En el nostre llenguatge col·loquial no és rar escoltar enmig d’una conversa: “Em va mirar d’una manera que em vaig quedar de pedra” o bé “Li va clavar una mirada matadora que el va aturar en sec”. Segur que ho heu sentit o emprat alguna vegada… o també podria ser que haguéssiu experimentat aquesta mirada assassina dirigida a vosaltres (tot i que esperem que hàgiu sobreviscut!). I és que hi ha mirades que maten. Segons la mitologia grega clàssica, els més bregats en aquestes llambregades foren, fa molts i molts segles, la Medusa i el Basilisc.
Diuen que Medusa era una jove molt guapa i ben plantada, a qui Atenea, gelosa perquè volia tenir a Posidó per a ella sola, li va fer un encanteri tal, venjant-se de la pobra mossa, que en comptes d’omplir-li el cap de pardalets, li va fer créixer una perruca ondulant tota ella feta de serpents xiuladisses, i d’aleshores endavant, Medusa no va haver de demanar mai més hora a la perruqueria, cosa que hauria estat fatal ja que Atenea hi va afegir, per torna, la maledicció de petrificar amb la mirada a tot aquell que la rondés. Tots aquells que es van apropar a Medusa, van quedar, literalment, de pedra.

Per raons que ara fora llarg d’explicar, només un tal Perseu va rebre l’ordre ineludible d’acabar amb Medusa tant si com no, sense més equipament que una falç, un sac, unes sandàlies alades i un escut. El que a mi m’agradaria saber és la marca de l’abrillantador de metalls que utilitzava Perseu, perquè va deixar el seu escut brillant i lluent com un mirall, tant que, quan va arribar davant Medusa, aquesta, reflectint-se en l’escut, va quedar horroritzada en veure’s el cap tan mal pentinat -i així ho retrata Caravaggio el 1597- de manera que al noi li va faltar temps per esgrimir la falç i degollar-la.


De l’estratagema del mirall n’ha deixat constància il·lustrada en Pep Montserrat el 2016, i de com era la testa degollada de la Medusa, Rubens en va fer un retrat el 1618, que ens interessa molt en aquest post perquè ens deixa preveure què se’n va fer de les rinxolades serpotes o “restes viperines” que Medusa lluïa en comptes de cabellera.
Perquè segons la mitologia grega, d’aquells blens en van néixer tots els serpents del món, entre els quals l’únic que va heretar el poder fulminant de matar amb la mirada va ser el Basilisc. Segons Plini el vell (Naturalis Historia, 77-79 d.C) el Basilisc, d’una mida de 30 o 40 cm, té bec, una mena de cresta en forma de coroneta, camina sobre unes potes d’au rapinyaire, és capaç de calar foc escopint flamarades com els dracs, i el seu alè és tan pudent i contaminant que desfà les pedres i ho marceix tot.
No hi ha constància que cap heroi, heroïna o Perseu de torn rebés l’encàrrec de carregar-se’l, ans al contrari, perquè entre els nigromàntics medievals -personatges també altament mitificats- corria la brama que la seva sang podia convertir-se en or, i al Bestiari de Pierre de Bauvais (1206) se’ns explica com es pot aconseguir criar basiliscs a domicili, això sí, a base de moooltaa paciència, perquè cal esperar que un gall (sic) o una gallina de set anys pongui un ou deforme, que haurà de ser incubat per un gripau durant nou anys més. Després d’aquest llarg període, quan neixi, mantindrà les característiques dels seus progenitors: cap de gall, cua de serpent i cos de gripau.
Tanmateix, els retrats que d’aquest ésser mitològic han arribat fins a nosaltres són, en general poc fiables, perquè no s’assemblen de res entre si, com podreu comprovar aquí mateix. És clar! Pocs artistes deurien estar disposats a prendre apunts del natural davant d’una bèstia pudenta que et mata amb la mirada abans no li puguis fer el retrat! Qui és el maco que s’hi posa, eh? Es pot ser artista, però no cal ser alhora suïcida…I parlo d’aquell temps en que no hi havia el costum actual de fer fotos amb el mòbil, que consti. De fet, el Basilisc no en tenia cap culpa d’allò que li havia passat a la seva progenitora Medusa (sobretot, no confondre aquella difunta i extinta gorgona de l’antigor clàssica amb les meduses marines del Mediterrani que també piquen, però no maten i ni tan sols tenen nom científic en llatí).
La veritat: a mi, el Basilisc em fa pena… Tenint en compte que, a més del seu alè pudent, té una mirada assassina, quina mena de paisatge deu veure, el pobre Basilisc dia rere dia? Tot mort i desert, ai las! Tot erm i pudent! Quin rotllo! Penso que és una mena de vida que convida a desaparèixer d’aquest món…
El mateix commiseratiu sentiment meu, el deuen tenir la gent de Reus o de Mataró, que han tingut la gran idea de revifar-lo i festejar-lo, no pas amb la malaguanyada paciència dels nigromàntics sinó fent-ne una rèplica que no petrifica amb la mirada, sinó que és bastida, molt més senzillament i lleugera, de cartró pedra. Al renascut Basilisc el treuen a passejar i ballar la colla dels Balls de Diables per la Festa Major de les Santes de Mataró, i a Reus per sant Pere i la Festa Major de la Misericòrdia, al ritme de dues partitures musicals creades expressament per a ell, i harmonitzades amb metall i gralles: la “Marxa del basilisc de Reus” i el “Ball Solemne del Basilisc de Reus”. Això sí que és vida, estimat Basilisc que ara en comptes de flames assassines tan sols escups petards encesos en plena bullanga! Els ulls et guspiregen de joia en tan bona companyia! Qui t’ha vist i qui et veu!

Tot i que podríem citar encara més personatges mitològics que maten amb la mirada, com els germans Ayar dels inques, o la deessa Cihuacóatl dels asteques, que també branda serps al cap i a la faldilla, o fins i tot, més recentment podríem esmentar el basilisc de Salazar Slytherin creat per J.K Rowling (2001) dins les seqüeles de Harry Potter -heroi que també va esdevenint cada cop més mitificat dins la LIJ-, acabarem el nostre post d’avui senzillament acollint-nos a una frase feta, real com la vida mateixa: Com passa el temps! O, el que ve a ser el mateix: Com es capgiren els mites!
Deixeu un comentari: