El curiós cas de l’Escola parroquial de Roda de Ter

En aquests moments, gairebé totes les notícies que ens arriben de les escoles religioses del s. XX són més aviat fosques i brutes. El curiós cas que ara us explicaré és una història tirant a neta i lluminosa, i consti en acta que no la narro per blanquejar la façana de ningú, perquè el que hi va ocórrer em sembla una casualitat gegantina que qualsevol escola, del signe i tendència que sigui, pagaria el que no esta escrit per tenir-ho al seu currículum i les fotos dels protagonistes al seu rebedor, com a benvinguda i propaganda solemne per a qualsevol passavolant.

Tres dels autors més importants de la nostra literatura -Miquel Martí i Pol, Emili Teixidor i Miquel Obiols- nasqueren al mateix poble, a Roda de Ter, un municipi que per allà el 1940 no arribava als 3000 habitants i, en un període de temps força breu, passaren per la mateixa escola, petita i unitària, i hi coincidiren de formes diferents, cosa que condicionà la seva trajectòria i els portà a conrear i excel·lir en l’univers literari.

La casualitat va succeir a Roda de Ter, un poble veí al de la meva infantesa, Manlleu. El riu Ter vertebra la zona, i aquella era una època on la boira més espessa cobria les tardors i els hiverns de la zona, i la indústria tèxtil creixia a les vores de l’aigua i donava feina a la major part dels seus habitants.

De Roda de Ter, sempre m’havia cridat l’atenció el carrer principal. Un carrer estret que des de la carretera de Manlleu et conduïa a la Plaça Major, a l’església i al pont vell, amb les seves curioses i sobreposades arcades, que, de baixada, et portava a les cases i als carrers de l’altra banda del riu. Ben a prop, hi havia la Blava, la peculiar fàbrica de finestres de fusta pintades de blau, on Miquel Martí i Pol va treballar d’escrivent des dels 14 d’anys.

A la plaça, al costat de l’església, hi havia l’escola parroquial, altrament dita dels capellans, o del mossèn Espinalt, que ara està tancada i gairebé només s’hi fixen aquells que segueixen la Ruta literària Miquel Martí i Pol.

En aquells anys, Mossèn Francesc Espinalt era un jove amb un bagatge intel·lectual important, deixeble de Torras i Bages i una accentuada personalitat, que arribà a Roda de Ter el 1931 i, de seguida, esdevindria un element dinamitzador tant de l’escola com de la parròquia i del poble.

Miquel Martí i Pol (1929-2003) hi començà als quatre anys, i llevat del període de la guerra que anà a les Escoles nacionals, hi estigué fins als catorze quan va entrar a treballar a la fàbrica. A l’escola i a la parròquia, participaria activament en el Cor, i en el grup de teatre. I coincidiria amb Emili Teixidor (1932-2012) que era tres anys més jove. En ser escola unitària, van compartir pupitre algun curs, i van forjar una gran amistat que els portaria, juntament amb altres joves, a fundar més tard la Penya Verdaguer, un grup literari que es reunia setmanalment i que alimentà durant anys la seva dèria per la lectura i la literatura.

Més tard, Miquel Obiols (1945) també entraria a l’escola parroquial. Allà, va trobar-hi a Emili Teixidor, no com a company, sinó com a mestre. Tantes finestres li obriren els llibres que el senyor Míliu li deixava, que no en volia cap altre, de mestre. En Miquel, fill d’una casa on venien gra, confessa que a casa hi havia molts sacs per jugar i amagar-se, però no hi havia cap llibre. Com mossèn Espinalt per Miquel Martí i Pol i pel propi Emili Teixidor, aquest darrer fou una persona clau per la posterior trajectòria literària de Miquel Obiols. Quan Miquel Obiols se’n va anar a estudiar a Vic, el senyor Míliu seguia deixant-li llibres que ell anava a recollir a casa de la mare de l’Emili, la Filomena de can Soca.

Tres noms essencials de la literatura catalana, nascuts en un poble petit, forjats en una escola minsa d’un territori geogràfic que d’una manera o altra és present a l’obra literària que cadascun d’ells va bastir i oferir als lectors.

Miquel Martí i Pol és de ben segur el poeta més popular de la història recent de la nostra literatura, anomenat “el poeta del poble” en algunes ocasions. El poble és ben present en dos dels seus primers llibres, on descriu de manera senzilla, bella i precisa la vida que hi circula. A El poble (1966), trobem fragments com

Primavera

Heus ací:

una oreneta,

la primera,

ha arribat al poble.

 

I l’home que treballa al camp,

i la noia que passa pel pont,

i el vell que seu en un marge, fora vila,

i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques

tenen la sort de veure una mica de cel

han sabut la notícia.

 

I a La fàbrica (1972), ens transmet l’ambient que hi regnava i ens presenta de manera sincera les persones que, de ben joves, ja hi esmerçaven el seu esforç. Com aquest fragment de l’Elionor

 

L’Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes, encara,

i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”.

La gent se l’estimava,

l’Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l’escombra.

 

L’obra de Miquel Martí i Pol s’ampliaria bastament, evolucionaria i es faria un espai en moltes llars on la poesia possiblement no hi havia entrat mai.

Emili Teixidor, fill de família camperola i obrera, va quedar orfe de pare durant la postguerra, i a diferència de Martí Pol aviat abandonà el poble. Es va fer conegut, primer, per les seves obres per a infants i joves, publicades durant els anys de la represa. Al costat de Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, Sebastià Sorribes i d’altres autors, centraren els esforços en oferir els primers llibres de ficció per a infants en català després dels anys més foscos del franquisme. Teixidor aconseguí força èxit amb obres com Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (La Galera, 1969), o bé, L’ocell de foc (Laia, 1969), i més tard, quan la literatura en català començava a tenir un gruix considerable, també destacaren L’amiga més amiga de la formiga Piga (Cruïlla, 1996), o bé, Cor de roure (Cruïlla, 1994), ambientat en una masia osonenca durant les guerres carlines.

“El guerriller Cor de roure era enterrat a la capella de la casa, però corria la llegenda que els homes de la seva partida li havien tret el cor per colgar-lo al peu del vell roure que presidia la masia. Deien que així els ho havia demanat ell, perquè d’aquesta manera volia que quedés memòria de la seva fidelitat i l’amor a la terra, representades per aquell arbre immens i acollidor, que semblava etern com la masia”.

 

També excel·lí en diverses obres per a adults. Pa negre (Columna, 2003), que triomfà també com a pel·lícula, és la més emblemàtica. I també, sobresortí com a prescriptor de llibres en diversos mitjans de comunicació.

En moltes de les seves obres, la Plana de Vic hi esdevé un territori mític, paisatge de la seva infantesa i de la dura postguerra que li va tocar viure. Heus aquí un fragment de Pa negre.

“Vam arribar al poble amb boira baixa. No era una boira ploranera, o pixanera com en deien també, com al cor de l’hivern, sinó una boira esfilagarsada, tova, amable, com de cotó fluix, que tapava la cinta del riu. La tartana va anar de dret a casa, als afores. ..

 

Miquel Obiols ha esdevingut un dels autors més importants de la literatura infantil dels darrers temps, especialment en el conreu de la fantasia, amb propostes sempre originals i amb històries sovint transgressores tant en la literatura com en els guions per programes de televisió que elaborava.

Elements de l’època de la seva infantesa també són presents en els seus contes, però els espais més aviat costa d’entrellucar-los enmig d’una imaginació desbordant.

Editorial Kalandraka ens ha ofert noves edicions de dos llibres claus en la seva trajectòria: Ai, Filomena, Filomena! i altres contes (2012) i Tatrebill en contes uns (2022)

Al conte Ai, Filomena, Filomena!, hi ha una nena que s’inventa un  llenguatge nou per trencar amb l’avorrida llengua que els ensenyen els adults.

Amb un fragment situat a la sortida del col·legi, tanquem aquest curiós cas de l’escola parroquial de Roda de Ter.

“Mentrestant, a la classe, tots els companys demanaven a la Filomena que els expliqués el seu invent.

Aquell dia, tots van sortir de l’escola, com una tropa desfermada, fent costat a la Filomena.

Quan es digueren adéu a la plaça de l’Espelma, la nena va aixecar els braços i va dir:

• Fins lluna, nassos!

(Lluna volia dir “demà” i nassos volia dir “amics”.)

I els altres li van tornar un “Fins lluna, Filomena!” tan cridaner, que tota la gent que passava pel carrer se’ls va mirar com aquell qui pensa: “Aquests nens són ben guillats!”.”