L’editorial Libros del Zorro Rojo recupera en castellà un llibre de David Mckee escrit l’any 1972, Seis hombres.
Es tracta d’una història antibel·licista que mostra com l’home més normal del món, sense saber com, pot acabar convertit en un tirà i provocar una guerra.
Què es podria tòrcer?
Semblaria que res, però un cop troben la terra que anhelen, comencen a cultivar i a construir. I es fan rics i amb la riquesa comencen els maldecaps. Una història circular que mostra com la por, les inseguretats, l’enveja, el poder… acaben arrossegant els protagonistes cap a una guerra absurda que provoca una pila de morts inútils.En una ressenya comparaven algunes de les escenes bèl•liques del llibre amb “el tapís de Bayeux”, el gran brodat del segle XI que reprodueix en diferents vinyetes i amb gran narrativitat, pla a pla, l’enfrontament de la societat normanda i anglesa a l’edat mitjana.
A mi, en un primer moment, m’han vingut al cap els gravats expressionistes de l’estil de George Grosz.
I és que Mckee deixa de banda els colors brillants i les figures geomètriques elmerianes per jugar amb la senzillesa del traç negre sobre blanc. Juga amb la simetria i les composicions a doble pàgina, seguint les lleis de perspectiva dels infants. Figures esquemàtiques de soldats que semblen sanefes al costat d’homes anònims i inexpressius.
Escenes dramàtiques, línies rectes de cascs i fletxes al costat d’un núvol de caos.
Seis hombres també m’ha recordat molt l’obra de l’autor alemany Reiner Zimnik (1930) i en especial Els timbalers. Un llibre imprescindible a qualsevol casa.Unes imatges amb força dramàtica i gran bellesa que parlen de la guerra però sense mostrar ni una sola gota de sang. Una història que complementa la que el mateix Mckee va editar l’any 2004, Los conquistadores (Kókinos).
Però la bibliografia d’aquest autor britànic és extensa, rica i variada, més enllà de l’encert i el merescut èxit, de crear un personatge com l’Elmer, l’elefant de quadres inspirat en Paul Klee.
De fet, el primer Elmer, no deixa de ser una llibre sobre la tolerància, un tema recorrent, com veiem, en les obres de Mckee.
Jo tinc predilecció per un títol que mai he acabat d’entendre. Les il·lustracions de No quiero el osito. (Espasa Calpe, 1986) li van valdre a David Mckee la placa d’honor del malaguanyat Premi Catalònia d’il·lustració en la seva primera edició l’any 1984 (que va guanyar Carme Solé i Vendrell). Aquest llibre, que té un punt surrealista que et desconcerta, funciona com una mena de llibre “promenade” al voltant de dos infants que passegen amb els seus óssos de peluix.
El fet curiós és que Mckee fa tot un homenatge subtil a Barcelona i al poble català.
I si no em creieu, mireu atentament aquesta imatge:
Mumins! Ja sé que sou una bona colla i per tant molts ulls, però em trec el barret de pirata davant la vostra capacitat d'observació. Per cert, i si li diguéssiu al bon amic Lluís?
Molt suggerent! Felicitats.
Què bó Mumin!!!! Ja passes la categoria de cracks, ets una catacrack!
M'agradaria saber qui són els dos personatges amb barba perquè tenen massa caràcter com per no ser ningú conegut. Segur que ells tenen la clau de l'enigma que planteja la família Mumin.
"Ahora no, Fernando!", que el reeditin!
Jo tinc una edició italiana, comprada a Bologna, que em va regalar algú que no recordo. :-PPP
Laia VR