L’au fènix

Recentment, per qüestions de feina, vaig tenir la fortuna d’haver de rellegir dues novel·les que sense cap mena de dubte han marcat la història de la literatura catalana: La punyalada, de Marià Vayreda (MOLC, 1983), i Les veus del Pamano (Proa, 2005), de Jaume Cabré. La primera, llegida fa força anys, quan encara existia un curs anomenat COU, va suposar per mi obrir una finestra a la novel·la rural i al simbolisme de la narrativa com a paràbola de la vida; la segona, seguidor com sóc de l’obra del més que favorit candidat al Nobel Jaume Cabré, va suposar descobrir com es poden trencar les normes narratives instituïdes fins aquell moment, i jugar amb l’espai-temps en una mateixa frase, així com poder jugar amb les paraules a pleret, més enllà de la poesia.

I per què me’n vaig a girar el món i tornar al Born?, us podeu preguntar, doncs ni més ni menys que per fer-me adonar com d’important pot ser l’exercici de rellegir, de tornar a navegar de la mà de l’Esparver per les muntanyes de l’Alta Garrotxa o de sentir la maldat de l’Elisenda i gaudir més profundament dels seus tripijocs. I és que rellegir, un exercici poc habitual en la narrativa juvenil degut a l’allau de novetats que em veig amb l’”obligació” de llegir, és un “atureu el món que baixo” reparador, alliçonador i, en definitiva, un gaudi que malauradament sembla només practicable durant les tardes caloroses d’estiu.

(Obro parèntesi: Si em llegiu i em permeteu un consell, aquest estiu, a part de la pila del greix on s’acumulen les novetats, feu un espai a un Jim Botó, a un Huckleberry Finn o a un Hobbit i podreu observar com la seva relectura us obre un nou món. Tanco parèntesi)

El rellegir obre noves finestres, una nova percepció com la que he viscut aquesta darrera setmana amb la lectura de la reedició, per part del El roure de Can Roca, de Sota el signe de Durga.

-DELGADO, Josep-Francesc. Sota el signe de Durga. La Garriga: El roure de Can Roca, 2013. 478p. 13,95€

Aquest segell editorial, de nom tan singular, és una aposta personal del mateix Josep-Francesc Delgado i de la seva dona, l’Hermínia Mas, centrat principalment en la reedició dels títols que ambdós autors tenen descatalogats i que, a criteri dels editors, mereixen el dret d’existència. Un símptoma més que molts personatges de la nostra “petita” literatura sobreviuen oblidats al purgatori literari tot i que alguns s’entesten, malgrat tots els tripijocs de les novetats editorials, a recuperar-los i a col•locar-los de nou a l’altar de les lectures. I és que si un tal Luigi Pirandello va escriure aquell cèlebre Sis personatges a la recerca d’autor, algú altre hauria d’escriure Milers de personatges a la recerca d’editor, perquè si no, com deia el meu avi, a cada bugada es perd un llençol, i a la nostra LIJ estem a punt de perdre tot l’aixovar si no hi posem remei.

Sortosament, però, l’Heura, l’Edmond o l’Estel han retornar al primer pla i han sortit del purgatori per recordar-nos que, igual que pujar a l’Everest, la consecució d’un objectiu és una tasca difícil, àrdua i perillosa i que aquesta tasca moltes vegades no està en arribar al cim si no en aprofundir en el propi interior al llarg del camí. I tant es pot viure a Pokhara com a La Garriga.

Però entrem una mica en matèria.

Sota el signe de Durga va ser mereixedor del Premi Nacional de Literatura. Només aterrar a les seves pàgines hom (o dona, com diu l’Empar Moliner) se n’adona que és a punt d’iniciar un camí per una obra de referència, una novel·la en la que haurem de desplegar les nostres millors arts lectores a fi i efecte de no deixar-nos arrossegar només per una trama en la que ens narra l’ascens al sostre del món, i aprendre que l’art de la narrativa és oculta al darrere de cada una de les seves frases. Una obra només apte per a gurmets de la LIJ, d’aquelles novel·les que tard o d’hora ens hi hem d’afrontar per poder esborrar de la llista d’imprescindibles. Delgado teixeix una teranyina de personatges amb objectius diversos i plens de dubtes. Personatges de gran relleu, mai plans, on fins el més petit detall és observat i explotat per explicar-nos, en diferents plans, una història de superació personal a la recerca del propi destí. I si a tot això hi afegim la gosadia d’explicar les deïtats de la inabastable mitologia budista i hinduista, Sota el signe de Durga és, sense cap mena de dubte, una novel·la per merèixer ser estació de pas de tots els lectors de LIJ. I dic els lectors de LIJ a consciència, més que no pas els lectors joves actuals.

Sota el signe de Durga demana unes arts, una pràctica lectora, un hàbit literari més propi del XIX que no pas de la narrativa veloç, accelerada i de cosmètica hollywoodiana a la que ens han mal acostumat. Ja no és només el volum de l’obra, de gairebé cinc-centes pàgines, ja no és l’ús, que no abús, d’un lèxic i d’una fraseologia complexa, ja no és una trama que es ramifica i torna a convergir en diversos moments, ja no és el rerefons i el gruix dels personatges, ja no és…, i així un llarg etcètera, el que fa la seva lectura un repte és tot plegat. Una narració complicada, aconsellable per a l’estiu que s’acosta i, molt especialment, pels afeccionats a la muntanya que de ben segur en quedaran atrapats.

I, si us plau, no oblideu de rellegir, rellegir i rellegir!