LYDIE. Guió: Zidrou. Dibuix i color: Jordi Lafebre. Traducció i retolació: Albert Agut. Norma Editorial. Barcelona 2013. ISBN: 978-84-679-1097-1. PVP: 15 euros. Pàg: 102.
Abans que res, permeteu-me sincerar-me: és el primer cop a la vida que em disposo a ressenyar un còmic. No ho havia fet mai abans i no sé exactament quins paràmetres s’acostumen a seguir. Primera, perquè no llegeixo habitualment ressenyes o crítiques de còmic, i és així perquè tampoc en llegeixo sovint. De còmics, vull dir. Són obres de ficció; són narratius i seqüencials, i es basen en la il•lustració, tots ells temes sobre els quals escric des de fa temps. Però no n’havia fet mai cap comentari, i és per això aquest avís a navegants: divagaré sobre Lydie des del punt de vista d’un habituat a ressenyar llibres i àlbums il•lustrats. Els puristes m’hauran de disculpar (sóc un nouvingut, no seré metòdic ni normatiu, ni podré esmentar referents) i perdonar, en qualsevol cas, les meves gosadies o llicències.
Comentaré Lydie per diversos motius. El primer és que Llibres al replà m’ho permet. Aquest és un bloc obert, receptiu a fusionar i experimentar (aquesta era una de les primeres idees a l’hora de crear-lo), i legitima la feina dels seus col•laboradors i seguidors. El segon motiu és que Lydie m’ha agradat i interessat molt. Es tracta d’una obra amb més d’una lectura possible (això la fa rica) i que aposta formalment (tant el guió com els dibuixos) per una narrativitat cinematogràfica que m’havia seduït quan, en una època de la meva vida, sí que llegia habitualment còmics (penso en “Bis auf die Knochen” o “Der bewegte mann”, de Ralf König, per exemple). El tercer motiu és que Lydie té molt a veure temàticament amb el món de la invenció, la ficció i la mainada. El darrer motiu és que el còmic és de producció catalana per la part del dibuixant, en Jordi Lafebre, uns dels joves il•lustradors que despunten ara mateix dins del panorama nacional. Lydie fou publicada a França el 2010 per edicions Dargaud i Norma l’ha tret enguany en castellà.

El punt de vista triat pel belga Zidrou (Benoit Drousie) per explicar la història de la nena fantasma és el d’una verge decorativa que llueix dins d’una fornícula en el carrer on viuen família i veïns. Una figura no viva explica la història d’una nena no viva, això ja és interessant. Cap al final del còmic, la verge de guix recupera el seu fillet de guix gràcies a una recol•lecta veïnal. Aleshores ens adonem (aquest còmic és fascinant per totes les sorpreses que la seva narració depara) que la posició dels braços estàtics de la verge era perquè li faltava una segona figureta, la del seu fill, que es devia haver perdut temps enrere. La veu narradora, doncs, també recupera un fillet de mentida.
Tres aspectes brillants de la narració són per a mi els següents:

2- La delicadesa i intel•ligència del guionista a l’hora d’enriquir la trama amb escenes metafòriques que la fan més punyent i complexa. Un exemple és la del nen Jesús de la verge de guix esmentat abans. Un altre seria la del veí que mata els gatets acabats de parir per la seva gata (i el moment en què deixa de fer-ho).
3- L’evolució dels personatges respecte a l’existència fictícia de Lydie, que sempre sorprèn al lector: la mestra el primer dia que Lydie va a escola; el revisor de tren que obliga la mare de la nena a comprar un bitllet “perquè Lydie ja té edat de pagar el trajecte”, etc. Hi ha un munt de personatges secundaris (relacionem aquest aspecte amb les trames secundàries o metafòriques que dèiem abans) que fan créixer els protagonistes, com ara els nens trapelles, el metge o la vella borratxa del bar.



Per no saber-ne…, Déu ni dó la profunditat i anàlisi del còmic. Bravo veí!
2n2a
Aquest divendres, el Jordi Lafebre estarà a la llibreria La Universal de Barcelona signant els seus còmics. Tots aquells (veïns o no) que s'hagin comprat recentment el llibre, acosteu-vos a veure'l dibuixar en directe 🙂
Perdó. M'he descuidat l'enllaç (ironies de la vida…): https://www.facebook.com/LibreriaUniversal