Tot i que jo sóc de l’opinió que unes bones postres menjades a mitja tarda són més gustoses que no pas al final d’un àpat de festa, habitualment és aquí on ens les acabem cruspint. Per arribar-hi, has de creuar un llarg dinar, tot intentant dosificar la gana i guardar un forat per poder copsar-ne el sabor amb tota la intensitat que es mereixen.
Fa unes setmanes, en aquest mateix replà, us oferia un
arròs de cementiri, cuinat a foc lent, amb principis literaris com a ingredients. Tenint en compte la corrua de visitants que van córrer a tastar-lo, i amb vistes al Nadal, he tingut la pensada de fer-ne la continuació i elaborar unes postres banyades amb finals d’històries.
Però, així com els principis solen ser sintètics, efectius i contundents, es poden treure fàcilment de context i esdevenen una manera atractiva de convidar a la lectura de l’obra en qüestió, no succeeix el mateix amb els finals.
És més complicat posar exemples, perquè sovint es necessita la història per entendre’l, tot l’àpat sencer que el precedeix per captar-ne el sentit. I sinó és el cas, cal explicar-ne l’argument amb alguns pèls i força senyals. A més a més, hom es queda amb la mala consciència d’aixafar la guitarra al lector que el vulgui tastar, esbombant el final de l’obra als quatre vents.
Per tant, he decidit que les postres siguin lleugeres, de bon baixar i de millor pair, per no embafar el personal ni haver d’explicar bastament la prèvia. He escollit oferir-vos bocinets de fruita del temps, regats amb el final d’alguns àlbums il•lustrats, amb la darrera imatge, acompanyada d’algun fragment si això és possible, i de la meva explicació. A l’estil d’aquest cascavell que pertany a:
– VAN ALLSBURG, Chris. L’expres polar. Ekaré, 2004
Abans, però, d’entrar en matèria, voldria retre un petit homenatge a un autor del qual m’agraden els finals de les seves novel•les –i evidentment, i molt, el conjunt de la seva obra-. És alemany i es diu Michael Ende, que dit en català seria Miquel Fi. Coneixedor d’aquest fet, l’autor l’utilitza, per exemple a Momo i en alguna altra obra, per cloure la història.
“Llavors se’n va anar fent quatre saltirons i va buscar un racó fosc i tranquil. Va amagar el cap i les quatre potes i, a sobre de la closca, escrit en lletres que hi van aparèixer a poc a poc i que no eren visibles per a ningú més que no sigui el lector d’aquesta història, deia:
– ENDE, Michael. Momo. Bromera, 2013
Durant uns dies, he cercat pels racons i les enciclopèdies reals i virtuals i no he trobat una tipologia clara i estudiada de finals d’obres de ficció. Fracassat en l’intent, m’he dedicat a un estudi de camp, a parlar amb lectors de confiança i de trinxera, i he establert una molt bàsica i relativa classificació tipològica de finals. Segons la qual, trobaríem històries:
1. Que acaben bé, amb la resolució dels casos, l’assoliment dels objectius promesos o el retrobament dels protagonistes…
N’hi ha molts, especialment, entre els populars. Per exemple, en Patufet.
Després de l’aventura, ve el retrobament, i es repeteix la tornada, tants cops sentida en l’anar i venir de casa a la botiga.
– En Patufet. Adapt. Olalla González; Il•lustr. Marc Taeger. Kalandraka, 2008
Dels actuals, heus aquí una imatge sense paraules que mostra el fruit recollit per la feina de La senyora dels llibres: On hi havia un lector, ara n’hi ha dos:
– HENSON, Heather. La senyora dels llibres. Il•lustr. David Small. Joventut, 2010
2. Que acaben malament, amb la no resolució dels casos, el fracàs en l’objectiu establert o la desaparició d’un o més dels protagonistes.
No són tants com els del primer apartat, però els que hi ha, tenen un punt d’originalitat.
A Compte amb la granota, tots els personatges acaben essent engolits, com unes postres de Nadal. No resta ni l’apuntador. Acaba amb un rot de satisfacció, un únic supervivent i molta solitud.
– BEE, William. Compte amb la granota. Joventut, 2008
3. Que deixen les coses tal com estaven, que seria una manera d’acabar bé.
És el cas de la famosa talpeta, la protagonista que aconsegueix a la fi venjar-se del seu adversari, tot deixant les coses al seu lloc. Ningú se li ca… al damunt a una talpeta!
– HOLZWARTH, Hans Werner. La talpeta que volia… Il•lustr. Wolf Erlbruch. Kalandraka, 2005
4. Amb final oberts, que deixen que cada lector hi digui la seva. A Noms robats, un àlbum d’execució impecable, el protagonista, després d’abocar-se a la barana del pis de dalt que dona al celobert, es mira els ulls del lector i li etziba:
“ Però tu,
que has volgut parar atenció
a les coses que em passen,
saps prou bé que només els ocells volen.
Gràcies per recordar-m’ho.
Com et dius?”
Interpretacions de tota mena a:
– TÀSSIES. Noms robats. Cruïlla, 2010
5. Amb diferents finals per escollir. Tal com feia Gianni Rodari, deixen al lector l’opció de triar entre dos o més finals. Això succeeix a Finn Herman, una mascota carnívora que menja tot el que troba pel camí sense que la seva mestressa se n’adongui.
– LETÉN, Mats. Finn Herman. Il•lustr. Hanne Bartholin. Libros del Zorro Rojo, 2009
6. Amb una postdata. Un cas no gaire habitual, però simpàtic. El conte de La princesa i el pèsol, per exemple, acaba amb un típic casori entre príncep i princesa i un repic de campanes.
L’autor, però, deixa la glòria final a un protagonista secundari, el pèsol, amb una mena d’incís, de postdata.
En la darrera versió apareguda,
Miss Clara li dedica la darrera doble pàgina i unes guardes farcides de pèsols.
– ANDERSEN, H. C. La princesa i el pèsol. Adapt. i Il•lustr. Miss Clara. Baula, 2013
En tots els finals, sempre hi ha una resposta o altra a les preguntes narratives que l’autor ens ha plantejat. A
Corre, Maria, afanya’t!, la protagonista no para de feinejar a les ordres de la veu en off d’un marit que no veiem fins a la fi.
La vermellor de les galtes de la Maria va in crescendo i el nostre sentiment d’injustícia també. Com a conseqüència, un barret ben original per al reietó de la casa.
– BODECKER, N. M. Corre, Maria, afanya’t! Il•lustr. Erik Blegvad. Lumen, 2001
A vegades, quan un escriptor no sap com posar fi a una obra, diuen que utilitza la mort, o el comiat del protagonista. No era el cas de Raymond Briggs, que sabia ben bé el que es feia, encara que El ninot de neu finalitza amb una trista i inevitable sortida
– BRIGGS, Raymond. El ninot de neu. La Galera, 2007
L’escriptor Jaume Cabré deia a La matèria de l’esperit (Proa, 2005):
“Quan acabem de llegir un llibre i el tanquem, durant uns segons o uns minuts ens deixem portar pel record de la lectura. Sabem que a partir d’aquell moment som el que som més la nova lectura que ens ha marcat”.
Durant uns minuts, assaborim el gust que ens ha deixat el llibre al paladar, com qui assaboreix les postres de Nadal.
Bones festes! que en aquest cas és com dir Bones lectures!
PD: i com deia fa unes setmanes al replà, si algú hi vol afegir algun final o algun tipus d’acabament per completar aquesta incipient tesina, ens ho pot fer arribar a través dels Comentaris d’aquesta entrada.
Doncs no m'ho pensava pas, però justament en tinc un, de final.
M'he passat el darrer mes, sinó més, llegint Canadá de Richard Ford (ed. Anagrama). M'ha semblat un tostón en tota regla. Li reconec el mèrit, però m'ha avorrit soberanament, no ho puc negar.
Però… l'últim paràgraf ém sembla brillant!
I m'ha fet preguntar-me… fins a quin punt pot un final brillant salvar una història que ha passat pel teu historial lector sense pena ni glòria? Val la pena passar setmanes enganxada a un llibre que no t'emociona, només per trobar-te una petita joia al final del camí?
Bé, si algú vol llegir l'últim paràgraf d'aquesta novel·la (que no té res a veure amb la LIJ, excepte que el seu protagonista i narrador tenia 15 anys quan van succeir els fets narrats, i que justament l'he acabat de llegir aquesta mateixa tarda), el deixo a continuació. Qui no en vulgui saber res, que passi pàgina ara o es penedeixi per sempre. Jo he avisat…
"Mi madre me dijo que tendría miles de mañanas para despertar y pensar en todo esto cuando ya no hubiera nadie para decirme cómo sentirme. He tenido ya varios miles. Lo que sé es que si toleras bien la pérdida; si te las arreglas para no ser un cínico en todo aquello que ella implica; si te supeditas, como sugirió Ruskin, al mantenimiento de las proporciones, a enlazar las cosas desiguales en un todo capaz de preservar lo bueno, aun cuando haya que admitir que lo bueno no es a menudo fácil de encontrar. Lo intentamos, como mi hermana dijo. Lo intentamos. Todos nosotros. Lo intentamos."
D'àlbums il·lustrats amb bons finals n'hi ha uns quants de famosos. M'agrada molt la darrera il·lustració de El ogro de Zeralda de Tomi Ungerer, recuperat ara per Ekaré, quan sembla que l'ogre ja està curat de la seva dèria menjacarn… però per contra, es veu un dels fills amagant una forquilla i un ganivet disposat a menjar-se el seu germà nadó. Boníssim!
Bé, posats a donar finals de llegenda, per mi hi ha un llibre d'aquells que van deixar-me petja i que acaba de la manera següent:
Com podeu veure la cosa és ben complexa, però apassionant. Si us interessa el tema, podeu consultar llibres d'astrologia, però alerta!, deixeu-vos guiar per algú que sàpiga de què va la cosa -o si més no, pel llibreter o per la bibliotecària-, perquè, com en tot, hi ha llibres bons, però també n'hi ha que encara t'enreden.
BARCELÓ CULLERÈS, Joan. Ulls de gat mesquer. Barcelona: la Galera, 1979.
Salut!
2n 2a
Un bon final per a un bon conte, "Raspall", d'en Pere Calders:
"No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho."
Mercè