Llibres al replà

Obrir i tancar les portes del meravellós: els quatre elements a les fórmules inicials i finals de les rondalles

Les rondalles són narracions populars que es transmetien oralment. Encara que tot sovint les trobem escrites, la seva forma natural és l’oralitat i la prosa. Ens conten peripècies meravelloses, aventures realistes o facècies burlesques, en una gamma de gèneres rica i diversa. Però encara que s’expressin en prosa, adesiara contenen fórmules versificades. Generalment són els inicis i els finals de la narració, unes càpsules poètiques que podem fer servir independentment de la rondalla que expliquem, fórmules fixades per la tradició i intercanviables, avui en dia força oblidades i molt empobrides. Sovint ens limitem a començar amb un “Vet aquí…” i a acabar amb un “Conte contat, conte acabat!” i desconeixem-i per tant no fem servir- un extens conjunt de materials poètics seculars que aportarien a la nostra narració màgia, vivacitat, humor i un segell poètic heretat dels avantpassats que les faria inoblidables.

Això era un gegant, il·lustracions de Pep Montserrat

La proposta d’aquest post és parlar de la presència dels quatre elements –aigua, aire, terra i foc- en la literatura infantil i juvenil. Atès que les rondalles formen part –o «haurien de formar part», perquè aquest tema hores d’ara sembla que és objecte de discussió- dels materials narratius que oferim als joves oïdors o lectors, m’he proposat buscar la presència d’aquests quatre elements en els principis i finals de les nostres rondalles, i per tal de tenir-ne un corpus prou nodrit, he acudit als reculls de Joan Amades i d’Antoni M. Alcover, perquè junts acumulen més de mil cinc-centes rondalles publicades, un cabal prou important i ben representatiu.

1. Les fórmules d’inici

En algunes fórmules inicials  trobem referència a la terra i els seus fruits, com en aquesta –que té tot l’aire d’un conjur- de la qual avui just fem servir el primer o els dos primers versos:

Això era i no era
i bon viatge faci la cadernera,
per vosaltres un picotí
i per mi una quartera,
del bon blat que es bat a l’era,
i el bé que se’n vingui
i el mal que se’n vagi,
i qui be faci que bé trobi
i el dolent que mal hagi.

Un altre recurs molt habitual és la personalització dels animals, les plantes i els minerals que habiten el planeta. La terra esdevé aleshores una mena de locus amoenus on tot té veu i ànima. Ben segur que Amades diria que són restes de creences animistes, però nosaltres no entrarem en aquestes apreciacions, tan incertes:

Vet aquí que en aquell temps
que les bèsties parlaven,
els arbres cantaven
i les pedres caminaven…

L’aire també s’hi troba ben representat, en una fórmula de les més poètiques i suggeridores, plenes també d’animisme perquè pressuposen qualitats morals en el vent:

Vet aquí que en aquell temps
dels catorze vents,
que set eren bons
i altres set dolents…

La fada del mirall, il·lustracions d’Asun Balzola

2. Les fórmules de tancament

Les fórmules de tancament retornen els oients o els lectors a la realitat quotidiana, tot abandonant el període i l’espai de fantasia que hem obert amb la fórmula inicial. Hi ha una entrada i una sortida del meravellós, allà on les regles físiques i la realitat ha quedat en suspens per una bella estona.

En aquesta fórmula es compara la rondalla explicada a un ocell, que pot sortir volant i per tant es relaciona amb l’aire. La narració vola, encara que no tingui ales:

I el conte està acabat,
catacrac – catacrac,
i sense ales ha volat.

La mateixa idea la retrobem en aquesta altra:

Cuento contat,
ja està acabat,
per la finestra
se n’ixqué al terrat.

Nombroses fórmules de tancament fan referència al cel, un indret d’aire -màgic i misteriós- part damunt dels núvols, on –segons la tradició cristiana- els bons habitaran en una nova dimensió després de la mort i aquesta serà la recompensa a la seva conducta a la terra. Generalment, la fórmula de tancament expressa el desig de poder assolir el cel i de retrobar-hi allà els companys:

I foren feliços,
i com ells ho puguem ser nosaltres,
i dalt del cel ens puguem veure junts. Amèn.

I a les portes del cel diuen que hi ha un fus
i s’ha acabat, amén Jesús.

També el vent, posar-se a recer del vent, apareix en aquest final propi de la tradició mallorquina:

I ara creu-me, sies el qui sies que llegeixs o escoltes:

Diada de vent
posa’t a un arrecés
i estaràs calent.

És habitual que aquestes fórmules retòriques juguin amb el sense sentit, l’absurd o la hipèrbole. En aquesta línia, són il·lustratives aquestes dues –variants una de l’altra- iròniques i de sentit duratiu, que ens parlen de “fregir aigua” o de “garbellar-la”, ambdues tasques impossibles de fer.

I se’n van anar pel món enllà
a fregir aigua
i si no els ha ajudat ningú
encara deuen fregir-ne
si el foc no se’ls ha apagat
o no s’han mort.
I se’n van anar món enllà
garbellant aigua,
de segur que si no són morts
encara hi són.

Els pous, indrets d’aigua, a les rondalles sovint representen simbòlicament una connexió amb el món subterrani, un espai dins el qual s’hi amaguen éssers o elements prodigiosos o bé un punt de trobada especial i significatiu per als protagonistes de la rondalla. Aquesta fórmula en seria exemple:

I jo vaig venir amb ells
fins an es pou d’en Gatells,
i de llavò ençà
no los he tornats a trobar.

En el joc de contrastos propis d’aquests materials també apareixen sovint referències a l’infern -indret de foc- i al cel -indret d’aire- referents primordials del premi i el càstig. En aquest cas, qui doni per certa la rondalla serà recompensat i qui no, serà castigat amb les terribles penes de l’infern:

El ferrer i els dimonis, de Jesús Gabán

Conte contat, ja està acabat;
qui se’l creurà,
al cel anirà a volar;
qui no se’l creurà
a l’infern anirà a cremar.

Algunes fórmules finals no fan referència a l’actitud del receptor, sinó a la condemna del personatge malvat o agressor:

El ferrer i els dimonis, de Jesús Gabán

I se n’anà cap a l’infern,
on si no hi està fred
hi està calent.
I se n’anà cap a l’infern,
on encara hi és avui.

Com hem pogut constatar, cel, foc, aire i aigua, els quatre elements primordials segons la tradició clàssica, són presents en aquestes antigues formes gairebé rituals que ens donen peu a entrar en una nova dimensió –la de la rondalla- amb els sentits oberts a una altra realitat. En acabar, ens retornen a la quotidianitat, sovint amb un punt de comicitat, amb la ironia que estimula la comprensió i la intel·ligència de qui escolta. Repetides un cop i un altre, recitades i desplegades en un ample ventall de variants, no deixem que es perdin en la pols de l’oblit, usem-les en contar una rondalla, en escriure-la, en enregistrar-la en suports digitals. Fem que pervisquin i ens acompanyin en el bell joc de les històries compartides.

Deixeu un comentari: