Allau 1714…, i encara estem al 13!

La celebració del tricentenari de la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans de les tropes borbòniques de Felip V el 1714 ha encès una metxa d’edicions commemoratives que fa feredat. I encara estem al 2013!

Durant dècades la pólvora semblava mullada, ja que només ací i allà es van editar alguns títols, especialment destinats al públic adult i estudiosos del tema. I si no que demanin als joves dels vuitanta i noranta si sabíem què va passar l’11 de setembre. El desconeixement era fantàstic, digne d’admiració en un país que ha basat part de la seva identitat en aquella derrota. 

I com a mostra un botó. I és que només Jaume Cabré amb La història que en Roc Pons no coneixia (La Galera, 1980, amb reedicions el 1990 i 2013) havia creat una obra per a joves centrada en els fets de 1714 abans del segle XXI. Alguns autors hi havien passat de puntetes, com Josep Vallverdú remenant la història del bandoler Carrasclet, Sebastià Sorribas amb un petit manual per a adolescents a Barcanova, o el mateix Oriol Vergés, homenatjat en el V Congrés de LIJ catalana. 

Permeteu-me fer un punt i a part en aquest article. I és a l’entorn de la reedició de La història que en Roc Pons no coneixia. A tall de reflexió, no deixa de ser curiós que un títol que tenia 120 pàgines a la primera edició, amb il·lustracions incloses d’en Joan Andreu Vallvé, de sobte, pel pas del temps, s’hagi engreixat fins a les 160 pàgines, i sense il·lustracions! Per descobrir el perquè de l’augment de pes només cal que observeu el cos de lletra i la col·locació dels títols dels capítols en la nova edició. A més l’han enquadernat amb tapa dura, gravat acolorit d’època i li han afegit un 1714 al peu del títol que no hi constava en la primera edició. I per què? Doncs ni més ni menys que per donar una segona oportunitat a un llibre d’un Jaume Cabré ara consagrat que passà, potser justament, sense pena ni glòria pel món de les lectures juvenils. I fa quinze dies estava entre els més venuts en català! Quin ull els de La Galera. 

Però és a mesura que s’acosten els tres cents anys, els números rodons que tant ens agraden, que com bolets, apareixen ací i allà títols sobre la diada i els fets del setge de Barcelona. 

Potser un dels precedents més notori del present esclat és l’interessant i a voltes menystingut còmic de l’Oriol Garcia Quera, Barcelona 1714. L’Onze de setembre (Casals, 2007), una obra de referència per amants del còmic que una determinada pedagogia s’ha encarregat durant anys de posar-li la llufa batejant-la de no lectura.
Així mateix també podem citar el curiós volum de la col·lecció La popular (La Galera, 2004) que portava per títol El cant dels ocells. L’11 de setembre de 1714 d’Oriol Vergés i il·lustrat per en Joma. 

Però l’esclat, la petardà, arriba aquest any. Són moltes i variades les obres que apareixen. Podem fer referència a l’àlbum d’en Jordi Sierra i Fabra i l’Ignasi Blanc, 1714 (La Galera, 2013) -ja referenciat en aquestes pàgines-; la diverdita proposta, treient ferro a la tragèdia, Aquell dia de 1714 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013) de Jordi Munné i Óscar Julve; L’Onze de setembre d’Anna Canyelles i Roser Calafell (La Galera, 2013); o obres que enfoquen així mateix la festa nacional com són L’onze de setembre de Núria Font i Jordi Sunyer (Cruïlla, 2013) i L’auca de la diada d’Estel Baldó (Barcanova, 2013). Ja veieu, per triar i remenar i per totes les edats. 

Josep Gregori, Agustí Alcoberro i Andreu Martín

En aquest calaix de sastre, però, destaca des de fa algunes setmanes Cicatrius 1714 (Bromera), obra d’Andreu Martín. Com ja vam citar en aquestes mateixes pàgines, la presentació de la novel·la en el marc del Museu d’Història de Catalunya va donar el tret de sortida a una narració que, feta amb rigor, obre una nova finestra al coneixement dels fets del setge de Barcelona.

Ja és coneguda per tothom la trajectòria i obra d’Andreu Martin, especialment per ser el pare d’un dels personatges juvenils de més de renom: en Flanagan. Un autor que va ser capaç d’introduir i fer popular el gènere policíac entre els joves lectors, sempre amb un deix de crítica social però mai arribant a la truculència de la seva germana gran, la policíaca per a adults.

Una faceta més oculta de l’autor és la capacitat de pouar en la història per regalar-nos aquest Cicatrius 1714. La narració acompanya la vida i aventures d’un jove Lluís Sistach, fill d’un prohom de Barcelona, que es veu obligat a fugir de la ciutat i refugiar-se a casa els seus oncles a l’altre cantó del riu Besòs on es veu envoltat de tropes borbòniques, traïdors, espies… Tots ells personatges que converteixen aquesta trama en una típica història d’inciació juvenil. I és que tant per l’edat del protagonista com pels fets narrats, així com per l’estil i veracitat de referents històrics, podríem haver trobat aquesta novel·la formant part de la famosa col·lecció L’Esparver clàssics, coberta amb coberta amb El darrer dels mohicans o Robinson Crusoe. Una novel·la d’estil clàssic, ben documentada, que desperta l’interès del lector ja que ningú és el que sembla. Una història que manté un equilibri difícil entre historicisme i argument passant d’un plat de la balança a l’altra per construir una narració que, singularment, les darreres setmanes és present en les llistes dels més venuts a Catalunya.

Per acabar res millor que esperar noves edicions sobre els fets del 1714 sense oblidar, però, i tal com es va dir en el V Congrés de LIJ catalana, que són moltes les èpoques per explorar de la nostra història, i més encara les històries per escriure. I és que això de l’any de… a voltes té el peatge de veure’ns envoltats d’un tema per, immediatament, oblidar-lo. Potser sí que som un país tan petit que només podem tenir un poeta, un pintor i, potser, un sol fet històric per commemorar.