Aquest mes de novembre de 2024 es celebra els vint anys d’una exposició a l’entorn dels mites i la literatura infantil que va esdevenir mítica. L’exposició, que portava per títol “D’Hèrcules a Superman. Déus i herois de la mitologia grecoromana“, va desenvolupar-se en el magnífic marc del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, rodant posteriorment per Girona, Amposta, Reus i altres seus.
Els responsables de l’exposició van ser noms tan mítics com la Teresa Duran i la Sònia Blasco, per no oblidar el catedràtic de prehistòria, arqueòleg i prehistoriador, Miquel Molist, que aleshores era el director del Museu, i l’equip d’exposicions del ClijCAT, entre els que destacaríem el Pep Molist o la Glòria Gorchs.
En aquella ocasió els astres van alinear-se com mai més ho han tornat a fer, gairebé com si els déus de l’antiga Grècia, aquella mítica cultura clàssica, es posessin d’acord per fer treballar a l’una tres entitats tan diverses com el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil; a més de comptar amb la col·laboració de la redacció de Cavall Fort, que va editar un eficaç, senzill i divertit catàleg de l’exposició, i el patrocini de la CAM -Caja de Ahorros del Mediterráneo.
Pels que no vau tenir la sort de visitar aquell espai mític, aquell cenacle de saber, bé perquè encara estàveu a Olot fent barretines, bé perquè la mandra és mala consellera, bé perquè no en vau ser sabedors, a continuació en farem un petit resum a fi que, si es desitja, poder exportar el seu contingut a qualsevol espai, sigui escola, biblioteca, aula o claustre.
Tenint en compte que tota exposició contemporània que s’apreciï com a tal ha de desenvolupar un discurs, la voluntat era portar el visitant a la reflexió sobre la contemporaneïtat dels mites i com la literatura infantil, i per extensió la cultura contemporània, sostenia els mateixos mites tot i el pas de milers d’anys, és a dir, un canvi de façana però no de fons.
I és que un mite expressa d’una manera simbòlica alguns anhels de la nostra manera humana de fer i de ser. I com que després de milers d’anys la bellesa, la bondat, la llibertat, la guerra…, continuen formant part del nostre imaginari col·lectiu expressat en forma de diferents figures mítiques, la literatura infantil no pot girar-se d’esquena. Per què, no és Momo (Alfaguara, 1996) una perfecta representació del pas del temps, de Cronos? I Blancaneu (Combel, 2022), no és la nostra Afrodita de conte?
Tot desgranant els déus que habitaven (o que encara habiten) a l’Olimp, com Urà i Gea fins a Atena, la deessa de la saviesa, passant pel terrible Zeus o l’infernal Hades, l’exposició feia ballar de bracet els déus, herois i monstres de l’antiga Grècia amb personatges icònics contemporanis. És així com -i de ben segur que a vosaltres se us ocorren altres combinacions- a la vitrina de la bella Afrodita es combinava un bell bust de la deessa al costat d’una mítica nina Barbie, o en paral·lel a una fotografia de l’infern dels camps d’extermini nazi s’exposava una urna funerària grega amb restes de cendres dels difunts, i tot en representació de l’arvern d’Hades.
I de tot plegat se’n deriva una interessant reflexió: que malgrat l’avenç tecnològic actual, tot i el pas dels segles, no deixem de ser a imatge i semblança d’aquells grecs. I és que la nostra vertadera manera de ser i fer perdura immutable -i si no que ho preguntin als habitants de Gaza i les similituds de mètodes utilitzats durant centúries per solucionar els conflictes.
L’exposició oferia uns petits racons de lectura amb una selecció molt acurada de títols de LIJ, representatius del discurs, un espai amb còmodes cadires i prestatgeries plenes de mítics llibres infantils i juvenils on déus, monstres i herois es donaven la mà amb el bo i millor dels personatges de la literatura infantil i juvenil. És així com, per exemple, per representar una festa dionisíaca s’oferia La nit de Sant Joan (La Galera, 2003) o per fer una aproximació al mític Ulisses res millor que oferir la possible lectura d’Ulisses el corb (Cruïlla, 2001) de l’enyorat Antoni Garcia Llorca.
Però així com actualment la literatura infantil i juvenil en català està vivint un dels seus millors moments de la història, amb una producció diversa i rica, amb una prevalença de la qualitat digne d’admirar, un nombre de segells editorials nous i vells com mai abans s’havia vist ni somniat, un planter d’il·lustradors que han obert camps mai abans transitats i de l’aparició i professionalització de noves figures vinculades a la literatura infantil, com contacontes o dinamitzadors de clubs de lectura, potser aquells temps mítics en els que tot estava per fer i tot era possible ens va obrir la porta a col·laboracions que avui en dia potser no serien viables. I és que a la LIJ actual potser li manca atreviment? S’ha institucionalitzat massa? Potser li manca mirar-se menys el melic? Treure’s el “aquesta lectura servirà per a…” i anar a la recerca de “amb aquesta lectura m’ho passaré bé”? Potser així, ensopegant amb la LIJ arreu, anirem a la caça d’aquell lector mític que, desenganyat per l’excés de didactisme, ha travessat la llacuna Estígia i ens ha abandonat per sempre.
Deixeu un comentari: