L’Infern és un territori literari cada cop menys explorat pels escriptors contemporanis però que, des de l’antigor, fou matèria artística d’altíssima qualitat i gran potencial creatiu. La paraula deriva d’“inferior”, perquè en la majoria de cultures se l’intueix com un mon que existeix a sota del nostre.
Al budisme i a l’hinduisme, el concepte d’infern no és conceptualitza tan durament com aquí, sinó més aviat com un lloc de trànsit, perquè l’autèntica tortura rau en viure a la terra i anar-se reencarnant positivament o negativa en diferents éssers vius. A les cultures grecoromanes, hi ha l’Hades, amb les seves pròpies divinitats, on s’hi arriba després de travessar la llacuna Estígia. A l’Odissea hi ha un fragment descriptiu d’aquesta zona, perquè el mateix Ulisses el visita.
També a l’Eneida, de Virgili, se’l descriu com un indret regit per Plutó, dividit en quatre zones, algunes de ben paradisíaques i altres de càstig, perquè comença a prendre cos la idea que allò que fem en vida té repercussions després de la mort.
Amb l’arribada del cristianisme, l’infern esdevé el lloc de condemna eterna on el diable tortura amb foc els pecadors. En canvi, en les cultures escandinaves l’infern era un lloc desèrtic i gelat, presidit per la deessa Hel (d’on prové el mot anglès hell). Però avui només pensem a centrar la vostra atenció en el pòsit que el concepte catòlic de l’infern ha deixat en la literatura culta o popular.
GEOGRAFIA FÍSICA
Qui millor ha descrit l’orografia del territori infernal és Dante Alighieri, que deixà constància de la seva visita a aquest territori l’any 1304 (La Divina Comèdia, vol.I, L’infern) acompanyat, ni més ni menys, que per un altre gran escriptor: Virgili. La vàlua literària d’aquests dos escriptorassos avala el seu testimoni. Diu Dant que l’Infern es troba just a sota de la ciutat de Jerusalem, que té forma de con invertit, i que es tracta d’un immens abisme, dividit en nou cercles concèntrics. Just davant l’entrada del primer cercle infernal, els Llimbs dels indecisos, hi ha aquella famosa advertència lapidària que diu “Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate”. El segon cercle, on comença el veritable infern, està destinat als amants de la luxúria. El tercer l’ocupen els golafres a qui no se’ls permet dur-se un mos a la boca perquè és un espai on hi ha calamarsades contínues que provoquen un fangar fastigós. Al quart cercle hi ha els avars juntament amb els dilapidadors, que es barallen entre si contínuament. Al cinquè hi són castigats els colèrics i els peresosos, els uns per massa geni i els altres per massa poc. Als heretges i als epicuris -que neguen la vida de l’ànima després de la mort-, els és destinat estatge al sisè cercle, que és totalment de flames perquè el foc, diuen, purifica els esperits. Després s’arriba al setè cercle, dividit en tres espais o anells diferents, on hi ha els homicides, els suïcides i els sodomites, tots ells culpables de violència contra natura. També el vuitè cercle és dividit en espais o fosses diferents, on alcavots, aduladors, simoníacs, bruixots, estafadors, hipòcrites, lladres, farsants, falsificadors, traïdors i sembradors de discòrdies pateixen diferents tortures específiques per a cadascun d’ells. Finalment és al novè cercle, format per un enorme llac de glaç, tothora agitat pel vent provocat per les ales de Llucifer, on són castigats els traïdors.
Per a il·lustrar millor aquesta geografia física de l’Infern, i les seves criatures i turments recomanem molt observar a poc a poc i atentament amb lupa els dibuixos que per a La Divina Comèdia en va fer, sobre pergamí, el gran Sandro Boticelli, entre 1480 i 1495. Ara bé, son moltes les pintures que el cristianisme ha originat, i que en general presenten l’indret com un lloc fosc, pedregós, soterrani, flamejant i fumejant, i són moltes les il·lustracions que repeteixen amb major o menor creativitat delirant aquest infern dantesc.
DUBTES I PREGUNTES
Dante Alighieri situa l’Infern exactament a sota de la ciutat de Jerusalem, però a Catalunya sabem o creiem que la porta de l’infern és a tocar de l’estany de Sils. I ens ho hauríem de creure fermament perquè en tenim còpia notarial: “Cas raro d’un home anomenat Pere Porter també anomenat Portes, Portés o Botero,” o també titulada “Relació que feu Pere Porter, pagès natural de Tordera, cerca de Hostalrich, de que havia estat en lo Infern des de la vigília de sant Bartomeu fins el dia de sant Miquel de setembre y de lo que allí veu”. Relació o acta de la qual es van començar a distribuir còpies a partir de segle xvii. I si no us ho voleu creure accediu a aquest link: https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000011/00000030.pdf
Tanmateix, el sentit comú faria creïble que essent com és l’Infern un territori tan grandiós, on cada dia hi van a parar milers d’ànimes, el més lògic i pràctic seria que hi hagués més d’una porta, i fins ara això ningú ho ha posat en dubte, perquè a Mèxic, més concretament a la ciutat de Mitla, els conqueridors espanyols van afanyar-se a construir una església damunt del Lyobaa, o entrada de l’infern, que encara està dempeus. I el 1970, com qui diu ahir, al Turkmenistan es va obrir un cràter per mà humana, considerat així mateix la porta de l’Infern, que encara crema ara.
Així mateix, sospitem que entre els qui manen allí dins hi deu haver algun enginyer o matemàtic insigne capaç de calcular el creixement exponencial de pecadors que, des que el món és món hi deu haver hagut i hi haurà, per tal de preparar i anar eixamplant o dilatant els cercles concèntrics on els condemnats han de sofrir la seva pena, obrint noves portes d’accés al recinte. Potser aquest gran enginyer diabòlic és l’autor de El pont del diable de Martorell i de tants altres indrets bastits en una sola nit?
HABITANTS I POBLACIÓ
Pel que conten les rondalles populars, la població de l’Infern està dividida en dos grans blocs: el dels dimonis i el dels condemnats d’espècie humana, que ni a esclaus no arriben, però que, en definitiva, son els qui fan bullir l’olla. Pel que hem vist en moltíssimes pintures, estampetes i gravats, l’infern és ple d’unes enormes peroles o calderes on bullen a borbollons les ànimes dels damnats, però segons diuen les autoritats eclesiàstiques, l’ànima humana no té cap mena de substància ni material ni olfactiva ni saborosa, i ens entra el dubte de saber què en fan els dimonis d’aquesta mena de caldo o brou. Potser per una alimentació tan insípida els dimonis estan sempre de tan mal humor?
Els grans compiladors de rondalles catalanes, Maspons i Labrós, Serra i Boldú, Joan Amades, Jordi des Racó, Enric Valor, i els folkloristes Pep Coll, Daniel Rangil, Carme Oriol, Artur Quintana, etc., ens han ajudat a comprendre que la societat infernal està clarament jerarquitzada.
Hi ha un cabdill, o Diable, indistintament anomenat Llucifer o Satanàs o Belzebú… i diferents castes de subalterns: dimonis, diablons, dimoniel·los, diastres, barrufets, banyetes, menairons, boiets…, seguint una estructura vertical de capitost a aprenent que mai no ha estat posada en qüestió, perquè els dimonis practiquen una obediència admirable, que té més de submissió que de virtut. D’aquesta jerarquització social en tenim molt bones i aclaridores mostres dins el patrimoni literari rondallístic, per exemple a la rondalla de El sabater de Torregrossa (Serra i Boldú).
El Dimoni Gros o Diable Major apareix normalment a cavall, molt ben vestit i cofat, és destre en trucs de màgia i de transformisme i és un personatge molt legal que, quan es dedica a la compra d’ànimes, ho fa sempre amb un document signat per les dues parts contractants, com es narra en moltes rondalles, i això permet sospitar que aquell refrany que diu “Advocats i procuradors, a l’Infern de dos en dos” deu ser cert i que la influència d’aquests picaplets ha tingut certa repercussió entre l’alt estament diabòlic.
Després hi hauria, sempre segons les rondalles, una sèrie d’emissaris que vigilen que es compleixin les normes pactades en el termini establert. Això ho fan ocasionalment, com a recaptadors, perquè als mateixos personatges se’ls pot trobar després fent de porters. Després i molt per sota, hi ha una tropa de cocs dedicada a alimentar les fogueres, suposem que amb energies fòssils, I per sota d’aquests hi ha una mena remenuda de dimoniel·los, dimoniets, cucarells, barrufets, berruguets, o menairons que son feiners a més no poder i que no paren quiets.
Ara bé, la majoria de la població demoníaca peca de curta de gambals, perquè dins la rondallística popular mediterrània gairebé sempre perd. Ho veiem a les rondalles valencianes recopilades per Enric Valor: El dimoni fumador, El xiquet que va naixer de peus, o El jugador de Petrer; a les rondalles mallorquines recollides per Jordi des Racó (Mn. Alcover), Es dimonis de Mainou, Es jai de sa barraqueta, o De com el dimoni comprà un ruc. I a les del principat: En Pere Catorze (Amades), Les collites de sant Pere i el Dimoni (Serra i Boldú), El dimoni i el porc (Amades), etc. Tan populars son aquestes rondalles que gairebé sempre qui ensarrona el dimoni és un pagès o un pescador o un artesà del baix estament. I les que més saben guanyar la partida són les mestresses de casa! Apa! Com si fos de rabiosa novetat això de l’empoderament de les dones…
I parlant de dones, sembla que a l’Infern hi ha una femella excepcional, la mare del Diable, que cada nit deixa que aquest li posi el cap a la falda, li canta la non-non, i li fa sopetes, mentre l’enganya astutament, com queda relatat a la rondalla de Els tres pèls del diable (Grimm).
Per assistir a l’escenificació d’aquesta distribució jeràrquica, creiem d’allò més oportú anar a veure una qualsevol representació teatral nadalenca de Els pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús (Josep M. Folch i Torres, 1916) que ha fet cèlebre la frase “A mi, Fúries de l’Infern!!!” pronunciada vigorosament per Satanàs, fent escruixir la platea i l’amfiteatre dels molts cercles catòlics, parroquials i teatres de tot Catalunya, perquè aquesta obra teatral és encara avui la més popular del país. (Es clar que aquí no son els seriosos Dante i Virgili els protagonistes principals, sinó un parell de rabadans, anomenats Lluquet i Rovelló, fent el pallasso). Aquesta obra té un precedent il·lustre, escrita per en Serafí Pitarra el 1891, titulada Lo Bressol de Jesús o En Garrofa y en Pallanga, que va ser titllada de massa descarada i irreverent pel bisbat de Barcelona i que avui només es representa a Berga, fidelment, des del 1900. També són molt populars, arreu dels països catalans, els balls de diables, que s’executen amb gran rebombori pirotècnic, sentit del ritme i bullanga pels carrers.
I ARA QUÈ?
Tanmateix cada cop son més escasses les obres que reprenen l’exploració del territori i habitants de l’Infern, i moltes bibliotecàries i mestres ens han expressat els dubtes que tenen a l’hora de posar aquest patrimoni literari nostrat en mans dels infants. Però no voldríem deixar de citar un parell de clàssics contemporanis que hi han aportat saba nova i nutritiva. Un seria Dino Buzzatti, que dins del volum Seixanta contes. (Barcelona: Edicions de 1984, 2004) publica Iblís, el diable de la mort, escrit el 1958, molt adient per a adolescents, i l’altre seria Pierre Gripari, Le gentil petit diable et autres contes de la rue Brocca (1982), que fa anys que està esgotat en la seva edició en castellà. També per aquests lectors que volten els nou anys resulta graciosa la narració del valencià Enric Lluch, De Satanasset a Aletes de Vellut (Barcanova, 2004). I per als caganius de la colla, retornarem al primitiu suport literari de l’oralitat escoltant aquestes dues contarelles narrades de viva veu per Na Catalina Contacontes, la nova veïna del Replà.
Pertanyen als llibres Les banyes del Dimoni Cucarell (VALRIU, Caterina. il·lust. Toni Galmés. Palma: Saim, 2019). I Banyeta (DURAN, Teresa. Il·lustr. Elena Val. Barcelona: Ekaré, 2010).
(Glups!!! Acabo de pecar d’immodèstia, i el dimoni se m’endurà!!!! Si aconsegueixo retornar de l’Infern ja us explicaré com és de bo de bo aquell territori… potser. Quina por!!!!)
Deixeu un comentari: