DE MITES I ALTRES NARRACIONS QUE EXPLIQUEN EL MÓN

Saps que tenen en comú Hèrcules, en Joan de l’Os, el rei En Jaume I i el lleó que va ser alliberat d’un parany per un ratolí? Pensa una mica…. els quatre són forts, valents, decidits, han de fer tasques complicades, combatre els seus enemics i sortir victoriosos de les seves comeses. I tots protagonitzen relats de narrativa popular que corren en boca de la gent des de fa segles i segles però que encara ens fascinen, ens emocionen i ens fan pensar. La literatura popular és tan antiga com la facultat que tenim les dones i els homes per a crear amb paraules un món imaginari en el qual podem reflectir els afanys de la nostra vida real. Però si volem posar un poc d’ordre entre tantes i tantes històries, convindrà que les classifiquem una mica, segons les seves característiques. És per això, precisament, per posar un poc d’ordre en aquest conjunt immens de materials, que parlem de mites, rondalles, llegendes i faules.

Què et ve al cap quan escoltes la paraula mite? Ben probablement penses en els déus i els herois grecs i llatins i els seus complicats embolics. Això és perquè els mites són relats de caràcter fabulós que intenten explicar el món a través de les accions de personatge extraordinaris, capaços de mil proeses. Antigament –i encara avui en algunes societats o entre determinats grups religiosos- els mites tenien o tenen caràcter sagrat i les històries que expliquen eren o són tingudes com a certes, com si haguessin existit realment. Actualment, usem la paraula mite en diversos sentits, o millor dit, en un sentit molt ample. A vegades diem que grups o persones que s’han fet molt famosos, com The Beatles o Elvis Presley, són un mite en el sentit que sobresurten per les seves característiques personals i la fama que han assolit. En altres ocasions, usem la paraula en el sentit de mentida o fal·làcia, d’engany. Per això, no és estrany trobar un titular que digui, per exemple, “Desmuntem el mite dels ultrasons com a mètode per fer fugir les rates…” o “La curació del càncer amb determinades infusions és un mite”.

I entre mite i rondalla, quina diferència hi ha? En escoltar la paraula rondalla pensem de seguida en una història de caràcter imaginari, protagonitzada per un heroi o una heroïna que sol rebre una ajuda màgica per poder aconseguir el seu objectiu; aquest és generalment l’esquema de la rondalla meravellosa. Així, la Ventafocs, el Bernadet de La flor romanial, la Blancaneu o el Pere Poca-Por són famosos personatges protagonistes de rondalles. El espais de les rondalles no se solen situar geogràficament i sovint són genèrics: un bosc, un castell, un camí, una posada… Tampoc concreten el temps: l’any tirurany…, en aquell temps que les gallines tenien dents…, quan els animals parlaven… Les rondalles no ens donen consells ni lliçons de forma explícita però poden ser un bon exemple de conducta, perquè els bondadosos sempre són recompensats i els malvats castigats.

D’altra banda, tenim les llegendes, que són narracions de caràcter verídic les quals sovint ens expliquen de manera ficcionada l’origen d’una determinada cosa o el perquè de les seves característiques. Hi ha llegendes que expliquen per què les abelles en picar es moren, o perquè els dissabtes sempre fa sol o perquè es parlen diverses llengües al món o com va ser creada la serralada pirinenca. Els protagonistes de les llegendes solen ser personatges coneguts i reconeguts: un sant (per exemple Sant Jordi), un rei (per exemple el rei Artús) o altres personatges de la noblesa, una bruixa o una fada (com la bruixa Joana o la fada Morgana), un savi (com Ramon Llull ), etc. Els llocs on es diu que succeïren els fets llegendaris generalment són concrets i els podem situar damunt un mapa: el puig de Randa, el Canigó, el Salt de la Reina Mora, la naveta dels Tudons, la cova de Fra Garí, etc… Le llegendes són una bella manera d’explicar el món mitjançant recursos literaris i al llarg de la història molta gent les ha tingudes o les té per certes. També hi ha llegendes modernes, les anomenades llegendes urbanes que se situen en espais concrets propis del nostre entorn social (una autopista, un restaurant, uns grans magatzems, un hotel, una benzinera…) i tracten de conflictes actuals: el tràfic d’òrgans, les estafes per mitjans electrònics, els robatoris a turistes, les mascotes abandonades, els enganys per internet, els segrests, la xenofòbia, etc.

Cal tenir en compte, també, les narracions que anomenem faules, l’origen de les quals es perd en l’antiguitat més remota. Solen tractar de conflictes que s’estableixen entre les persones però els seus protagonistes generalment es presenten en forma d’animals que representen virtuts o defectes humans, tot seguint uns determinats codis establerts per la tradició cultural: el lleó orgullós, la formiga laboriosa, la guineu astuta, el llop golafre, l’ase tossut, el gos fidel… Sovint el problema plantejat en la narració es resol amb enginy i el final és alliçonador, amb la intenció que serveixi d’exemple a qui l’escolta o el llegeix. En temps antic les faules s’empraven en l’educació dels prínceps, foren uns dels primers relats orals que es posaren per escrit, sovint en vers,  i tenen una llarga tradició alliçonadora.

Tornem, però, al principi d’aquest article, als mites. Existeix un diccionari en línia, avui encara poc conegut i divulgat, que és el TermFolk (Diccionari de Terminologia del Folklore) <https://termfolk.arxiudefolklore.cat/> elaborat per especialistes en etnopoètica de diverses universitats catalanes. Si hi busqueu el terme mite hi trobareu la definició següent: «Relat de caràcter sagrat que tracta sobre la creació dels principis fonamentals i de les entitats primàries de la naturalesa i de la societat humana i que explica accions que tenen lloc en un món anterior al nostre.» Aquesta definició, tan completa, ha estat redactada a partir d’una bibliografia extensa i ben seleccionada, que abraça textos publicats per estudiosos del folklore des del segle XIX fins a l’actualitat. En el mateix TermFolk podreu accedir a la crestomatia que sustenta aquesta definició, això és a una selecció de textos dels millors especialistes que expliquen i defineixen que és un mite; és una lectura molt recomanable. Però fem atenció als mots principals de la definició, segons la qual el mite és un relat (un text narratiu), de caràcter sagrat (és a dir que es presenta com a objecte de culte o veneració), que tracta sobre la creació dels principis fonamentals i les entitats primàries de la natura i la societat, és a dir que tracta de les bases sobre les quals s’assenta la naturalesa i la societat. Poca broma, estem davant de relats fundacionals de les cultures que els expliquen (o els explicaven), és per això que totes les cultures tenen la seva pròpia mitologia, que transmet el que era la cosmovisió –la manera d’entendre la natura i la societat- de les comunitats que les crearen. I aquests relats conformen cosmogonies, enteses com a conjunt de mites que s’articulen en la base d’una mateixa cultura i donen respostes de caràcter mític als grans interrogants de la humanitat. A partir de la forma expressiva bàsica del mite que és la paraula, la humanitat també ha expressat i recreat els seus mites en les més diverses formes artístiques: la pintura, l’escultura, la música, el cinema, etc.

La nostra cultura es basa en quatre grans tradicions mítiques: la greco-llatina, la tradició bíblica o judeo-cristina, la tradició oriental musulmana i l’occidental, arribada dels pobles centreeuropeus. Sobre aquests substrats es construeix la visió mítica que ens conforma. Pensem, per exemple en el mite d’Orfeu, en el d’Adam i Eva, en els diversos jinns o genis del món àrab i les seves entremaliadures o en la complexa saga germànica dels nibelungs. És cert, però que els processos d’homogeneïtzació i estandardització cultural contemporanis sacsegen i minen aquest llegat mil·lenari. Per combatre, ni que sigui de manera testimonial, aquest procés devastador hi ha llibres que intenten acostar de manera amena i entenedora els mites, les diverses mitologies, als joves lectors, i també autors que incorporen una part del llegat mític a les seves obres. Però això ja seria tema d’un altre article… que deixo per escriure als meus companys d’El Replà.

Nota: Totes les il·lustracions són del volum Mitología (RBA, 2005).