames orientals).

Per aprendre aquests signes gràfics van néixer els abecedaris, que no tenen altre objectiu que el de donar suport i difusió al seu germà gran. Aquest li deixa fer mil trapelleries formals, però a canvi li exigeix una disciplina fèrria en l’ordre d’aparició dels caràcters que ha de difondre. Seqüenciació que no sempre segueix un ordre lògic, perquè costa d’entendre com és que la V baixa va molt per darrera de la B alta, o per què la C, la K i la Q no poden memoritzar-se juntetes, o què ho fa que l’equidistància entre les cinc vocals sigui tan desigual… Què hi farem!

Quina sàtira tan aguda que, a l’època de la major expansió colonial de l’Imperi Britànic, G.Cruishank utilitzés la caricatura del primer ministre Disraeli i la reina Victòria sota l’epígraf de la latitud i la longitud!

No sabem si ara, amb l’apogeu de la IA, algú tan poderós i pagat de si mateix com Elon Musk hi posarà ordre, a tot plegat… El cas és que des de fa anys i panys, els abecedaris (que aquí definirem com a modalitat de llibre destinada a fer la relació completa de les lletres de l’alfabet) competeixen entre si per veure qui és més enginyós o atractiu. I si, des de l’Orbis Pictus, el costum era apariar cada lletra amb el nom d’alguna cosa que la tingués com a inicial (A d’abella, B de boc…), ara trobem un bon nombre d’abecedaris els autors dels quals saben combinar la conjunció de lletres i imatges de mil maneres diferents per atraure lectors incipients…, o col·leccionistes de pro.

Aquí deixarem constàncies de tantes opcions o variants modals com lletres té el nostre alfabet, però us ben prometem i assegurem que n’hem deixat de banda moltes i moltes més. Posats a citar precedents que demostrin la variabilitat formal dels abecedaris i dels seus destinataris, fem un repàs històric: Posture Master Alphabet (Carrington Bowles, 1782) , un joc de cartes on uns acròbates adopten postures en forma de majúscules; el molt conscienciat Alphabet républicain (1793) presidit per la A de l’Assamblée Nationale; el Comic Alphabet amb impagables caricatures de Georges Cruishank (1836); A Apple pie (1886) on Kate Greenaway il·lustra una cantarella popular; fins el molt didàctic A.B.C de Babar de Jean de Brunhoff (1939).

El molt nostrat i noucentista Abecedari català per a nens il·lustrat per Xavier Nogués el 1920

A Catalunya, amb el noucentisme, caldria citar Abecedari català per a nens (1920) amb pròleg de Pompeu Fabra i il·lustracions de Xavier Nogués, reeditat per l’editorial Altafulla el 1984. Es tracta d’un model clàssic amb un parell de mots per a cada dibuix, imprès en fitxes carrades, per a que els escolars poguessin composar i confegir paraules.

Però també caldria esmentar l’Abecedari de diumenge (1986), d’Empar de Lanuza i Carme Grau, editat per la Diputació de València en aquells temps on la llengua valenciana no era bescantada. Citem també l’Alfabestiari (Empúries, 1992) de F. Pérez Moragon i Carles Pérez; la descoberta del fons artístic mitjançant lletres i mots de l’Abecedari pictòric (P.A.M., 2001); la inventiva de Montse Gisbert a L’abecedari fantàstic de Potam, l’elefant (Tàndem, 2004); l’ambientació espacial de l’AbCircdari de Montse Ginesta i il·lustrat per Ed (P.A.M, 2016); el joc de l’Abecedari amagat d’Imapla (Joventut, 2017) el repte ortogràfic de L’Abecedari entremaliat (Takatuka, 2021) proposat per Anna Aparicio…, o l’ús de la fotografia fet per Joan Fontcuberta a Dactilografias (Kalandraka, 2009) per a mostrar, no tan sols l’alfabet fonètic sinó també el llenguatge dels signes. I és que com dèiem al principi, tot i sotmetre’s a la fèrria disciplina ordinal de l’alfabet, als abecedaris els plau mostrar una murrieria creativa infinita.

La fotografia al servei del llenguatge dels signes (J. Fontcuberta), els volums impossibles (M.Anno), la tridimensionalitat dels pop-up (M.Bataille), i unes agudes dots d’observació (Rascal) son algunes de les mil i una aparences que pot presentar un abecedari avui.

Com que aquí estem al corrent de tot allò que de bo i millor es fa al món, ja sigui mitjançant la traducció o la importació, observem la creativitat d’autors que empren estratègies tan diverses com els embarbussaments i collages tipogràfics creats per Bruno Munari el 1960 a Albafetiere (Corraini, 2005); o les il·lustracions d’objectes en volum impossible fetes per Mitsumasa Anno el 1974 (Anno’s Alphabet. New York: Harper&Row Trophy books, 1988); la tridimensionalitat real que permeten els pop-up de K.Pakovskà (Alphabet, Paris: Seuil,1996) o de Marion Bataille (ABC 3D, Madrid: Kókinos 2008); la recerca de les lletres amagades dins pintures museístiques (Alphab’art. Paris: Palette, 2008); la reactualització del Neues ABC-Buch de Karl Philipp Morris (1790) feta per W. Erlbruch (Sevilla: Barbara Fiore, 2005); la trama cinematogràfica d’ALFabeto presentada per Puño (Pontevedra: Kalandraka, 2012); les propostes narratives de Jean Pierre Balmain explicant un romanç amorós a L’histoire de Monsieur A (Paris: Thierry Magnier, 2003) o l’accidentada aventura del desplegable de M. Maudet Ab et C (Paris: L’école des loisirs, 2015); o la suma de nogensmenys que de 7.777 mots per descobrir al llarg de les 26 lletres de l’alfabet il·lustrades per Mike Wilks a The Ultimate Alphabet (London, Pavilion books, 1986); la descoberta dels noms de les ètnies del món, ABC des peuples, feta per Liuna Virardi (Paris: Memo, 2015) o l’enginy de Rascal a Boite à utils (Paris: Pastel, 2015) fent observar com són d’útils les eines del bricolatge per descobrir-hi les lletres.

Perquè, en definitiva, potser els abecedaris han estat, son i seran una autèntica caixa d’eines. Potser la més extraordinària i humil de totes… I que per molts anys ho pugui continuar sent!

Deixeu un comentari: