Llibres al replà

Una caixa de Pandora a la botiga de joguines.

LA CAIXA DEL PORT. Text: Gemma Martí. Il•lustracions: Meritxell Duran. Editorial A Buen Paso. Barcelona 2013. ISBN 978-84-940533-4-4. PVP: 19 euros. Pàg: 40.

Aquest àlbum de A Buen Paso conté moltes de les característiques que un servidor agraeix quan té un llibre il•lustrat a les mans. La caixa del port és la concreció d’un desig en forma de regal (sorpresa, acumulació, evolució) farcida de referents, ben seqüenciat, detallista i d’una claredat envejable. És una història sobre el desig, sobre allò que volem i no sempre aconseguim, sigui bo o nociu per als altres.

La caixa arriba al port. No té propietari (no porta remitent) i així anem coneixents els possibles candidats a quedar-se-la. Pensat a doble pàgina, a cada banda dreta apareix un nou personatge que opta a ser-ne propietari. A cada banda esquerra, hi trobem la vista fixa del port, la de la caixa, i la dels treballadors del port que la custodien (i finalment l’obren). Dins de la caixa hi veiem, com en una radiografia, el desig del nou possible candidat a posseir-ne el contingut: la senyora fina imagina que conté el seu vestit de festa; la soprano pensa que hi ha el piano que espera rebre; el mossèn fantasieja que hi ha les relíquies del sant a qui venera la seva parròquia; el banquer pensa que hi ha un tresor; la bibliotecària un munt de llibres o el militar un arsenal. Aquests i molts altres, resten a l’espera, a la banda dreta de la doble pàgina, fins que la caixa s’obri. I quan l’obren, resulta que no hi ha res. O sí, hi és tot: hi ha “una remor, un brogit. És la cançó del mar infinit”, hi ha l’esperança, la possibilitat que aquells desitjos finalment s’acompleixin un dia o un altre. La vara que duia l’alcalde ha quedat plantada a terra i s’ha transformat en un arbret quan tothom ha marxat, i l’amo del museu de cera, que duia una metxa al cap, s’ha desfet i n’ha quedat només la petita flama als peus de la caixa buida.

Sobre un fons blau clar uniforme, la Meritxell Duran fa interactuar els seus personatges. N’hi ha un que és el narrador i de qui només veiem l’ombra a cada pàgina (fantàstic recurs narratiu), i els altres interaccionen indiscriminadament sempre a la banda dreta de cada doble pàgina. Són personatges amb entitat, simples però molt reconeixibles per a totes les edats (la bona utilització del tòpic!), i sovint s’hi permet jocs visuals com l’esmentada metxa al cap de l’amo del museu de cera, o que el militar és una figura de soldadet de plàstic amb els dos peus fixats a una base, o que el científic té cara en forma de poliedre. L’evolució temporal la distingim en lleus moviments a la part esquerra, la del port, amb cordes que van amunt i avall, descàrregues d’embalums i moviments de petits helicòpters i maquinària de descàrrega. Duran inclou també animals com ara coloms, un gosset de companyia, una mena de mico i un tucà dins (i fora) d’una gàbia. La multitud de personatges no guarden relacions de proporcionalitat i quan hi són tot (aquest àlbum, com ja he comentat, té la gran virtut de ser acumulatiu i apte per a primers lectors) formen una mena de capsa de figuretes de mides i colors diferents, la mena de joguina exposada a l’aparador d’una botiga que sempre crida l’atenció. Qui ressenya aquest àlbum, queda tan fascinat per aquesta caixa de ninots com per l’altra, la dels desitjos.

El text de Gemma Martí està escrit en prosa rimada, efecte que facilita la lectura i comprensió també als més petits. Amb tipografia senzilla, mai crida massa l’atenció (potser només quan està inclòs dins de la caixa) i resulta tan efectiu com discret en la visió del conjunt. La part escenogràfica de les il•lustracions de Duran (el vaixell ancorat al port, les caixes i embalums, fins i tot els treballadors) recorden l’estètica de Sasek, però el gruix de personatges ocasionals (els ninots de la caixa!) són ben diferents els uns als altres, pintats amb colors plans i de totes les gammes, tot i que domina un to fred general molt d’acord amb l’ambient portuari descrit.

Es tracta, doncs, d’un àlbum per mirar i remirar en família; per buscar els mil detalls que hi ha, per aprendre sobre tòpics de la societat, per comptar figures. La metàfora final, el no res de la caixa reinterpretat com el tot de les onades que entren o surten d’ella en forma de cargol de mar que ens apropem a l’orella per escoltar (imaginar) la seva immensitat, és efectista. Emocionalment abstracte (aquí em pregunto si aquesta abstracció pot arribar a distorsionar el missatge que fins ara se’ns presentava amb formes tan concretes) i universal. Una mica també com la caixa de Pandora, on s’hi encabeixen totes les coses bones i totes les coses dolentes que la nostra societat pot generar.

One comment

Deixeu un comentari: