Llibres al replà

L’EXISTÈNCIA DE LYDIE

LYDIE. Guió: Zidrou. Dibuix i color: Jordi Lafebre. Traducció i retolació: Albert Agut. Norma Editorial. Barcelona 2013. ISBN: 978-84-679-1097-1. PVP: 15 euros. Pàg: 102.

Abans que res, permeteu-me sincerar-me: és el primer cop a la vida que em disposo a ressenyar un còmic. No ho havia fet mai abans i no sé exactament quins paràmetres s’acostumen a seguir. Primera, perquè no llegeixo habitualment ressenyes o crítiques de còmic, i és així perquè tampoc en llegeixo sovint. De còmics, vull dir. Són obres de ficció; són narratius i seqüencials, i es basen en la il•lustració, tots ells temes sobre els quals escric des de fa temps. Però no n’havia fet mai cap comentari, i és per això aquest avís a navegants: divagaré sobre Lydie des del punt de vista d’un habituat a ressenyar llibres i àlbums il•lustrats. Els puristes m’hauran de disculpar (sóc un nouvingut, no seré metòdic ni normatiu, ni podré esmentar referents) i perdonar, en qualsevol cas, les meves gosadies o llicències. 
Comentaré Lydie per diversos motius. El primer és que Llibres al replà m’ho permet. Aquest és un bloc obert, receptiu a fusionar i experimentar (aquesta era una de les primeres idees a l’hora de crear-lo), i legitima la feina dels seus col•laboradors i seguidors. El segon motiu és que Lydie m’ha agradat i interessat molt. Es tracta d’una obra amb més d’una lectura possible (això la fa rica) i que aposta formalment (tant el guió com els dibuixos) per una narrativitat cinematogràfica que m’havia seduït quan, en una època de la meva vida, sí que llegia habitualment còmics (penso en “Bis auf die Knochen” o “Der bewegte mann”, de Ralf König, per exemple). El tercer motiu és que Lydie té molt a veure temàticament amb el món de la invenció, la ficció i la mainada. El darrer motiu és que el còmic és de producció catalana per la part del dibuixant, en Jordi Lafebre, uns dels joves il•lustradors que despunten ara mateix dins del panorama nacional. Lydie fou publicada a França el 2010 per edicions Dargaud i Norma l’ha tret enguany en castellà.
Què explica Lydie? És la història d’una jove que perd el seu fill en el part i, poc després, decideix que la seva filleta, una nena, Lydie, no és morta. Lydie no existeix per a la realitat, però sí per a la seva mare. La dona, amb un passat complicat i prenyada per un desconegut, se salva de la depressió gràcies a la bogeria de simular tenir una filla que no té. La gent propera decideix seguir-li el joc i “veuen” també la nena fantasma. Passen els anys, i Lydie resulta ser una realitat tan real com les altres. Tant que… i fins aquí podem explicar.
El punt de vista triat pel belga Zidrou (Benoit Drousie) per explicar la història de la nena fantasma és el d’una verge decorativa que llueix dins d’una fornícula en el carrer on viuen família i veïns. Una figura no viva explica la història d’una nena no viva, això ja és interessant. Cap al final del còmic, la verge de guix recupera el seu fillet de guix gràcies a una recol•lecta veïnal. Aleshores ens adonem (aquest còmic és fascinant per totes les sorpreses que la seva narració depara) que la posició dels braços estàtics de la verge era perquè li faltava una segona figureta, la del seu fill, que es devia haver perdut temps enrere. La veu narradora, doncs, també recupera un fillet de mentida.
Tres aspectes brillants de la narració són per a mi els següents:
1- La manera tan elegant del discurs. Una elegància cinematogràfica que, gràcies als dibuixos dels que parlaré després, atorguen un moviment gairebé perceptible a les escenes. Com si fos una càmera, passem d’un personatge a un altre, d’una acció a la següent, sense salts ni el•lipsis. D’una manera natural.
2- La delicadesa i intel•ligència del guionista a l’hora d’enriquir la trama amb escenes metafòriques que la fan més punyent i complexa. Un exemple és la del nen Jesús de la verge de guix esmentat abans. Un altre seria la del veí que mata els gatets acabats de parir per la seva gata (i el moment en què deixa de fer-ho).
3- L’evolució dels personatges respecte a l’existència fictícia de Lydie, que sempre sorprèn al lector: la mestra el primer dia que Lydie va a escola; el revisor de tren que obliga la mare de la nena a comprar un bitllet “perquè Lydie ja té edat de pagar el trajecte”, etc. Hi ha un munt de personatges secundaris (relacionem aquest aspecte amb les trames secundàries o metafòriques que dèiem abans) que fan créixer els protagonistes, com ara els nens trapelles, el metge o la vella borratxa del bar.
Parlem dels dibuixos. Jordi Lafebre ha triat les gammes fredes de les velles fotografies en sèpia (ja descobrireu la importància de les fotografies en aquesta història), i les grises i blavoses dels vells documents enregistrats. Ens trasllada al passat (la història comença l’any 1932) amb les vestimentes, els estris i els vehicles, i és força conservador quant a distribució de vinyetes. Juga molt amb la que ocupa, en horitzontal, el llarg de la pàgina, més cinematogràfica també. Lafebre destaca especialment en els tractaments de la llum (i de les ombres): els ambient gèlids hivernals, els claustrofòbics interiors i els comerços farcits de gent. Molt espectacular es mostra l’il•lustrador davant dels fenòmens meteorològics (en aquestes escenes es fa poètic i un punt sobrenatural): la pluja en picat sobre la mare desolada; la nevada del final de la història i els raigs de sol filtrant-se a través de les blanques i pigallant amb valentia els personatges i els objectes.
Els habitants del “carreró del nadó amb bigoti” (una altra interessant referència als recent nascuts en el nom del carrer on viuen els protagonistes) són persones comuns, alhora diferents i alhora similars, com passa en qualsevol comunitat petita. Lafrebre se’ls estima, i això és nota. No els ridiculitza, però tampoc els dóna cap tret especial. Aquest naturalisme és eficaç per explicar una història estrafolària com la de la mare de Lydie, que té una resposta tan curiosa per part dels que l’envolten. La inicial inversemblança aconsegueix fer-se creïble, i amb la mateixa naturalitat que tenen figures i espais, llisca el desenllaç final en les tres darreres pàgines. El sentit crític del lector, perfectament acompanyat pel guió i els dibuixos, es deixa portar, agraït, pels camins volgudament realistes d’aquesta trama tan poc realista, de la mateixa manera que els ulls de l’espectador cauen rendits davant l’incongruent àngel de “Qué bello es vivir” de Frank Capra. Perquè els nostres ulls i la nostra consciència saben perfectament que tenen entre mans una ficció que també és metàfora. Una realitat que, d’entrada, és mentida. Un relat que va més enllà del que diu, i que ens fa adonar-nos de com costa ser feliços si no tenim gent al costat que vol la nostra felicitat. La Lydie és un fantasma necessari per a la supervivència, de la mateixa manera que, com dic sempre, la ficció és indispensable per sobreviure a la realitat.
Aneu de seguida a buscar el llibre. L’edició de Norma té un apèndix amb un text de Lucie-Anne Quenon i una galeria d’esbossos de Lafebre. Lydie ens fa a tots una mica més grans…

3 comments

  1. Aquest divendres, el Jordi Lafebre estarà a la llibreria La Universal de Barcelona signant els seus còmics. Tots aquells (veïns o no) que s'hagin comprat recentment el llibre, acosteu-vos a veure'l dibuixar en directe 🙂

Deixeu un comentari: