Aquest trimestre els veïns i veïnes versarem sobre un tema la mar d’engrescadors: els paisatges literaris.
Al blog El Culturista, ens defineixen aquest terme amb les paraules següents:
En les obres literàries sovint releguem els llocs i indrets on passa el relat al mer paper de decorat. Però és enganyós, perquè els paisatges ens ajuden a contextualitzar i caracteritzar l’acció dels protagonistes fins al punt de convertir-se en un personatge més del llibre, encara que sigui en un segon pla.
I és ben del cert: el paisatge defineix, i molt, allò que succeeix a l’obra, a voltes convertint-se en un personatge de rellevància cabdal. Per què, què seria de El vell i el mar, d’Ernest Hemingnway, sense el mar? I La meva vall, de Claude Ponti, sense vall? I de El hòbbit sense la Comarca? O Huckleberry Finn sense el Mississipí? I La Caputxeta Vermella de Roberto Innocenti sense la seva ciutat abarrocada?
En aquest darrer llibre el significat de l’obra no tindria la mateixa força si l’autor no hagués substituït el bosc per un centre comercial. I és que si l’il·lustrador italià hagués situat l’escena en l’espai clàssic del bosc -i no voldria entrar en el significat del bosc en el món de la contística- el simbolisme de l’obra perdria força, un paisatge que aquí adquireix un sentit total.
Tot i això no sempre és necessari que l’obra literària inclogui un paisatge ric, concret i ben definit. Només recordar alguns llibres il·lustrats que, pràcticament, deixen el fons en blanc -i amb això no vull dir que el blanc no tingui sentit, ans al contrari!, però sí que habitualment no té la transcendència d’un personatge.
Posem per exemple un llibre que de ben segur que tenim al cap: El monstre dels colors, d’Anna Llenas (Flamboyant). I ja no diguem dels blancs que Helen Oxenbury deixa a l’entorn dels petits infants que apareixen en els seus llibres per a primers lectors, com si visquessin en un llençol i, per no tenir, no tenen ni ombra!
El paisatge literari ha anat evolucionant en la mesura que també han anat apareixent nous suports de la imatge que, d’una o altra manera, han millorat una reproducció d’una realitat que és difícil de precisar amb paraules.
La paraula “selva” utilitzada, per Salgari a El corsari negre, havia d’estar descrita de forma molt precisa fa cent-cinquanta anys, pensant en lectors poc o gens viatjats quan, de ben segur, que tots vosaltres heu estirat immediatament de la pròpia memòria conformada per mil i un arxius de fotografies, cinema i fins i tot experiència pròpia.
Fixem-nos com Durero va dibuixar un rinoceront, un animal del que n’havia sentit a parlar però, coneixent la seva capacitat com a artista, està clar que no havia vist en la realitat.
Els paisatges literaris, on autors com Verne, Stevenson o fins i tot Jean de Brunhoff van situar les seves Vint mil llegües de viatge submarí, Illa del tresor o el regne de Babar, a poc a poc van derivar cap a formes més oníriques i interiors, cap a la descoberta dels somnis i els pensaments més íntims -pors, anhels, bogeries…- que autors com Lovecraft es van encarregar de descriure i que el moviment Pop i els psicofàrmacs es van encarregar de donar forma i color.
Afegir que, com si ens haguéssim copiat, acaba de sortir Paisatges literaris (!!!), creat per Núria Solsona (Zahorí Books, 2023). Un llibre que, tal com diu la mateixa editorial: “reuneix vint-i-cinc obres mestra de la literatura juvenil i universal en un viatge iniciàtic pels llocs on un dia van viure o van somiar els seus autors. Un bell homenatge a la literatura i una invitació a la lectura dels clàssics”.
I acabo amb un desig: per quan la gran aventura literària juvenil on la muntanya hi tingui categoria de personatge? I és que, així com a la narrativa d’adults hi ha, per exemple, Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti, passada fins i tot en versió cinema, o el manga Le sommet des Dieux, 
no en trobem pas de narrativa juvenil. Sí que Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, de Josep-Francesc Delgado, podria ser una magnífica candidata, però hi ha més d’introspecció que no d’alpinisme. A més algunes obres nostrades de la LIJ catalana fan grans pífies quan situen els seus personatges a la muntanya, com calçant erròniament els protagonistes o portant una cafetera i tasses de cafè a la motxilla. Potser és que els autors d’aquí no practiquen allò de mens sana in corpore sano?
El concepte de paisatge literari és molt ampli, fins i tot permetria definir moviments literaris o grups d’autors. Però no avancem esdeveniments i us convidem a partir d’ara a entrar al Replà cada quinze dies per gaudir de l’expertesa dels seus veïns i veïnes.
*Per cert, donem la millor acollida possible a la redoctora Caterina Valriu que s’incorpora com a nova veïna al Replà. Benvinguda!!!
Deixeu un comentari: