Les rondalles són narracions populars que es transmetien oralment. Encara que tot sovint les trobem escrites, la seva forma natural és l’oralitat i la prosa. Ens conten peripècies meravelloses, aventures realistes o facècies burlesques, en una gamma de gèneres rica i diversa. Però encara que s’expressin en prosa, adesiara contenen fórmules versificades. Generalment són els inicis i els finals de la narració, unes càpsules poètiques que podem fer servir independentment de la rondalla que expliquem, fórmules fixades per la tradició i intercanviables, avui en dia força oblidades i molt empobrides. Sovint ens limitem a començar amb un “Vet aquí…” i a acabar amb un “Conte contat, conte acabat!” i desconeixem-i per tant no fem servir- un extens conjunt de materials poètics seculars que aportarien a la nostra narració màgia, vivacitat, humor i un segell poètic heretat dels avantpassats que les faria inoblidables.
La proposta d’aquest post és parlar de la presència dels quatre elements –aigua, aire, terra i foc- en la literatura infantil i juvenil. Atès que les rondalles formen part –o «haurien de formar part», perquè aquest tema hores d’ara sembla que és objecte de discussió- dels materials narratius que oferim als joves oïdors o lectors, m’he proposat buscar la presència d’aquests quatre elements en els principis i finals de les nostres rondalles, i per tal de tenir-ne un corpus prou nodrit, he acudit als reculls de Joan Amades i d’Antoni M. Alcover, perquè junts acumulen més de mil cinc-centes rondalles publicades, un cabal prou important i ben representatiu.
1. Les fórmules d’inici
En algunes fórmules inicials trobem referència a la terra i els seus fruits, com en aquesta –que té tot l’aire d’un conjur- de la qual avui just fem servir el primer o els dos primers versos:
Això era i no era
i bon viatge faci la cadernera,
per vosaltres un picotí
i per mi una quartera,
del bon blat que es bat a l’era,
i el bé que se’n vingui
i el mal que se’n vagi,
i qui be faci que bé trobi
i el dolent que mal hagi.
Un altre recurs molt habitual és la personalització dels animals, les plantes i els minerals que habiten el planeta. La terra esdevé aleshores una mena de locus amoenus on tot té veu i ànima. Ben segur que Amades diria que són restes de creences animistes, però nosaltres no entrarem en aquestes apreciacions, tan incertes:
Vet aquí que en aquell temps
que les bèsties parlaven,
els arbres cantaven
i les pedres caminaven…
L’aire també s’hi troba ben representat, en una fórmula de les més poètiques i suggeridores, plenes també d’animisme perquè pressuposen qualitats morals en el vent:
Vet aquí que en aquell temps
dels catorze vents,
que set eren bons
i altres set dolents…
2. Les fórmules de tancament
Les fórmules de tancament retornen els oients o els lectors a la realitat quotidiana, tot abandonant el període i l’espai de fantasia que hem obert amb la fórmula inicial. Hi ha una entrada i una sortida del meravellós, allà on les regles físiques i la realitat ha quedat en suspens per una bella estona.
En aquesta fórmula es compara la rondalla explicada a un ocell, que pot sortir volant i per tant es relaciona amb l’aire. La narració vola, encara que no tingui ales:
I el conte està acabat,
catacrac – catacrac,
i sense ales ha volat.
La mateixa idea la retrobem en aquesta altra:
Cuento contat,
ja està acabat,
per la finestra
se n’ixqué al terrat.
Nombroses fórmules de tancament fan referència al cel, un indret d’aire -màgic i misteriós- part damunt dels núvols, on –segons la tradició cristiana- els bons habitaran en una nova dimensió després de la mort i aquesta serà la recompensa a la seva conducta a la terra. Generalment, la fórmula de tancament expressa el desig de poder assolir el cel i de retrobar-hi allà els companys:
I foren feliços,
i com ells ho puguem ser nosaltres,
i dalt del cel ens puguem veure junts. Amèn.
I a les portes del cel diuen que hi ha un fus
i s’ha acabat, amén Jesús.
També el vent, posar-se a recer del vent, apareix en aquest final propi de la tradició mallorquina:
I ara creu-me, sies el qui sies que llegeixs o escoltes:
Diada de vent
posa’t a un arrecés
i estaràs calent.
És habitual que aquestes fórmules retòriques juguin amb el sense sentit, l’absurd o la hipèrbole. En aquesta línia, són il·lustratives aquestes dues –variants una de l’altra- iròniques i de sentit duratiu, que ens parlen de “fregir aigua” o de “garbellar-la”, ambdues tasques impossibles de fer.
I se’n van anar pel món enllà
a fregir aigua
i si no els ha ajudat ningú
encara deuen fregir-ne
si el foc no se’ls ha apagat
o no s’han mort.
I se’n van anar món enllà
garbellant aigua,
de segur que si no són morts
encara hi són.
Els pous, indrets d’aigua, a les rondalles sovint representen simbòlicament una connexió amb el món subterrani, un espai dins el qual s’hi amaguen éssers o elements prodigiosos o bé un punt de trobada especial i significatiu per als protagonistes de la rondalla. Aquesta fórmula en seria exemple:
I jo vaig venir amb ells
fins an es pou d’en Gatells,
i de llavò ençà
no los he tornats a trobar.
En el joc de contrastos propis d’aquests materials també apareixen sovint referències a l’infern -indret de foc- i al cel -indret d’aire- referents primordials del premi i el càstig. En aquest cas, qui doni per certa la rondalla serà recompensat i qui no, serà castigat amb les terribles penes de l’infern:
Conte contat, ja està acabat;
qui se’l creurà,
al cel anirà a volar;
qui no se’l creurà
a l’infern anirà a cremar.
Algunes fórmules finals no fan referència a l’actitud del receptor, sinó a la condemna del personatge malvat o agressor:
I se n’anà cap a l’infern,
on si no hi està fred
hi està calent.
I se n’anà cap a l’infern,
on encara hi és avui.
Com hem pogut constatar, cel, foc, aire i aigua, els quatre elements primordials segons la tradició clàssica, són presents en aquestes antigues formes gairebé rituals que ens donen peu a entrar en una nova dimensió –la de la rondalla- amb els sentits oberts a una altra realitat. En acabar, ens retornen a la quotidianitat, sovint amb un punt de comicitat, amb la ironia que estimula la comprensió i la intel·ligència de qui escolta. Repetides un cop i un altre, recitades i desplegades en un ample ventall de variants, no deixem que es perdin en la pols de l’oblit, usem-les en contar una rondalla, en escriure-la, en enregistrar-la en suports digitals. Fem que pervisquin i ens acompanyin en el bell joc de les històries compartides.
Deixeu un comentari: