Llibres al replà

Biografies? Quants dubtes?

Biografia… Què és això? Al diccionari diu que és “la història d’algun personatge escollit generalment en virtut de la seva activitat o ressò públic”. Vaja… A Viquipèdia diu que és un “gènere literari o cinematogràfic”. S’amplia el camp… Però hi afegeix: “generalment sobre personatges no ficticis”, i que “no és pot limitar a una col•lecció de dades de caire enciclopèdic”. O sigui, que hi deuen haver unes normes que cal respectar si d’un text en volem dir BIOGRAFIA. D’això hem de parlar els veïns del Replà? Sempre tan abocats a remenar dins la LIJ? Doncs se’ns ha girat feina! 

Posem exemples de cada cosa per maldar de veure-hi més clar:
A) Història d’algun personatge escollit generalment en virtut de la seva activitat o ressò públic (DIEC) Això tant pot exemplificar-se amb els quatre evangelis, com amb les quatre grans cròniques de catalanes, oi? Però aquests llibres són per a adults o per a infants? I també la seva repercussió mundial és ben diferent. Hummm….
B) Gènere literari o cinematogràfic (Viquipèdia). Indistintament? Cal que puguin difondre’s sobre els dos suports, per a que esdevingui una biografia de bo de bo? Dels evangelis en recordo una pel•lícula de Pier Paolo Passolini, Il vangelo secondo Mateo (1964) però dels fets del rei en Jaume narrats per Ramon Muntaner (1328), cap ni una. Per tant?
C) Generalment de personatges no ficticis (Viquipèdia). O sigui, que no és excloent. I aquí hi entraria de ple el llibre Jusep Torres Campalans (1958), de Max Aub, la biografia fictícia d’un cubista que mai va existir, tot i que en queden i es difonen les seves pintures. Però no l’han encasellat pas dins la LIJ, aquesta obra! Ara bé, si s’accepta que una biografia pot centrar-se en un personatge de ficció, per què no es considera Jan de l’Os com una biografia literària? Tant més si no està escrita en prosa com tots els altres exemples que he citat, sinó que és un esplèndid poema de Josep M. De Sagarra: Somni d’una nit d’hivern (1913)… Podria ser una biografia literària el Gat amb botes, tal com el va redactar en prosa Perrault (1697), o la Blancaneus dels Grimm (1812), o Peter Pan (1904), o…? Ai, la mare!
D) I amb aquestes arribem a una interdicció clara: no és pot limitar a una col•lecció de dades de caire enciclopèdic, per tant queden exclosos tots els diccionaris tipus Petit Curial (1979), del qual tant vaig aprendre, i la mateixa Viquipèdia, que acabo d’utilitzar. Sospito que també molts llibres de text o manuals escolars… però fa dècades que no els consulto. O els cromos de futbolistes! (dels quals mai n’he fet la col•lecció)
La culpa de tot aquest embull que m’estic fent la té Madam Literatura, senyora molt tocada i posada de la qual, si algú en vol fer la biografia algun dia, no sap pas el que li espera. En principi, Madam Literatura és quelcom molt i molt respectable que cria i admet una munió de variants, gèneres, formes i aparences sota la seva capa, entre els quals destaquen la prosa, la poesia i el teatre. Aquests al seu torn, aixopluguen i es diverteixen entre si subdividint-se i multiplicant-se i estrafent-se en variants convenientment batejades pels acadèmics. No és exactament el mateix la prosa que la narrativa, per exemple, ni un poema que un rodolí, ni tot el teatre és comèdia, ni el cinema (que ningú diu que sigui una branca de la literatura) és sempre documental, ni… Uf! El pitjor és que en totes aquestes variants s’hi pot difondre la vida i els fets d’algú, tant si es fa de manera exhaustiva com parcial. Aleshores, què cal per a què un suport de comunicació sigui considerat una biografia de ple dret? Uf i més uf!
Després d’una pausa reflexiva, passo a consultar el diccionari de sinònims d’Albert Jané, que cita com a equivalents l’autobiografia, les memòries, el diari íntim, el dietari… També hi posa història, vida, fets, semblança… I ho remata amb un mot ben complicat: la hagiografia! En cercaré exemples, tant dins l’àmbit específic d’allò que es considera LIJ com d’allò que en diem “Literatura” a seques, maldant com sempre perquè ambdós àmbits es considerin una mateixa cosa (A Madam Literatura no li deu agradar que la considerin bífida…)
Podem considerar una autobiografia el relat en primera persona de Jim Hawkins, que va des de la seva adolescència fins a la seva jubilació tal com es pot llegir a L’Illa del Tresor de Stevenson (Cruïlla, 2002 )? O limitem aquesta accepció a llibres com El món d’ahir, de Stephen Sweig (Quaderns Crema, 2001)? En què es diferenciaria, narrativament, aquesta autobiografia de les Memòries de Josep M. De Sagarra (ed.62, 1954)? I ambdós llibres de memòries són, en la forma, gaire diferents del preciós relat La meva planta de taronja llima, de José Mauro de Vasconcelos (llibres de l’Asteroide, 2014)? Pel que fa als diaris íntims, El diari d’Anne Frank (De Bolsillo, 2003) no presenta dubtes ni en la tipologia ni divideix els seus milers de lectors segons el paràmetre de l’edat. El dietari tant es pot exemplificar amb El quadern gris de Josep Pla (Destino, 2012), com amb El llibre de la Catherine, de Karen Cusham (Edebé, 1997). Pel que fa a historia, que és un terme molt ampli, qualsevol novel•la, no forçosament de rerefons històric, com ho és Guerra i Pau, de Tolstoi (Edicions del 1984, 2023), no fa més que narrar uns fets com si haguessin passat de bo de bo, i així ho fa Hucleberry Finn, de Mark Twain (La Magrana, 2010). El mateix passa amb els equivalents vida (que exemplificaré amb Les aventures extraordinàries d’en Massagran, de Josep M. Folch i Torres (Casals, 2003), o amb Eugènie Grandet, de Balzac (La Butxaca, 2012); o fets p. Ex. Pipi, d’Astrid Lindgren (Kókinos, 2020), en prosa; o amb Els Lusíades, de Camoes, (Alpha,2010) en vers; semblança és el tipus de relat al qual pertanyen títols tan dispars com Heidi, de Johanna Spyri (Cruïlla, 1997) i Solitud, de Víctor Català(Empúries, 1997). I encara ens queda la sinonímia de l’hagiografia centrada en la vida i miracles dels sants, per a model i guia dels seus lectors i devots seguidors com aquelles que als anys 50 del segle passat vaig llegir i oblidar de seguida, perquè em queien de les mans de pur avorriment, escrites per Helenia Foix, i publicades per editorial Cervantes, i que formaven part d’una col•lecció titulada “Olimpo”, que comprenia títols tan pomposos com Cuando las grandes reinas eran niñas, Cuando las grandes santas eran niñas, Cuando los grandes héroes eran niños, Cuando los grandes artistas eran niños, etc.
He aclarit res amb l’ajut dels diccionaris i de les enciclopèdies informàtiques? Ho dubto. Però repeteixo que la culpa de l’embull la té Madam Literatura i la seva pluridisciplinarietat. Potser m’aniria millor enfocar aquest tema tan pelut no tant des del punt de vista de l’entomologia acadèmica sinó des del punt de vista de la teoria de la recepció, on l’emissor, tant si tria escriure una biografia documentada amb tots els ets i uts pouats de la més estricta realitat, com una novel•la d’aventures amb protagonistes totalment ficticis, maldarà per dotar el relat (o el poema, o el guió cinematogràfic, o el còmic, o l’àlbum…) d’una tal versemblança que, per al receptor, quan ho llegeixi, li semblarà que allò que s’hi explica va de bo de bo, i potser hi establirà una relació d’empatia tal que, al capdavall, aquell text o personatge entrarà a formar part de la seva vida, o si voleu de la seva biografia (altrament dit, currículum lector).
Però, però… Si el que volen els meus estimadíssims veïns del Replà és que recomani una bona, divertida, gràfica, i irònica biografia, després de pensar-hi molt recomanaré, amb tota la meva ànima, un llibre de Gilles Bachelet, no traduït encara, que es titula, obriu bé les orelles, Champignon Bonaparte!!! (Paris: Seuil Jeunesse, 2005)
Us sona el nom? Us recorda a algú del qual cinematogràficament Abel Gance el 1927 o Ridley Scott el 1923 n’han filmat la biografia? Doncs aquest parell de grans cineastes amb pretensions biogràfiques ja li poden anar al darrera de Gilles Bachelet amb un flabiol sonant , que no el superen ni de bon tros.
Des del naixement del protagonista al 1769 fins que és abandonat en un illot, des de la seva anada a escola fins a la seves campanyes militars, des de la seva cambra de jocs fins als plaers de la cort, l’heroi d’aquesta pseudobiografia il•lustrada és, efectivament, un xampinyó! I això que l’editor li va demanar a Bachelet que fes servir animals, com a Madame Le Lapin Blanc, però ja que a Bachelet li agrada molt anar a caçar bolets, i com que el barret del general Bonaparte té aquella mena de forma, va triar concretament un sureny (Boletus Edulis) per a representar-lo. La mare de Champignon és un ou de reig (Amanita Caesarea), l’omnipotent ministre Tailleyrand prendrà la forma d’un reig de fageda (Amanita Muscària) i les tropes que van formar part de l’expedició a Egipte, estan formades per trompetes de la mort (Craterellus Cornucopioides). Tampoc manquen múrgoles, rossinyols o llores interpretant els diferents papers del relat. És aquesta deliciosa barreja entre fidelitat històrica i llibertat d’expressió gràfica la que captiva en la publicació d’aquesta obra que, sense deixar de ser documental, és molt més atractiva que hagiogràfica.

Com sempre fa Gilles Bachelet, l’amor al detall no hi manca, i cal ser molt perspicaç per pescar amb quina fina ironia ha col•locat en forma de cofre de les joguines una rèplica de la tomba de Napoleó, o amb quanta fidelitat ha estrafet la pintura de Jean Luis David (1805) Le sacre de Napoleon substituint papa, emperadors, cortesans i tota la pesca per bolets de tota mena, molt mudats, això sí, i altres quadres del museu del Louvre, fets pels pintors de l’imperi: La bataille de Wagram, La défaite de Rússie, etc., han estat curosament parodiats. També hi ha picardies autobibliogràfiques, extrets de Le singe à Buffon, Mon chat est le plus bête du monde, Il n’y a pas d’autruches dans les contes de fees, etc.

Tot plegat acaba amb una moralina amb la qual no hi puc estar més d’acord a l’era de Putin i Netanyahu: “À force d’embêter tout le monde, on finit par se retrouver tout seul” (A base d’empipar tothom, hom acaba per trobar-se ben sol). Fabulós! Una biografia? Sí, compleix tots els requisits de les definicions dels diccionaris. Una biografia irreverent? Totalment. De cap a peus. Però com diu el seu amic Christian Bruel, Bachelet és un artista que, si be en els seus àlbums no es preocupa obertament per la política, sap desenvolupar, en canvi, una política molt i molt emancipada respecte a allò que pot arribar a ser un àlbum.

 

Deixeu un comentari: