Llibres al replà

Caminar sense claus que deformin les butxaques

Dels quatre elements primordials -aire, aigua, foc i terra-, el més proper i el més assequible per nosaltres, els éssers humans, és el terra que trepitgem, els camins que caminem.

Elogi del caminar

Aquest article me’l va inspirar una novetat d’editorial Nordica anomenada Elogio del caminar, escrit per Leslie Stephen (Londres 1832-1904), filòsof, un dels primers escaladors i pare de Virginia Woolf, i il·lustrat pel reconegut Manuel Marsol.

Tradueixo i anoto algunes de les seves reflexions:

caminar és primitiu i simple”

“ens posa en contacte amb la mare terra i la natura més essencial”

“no requereix d’un equip complexa ni d’un entusiasme fora del comú.”

Un cop inspirat, al llarg de diversos dies, m’han anat passant pel davant propostes diverses que tenen relació amb el camí, el caminar, el caminant i el contemplar. La major part són llibres adreçats a adults, perquè, de ben segur, el caminar i el contemplar té sentit quan reconeixes allò que ja coneixes i, a cada moment, hi descobreixes matisos nous. L’infant està en època de descoberta d’ell mateix i de l’entorn, de posar a prova les seves capacitats i de portar-les al límit, i el contemplar queda per a més endavant, encara que, com en totes les coses, no es pot generalitzar i arreu, hi ha infants de tota mena i tarannà.

He topat amb llibres com ara En los senderos, reflexiones de un caminante de Robert Moor (Capitan Swing, 2018), Sobre l’art de perdre’s de Rebecca Solnit (Angle, 2020), o bé, Caminar la vida, la interminable geografia del caminante de David Le Breton (Siruela, 2022).

Manual del bon passejant

També, he trobat una obra esplèndida que pel fet de ser il·lustrada, com passa en molts altres casos, es troba vivint en l’estrany entorn de les sales infantils de les biblioteques, el Manual del buen paseante: descripción en veinte puntos, escrit i il·lustrat per Raimon Juventeny, una petita i curiosa joia, amb vint punts que sintetitzen el noble i ancestral art de caminar.

El pròleg, el signa Carl Honoré, un periodista canadenc, autor d’Elogio de la lentitud (RBA, 2005) i de Viatjar sense pressa: 40 rutes per connectar amb el món (Flamboyant, 2022) que traça les bases del bon caminant.

Entre d’altres, Honoré afirma que hem convertit el caminar en una opció més d’allò que anomenem “exercici físic”, i sovint combinem, al mateix moment, el caminar amb d’altres tasques.

El manual esdevé una crítica a aquesta tendència i un cant al plaer que proporciona una bona passejada, al fet deixar-nos endur pel propi ritme i assaborir els detalls del moment: els ocells, els núvols, els arbres, els edificis, les persones, la llum i les ombres, els sons, les olors….

Per casualitat, aquesta actitud l’he trobat reflectida en una obra que ens van proposar en un club de lectura de còmic on participo, El caminante de Jiro Taniguchi (Ponent Mon, 2004) amb un protagonista que gaudeix al màxim de l’art de passejar, de l’art de copsar els petits detalls d’allò que ens envolta. Una obra que trobo molt propera i connectada a allò que comunica Wim Wenders a la recent pel·lícula Perfect days, o bé, al que proposa un videojoc per a infants anomenat Proteus, que parteix de la presència del jugador en el món i de com aquest l’observa.

I al territori de la LIJ, sovint, a l’aventura s’hi va caminant!

En la literatura infantil i juvenil, també hi ha camins i caminants, perquè si el caminar és tan simple i tan primitiu, el més senzill és anar a peu de dret a l’aventura.

Com ara, els protagonistes d’una obra tan emblemàtica com El hòbbit de J. R. R. Tolkien, o els d’obres tan referencials com Anem a caçar un ós de Michael Rosen, o bé, Oh, que bonic és Panamà! de Janosch, on els protagonistes que caminen sovint es queden bocabadats davant qualsevol ingredient i qualsevol meravella que el medi ambient els ofereix, i l’admiren com si aquella fos la seva primera vegada.

A les lleixes de casa, també hi ha una obra de 1993, publicada per l’École des loisirs, a l’interior del qual hi ha un fragment que em sembla tan bonic i tan original que l’he rellegit innombrables vegades. Es tracta de Le voyage d’Oregon, de Rascal i amb il·lustracions de Louis Joos, la història d’un pallasso i d’un ós que fugen de l’esclavitud d’un circ en direcció al seus somnis que es troben al nord de les seves vides. En emprendre el camí, afirma el narrador, en primera persona:

“nous sommes partís dans la nuit noire. Sans bagages inutiles et sans clés qui deforment les poches”

(vam partir una nit negra. Sense maletes inútils ni claus que deformin les butxaques).

El viatge d’en Jep de Jutta Bauer

Val a dir que, de la darrera fornada de novetats, m’ha meravellat El viatge d’en Jep, de Jutta Bauer, una aventura que casa de ple amb la idea d’aquest article; una aventura caminada, viscuda i suada amb intensitat i que defineix com cap altra, aquella creença que més que el destí, allò important en un viatge és el camí.

En Jep, famós per la seva rapidesa, rep l’encàrrec del rei d’entregar un missatge al rei del castell veí. En el seu periple, però, toparà amb tot de personatges i de situacions que li capgiraran la distància, el temps i tot allò que havia previst.

Una història entranyable, sorprenent i deliciosa, amb un munt d’elements i de detalls per contemplar i estudiar amb atenció, mentre avancem xino-xano, pas a pas, patrip-patrap, pel recorregut de la història.

“Em va demanar que li expliqués tot el que havia vist durant el camí” diu en Jep al lector.

I jo hi afegiria:

Quan l’acabeu de caminar,

me’l veniu a explicar!

 

 

 

Deixeu un comentari: