Benvolguts i benvolgudes veïns i veïnes,
 |
| El nostre pessebre al Replà |
En primer lloc una molt bona recomanació nadalenca. La recentment desapareguda degana de les lletres catalanes Joana Raspall (1913-2013) publica un recull de poemes de tema nadalenc. Els poemes de Raspall són, de fet, una presència habitual en aquestes dates. Quants de nosaltres no hem escoltat fills, filles, nebots, nebodes, néts i netes recitar un poema de la Joana després del dinar familiar del dia 25 de desembre? Una poesia volgudament senzilla i clara, però per això mateix efectiva i rodona, que sempre obra finestres, que és àgil i directa, i que resulta eficaç tant pel que la llegeix com per al que l’escolta. El replanero Ignasi Blanch l’acompanya en aquesta darrera publicació en vida de l’autora a través de furgar, com fan els versos, en l’experiència universal del passat compartit. Els dibuixos de Blanch són la imatge de l’emoció sense contaminar de les festes nadalenques; són ell i els seus germans fent el pessebre; són els jerseis d’hivern de tota la vida; són l’arbre, el tió, l’estrella i la neu de sempre; dels records i dels somnis, de la imatge immaculada de tot allò que per a un nen representa la màgia del Nadal. 
Tant en els poemes com en els dibuixos, hi trobem també signes del present que no funciona, de la solitud dels que no tenen res o no tenen ningú, o dels nouvinguts que proven de situar-se. Perfecta simbiosi de text i imatge, que encerta en la difícil tasca d’encendre la llumeta humanista que tots portem, encesa o mig apagada, a prop de les costelles.
RASPALL, Joana. Divuit poemes de Nadal i un de cap d’any. Il·lustracions d’Ignasi Blanch. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2013.
Des del 1r 1a us volem recomanar dos llibres que, tot i no ser nadalencs, tenen l’escalfor i l’esperit ideal per a ser compartits durant aquestes festes.
Heus aquí un conte d’aquells que et captiven des de la coberta, on les lletres del títol fetes amb llana ja ens avancen quin serà el to i l’estètica de la proposta.És hivern i molt a poc a poc entrem a la història d’aquest poble… Una nena acaba de trobar una capsa misteriosa que amaga un cabdell de llana que no s’acaba mai. Comença a teixir jerseis per a tothom. I després dels jerseis vénen les gorres i a poc a poc, com si fos una “guerrillera del ganxet”, va abrigant arbres, cases i animalons.
Aviat aquesta capsa despertarà algunes enveges i hi haurà qui se la voldrà quedar. Però ja se sap que en els contes, en general, la màgia està de part de les bones persones i finalment tot acabarà bé.
En un moment de la història, just quan apareix un ós, molts de vosaltres
identificareu el traç de l’autor: “Ep, si és l’il·lustrador del
divertidíssim On és el meu barret? (Milrazones, 2012)“. Doncs sí, es tracta de Jon Klassen.
BARNETT, Mac. Llana a dojo. Il•lustr. Jon Klassen. Barcelona: Joventut, 2013
La segona recomanació és un recull de cinc petits contes que agradarà a tots aquells lectors que han gaudit amb les aventures entranyables del Petit Tigre i el Petit ós de Janosch, o amb els contes del mussol o els ratolins d’Arnold Lobel. Històries la mar de tendres protagonitzades per una nova parella d’amics, un ós i un ocell, que comparteixen pors, passions i amistat.
Igual com passava amb Lobel, l’autora d’aquest llibre és capaç d’escriure uns contes aparentment simples, fàcils d’entendre fins i tot per a lectors molt petits, però alhora, amb gran densitat literària i molta força emotiva. En aquests contes els infants hi trobaran actituds molt properes al seu dia a dia i segur que s’identificaran amb les pors, excuses o mentides que l’ós i l’ocell s’empesquen per anar tirant mentre, a poc a poc, es van fent grans.
LA PIPPI LANGSTRUMP RECOMANA…
Des del 1r 2a, la Pippi Langstrum, us recomana un llibre del sud, on els autors poden anar sovint en pantalons curts, i un del més enllà, amb un príncep que habita un planeta petit i que viatja per l’univers a bord d’un estel fugaç. Serà el que guia als reis d’Orient?
A vegades, acostumem a fixar-nos més en autors de fora que en els de casa, ens fa la sensació que ens aporten visions noves, exòtiques i més fresques. Potser és així, perquè als d’aquí, de tan sentir-los i de tan llegir-los, ens sembla que ja són de la família, que ens ho tenen tot dit, però, a nivell d’escriptura, tenen poc a envejar. 
Des de fa anys, sóc col·leccionista inconstant d’exemplars d’El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry, en diferents idiomes. De ben segur que és un dels llibres més traduïts del món, però ha estat molt poc adaptat, i les il·lustracions que difereixen de l’original són més aviat escasses. En aquest sentit, L’estrambòtic Petit Príncep és un experiment, en el qual els autors se’n surten de forma brillant. Comença a imatge i semblança de l’original, amb una breu introducció, que en aquest cas presenta uns viatgers espacials que arriben a un planeta governat per un Rei. Aquest els regala un llibre, de mida generosa, de quan ell era el jove Petit Príncep, i comença la narració amb el contingut d’aquest clàssic. El text està molt sintetitzat i hi són presents els personatges i algunes de les escenes mítiques del llibre, amb unes il·lustracions que ens donen una nova i atractiva visió dels mateixos, un pèl caricaturitzada. 
Per començar la nostra selecció res millor
que una història d’aventures, d’aquelles de samurais i cultura japonesa que
tant agrada a alguns. I és que Sanada I:
la conquesta de l’imperi és una d’aquelles històries que ens transporta al
dolent Fu Man Chu (tot i ser xinès) o, a un nivell més culte, a Els set
samurais, d’Akira Kurosawa, una obra mestra de la filmografia universal.
Tot comença quan el gran
samurai Akechi Yukimura, defensor de l’Emperador, troba un nadó entre les
restes calcinades d’una parròquia cristiana per l’atac dels bandits. El nen
tenia els ulls molt rodons; uns ulls com no havia vist mai, i la pell, un to
pàl·lid que li va semblar insà. Sí, era un nen estranger, i tanmateix l’Akechi
el va adoptar com a fill. Li va posar el nom de Sanada. I en Sanada va créixer
feliç, amb la seva germana i els seus pares adoptius, fins a convertir-se en un
jove, sense saber que els Llibres Antics ja havien anunciat el seu destí. Per
això, l’Akechi el va enviar a formar-se en el camí de la perfecció i de
l’espasa amb el seu mestre Oda Hideyori. Eren temps de guerra i eren molts els
perills que l’esperaven… Però no estaria sol en la seva aventura.
part d’una història que promet.
segon lloc una petita perla d’un autor molt nostrat: Miquel Rayó i el seu nou llibre Les verges del sol. Rayó, després de L’enigma Altai (Edebé), ens torna a
enviar a pujar muntanyes. Així com en el títol anterior marxàvem vers l’est,
en aquest saltem l’oceà i ens enfilem per les afilades muntanyes dels Andes a
la recerca d’antigues mòmies inques. Una novel·la de ritme trepidant, una
polifonia de personatges que ens aborden les dificultats de les cultures
ancestrals per sobreviure al domini del sempre present colonialisme.
Tot
comença quan Cristina, una arqueòloga del museu de Cusco, es veu involucrada en
un assassinat rodejat de nombrosos misteris. Una situació que la porta a
descobrir vells rituals incaics envoltats de bogeria i restes de Sendero
Luminoso. Una novel·la exemplar per la seva pulcritud i bellesa en el llenguatge
on els enamorats de la muntanya s’hi sentiran com a casa. Només un però,
nosaltres en comptes de botes Bastard trobaríem més de marca haver seleccionat
les Asolo.
RAYÓ, Miquel. Les verges del sol. Alzira: Bromera, 2013
aquestes dates nadalenques: El mur.
Una història on s’afronta el latent conflicte del pròxim orient entre palestins
i israelians. Un conflicte que s’expressa encara amb més força quan el qui
enfoca la mirada sobre el mateix és la innocència d’un nen israelià, en Joshua.
William Sutcliffe (d’ell en podeu llegir-ne una interessant entrevista) realitzà
dos viatges a palestina per conèixer de ben a prop el conflicte dels que n’ha
nascut aquest interessant volum (que ha ha rebut les seves crítiques per la
mirada esbiaixadaa per part de pro israelians). Una història que neix seguint
el fil d’una pilota que inesperadament creua l’alt mur que separa ambdues
societats tan veïnes físicament i alhora tan allunyades.
SUTCLIFFE, William. El mur. Barcelona: Fanbooks (Ed.62), 2013. Traducció de Marc Rubió.
Pels qui es decanten per la mascota de tota la vida, el millor amic de l’home, els recomanem ¡No!, de Marta Altés. De moment, només ha aparegut en castellà, però es preveu que Thule el publiqui aviat també en català. Aquesta catalana resident al Regne Unit ens torna a robar el cor amb aquest àlbum (ja ho va fer amb El meu avi). I és que no ho podem negar: ens agrada quan text i il·lustració van cadascun pel seu compte, i quan el narrador no se n’adona del que està passant però nosaltres, lectors intel·ligents que som, sí. Una història amb protagonista bordador i molt d’humor ideal per llegir plegats el matí del dia 6 de gener al peu de l’arbre de Nada (o del pessebre de l’entrada del bloc!).
ALTÉS, Marta. ¡No! Barcelona: Thule, 2013.
Però no volem deixar de banda els amants de l’aventura i l’exotisme que s’atreveixin a ficar dins casa seva un autèntic rèptil. Això és el que fa la família del deliciós La meva boa Bob, amb text de Randy Siegel i il·lustracions de Serge Bloch. Una mare escèptica, un pare convençut, un infant gratament sorprès i una boa exemplar, val a dir que molt ben redibuixada per adequar-se al nostre idioma (hauran de llegir-lo per saber a què em refereixo, però no vull deixar de felicitar l’editorial, perquè cansada estic de trobar-me “pegotes” a les il·lustracions que requereixen traducció i aquest cas és tot el contrari, o sigui que bravo!). En conjunt, de nou un llibre divertit, d’un humor intel·ligent i quotidià, per exòtic que en sigui el seu protagonista animal.
Si els Reis no estan convençuts que un animal sigui el millor regal aquesta temporada, potser podran apaivagar els ànims dels infants amb aquestes dues perles de la millor literatura infantil d’aquest 2013.
SIEGEL, Randy. La meva boa Bob. Barcelona: Joventut, 2013.
Fernando Lalana, sempre amb un peu dins el gènere de la novel·la negra, publica aquesta novel·la juvenil de protagonista adolescent que vol esdevenir un investigador privat seguint les passes de la seva mare, una novella en l’ofici. L’humor és l’aspecte a destacar, però reconeixem que la trama ordida per l’autor és molt completa, ambiciosa i està ben resolta.
Un satèl·lit, el CUENCASAT, que ha de desintegrar-se amb una explosió planificada després d’haver complert la seva missió en òrbita, s’acosta perillosament al METEOSAT i amenaça amb danyar-lo. El tinent Manley prova d’evitar-ho amb l’ajuda del científic amb alzheimer que el va programar i que no recorda què fer per evitar el desastre. Paral·lelament, el mateix científic resultar ser el primer client de l’agència de detectius que obre a Cuenca la mare del protagonista: el vell desmemoriat li encarrega la recerca d’un gos que ha perdut. Les dues trames s’entrellacen sorprenentment (i de manera eficient i versemblant), també a nivell personal i emocional. L’única pega, segons el meu parer, és que aquest espavilat investigador jove, en Fèlix, té expressions (gracioses i ocurrents) més pròpies d’un senyor granadet (l’autor?) com ara “estaba espléndida: parecía Grace Kelly”. Però tot avança amb ritme i interessa el lector, cosa molt d’agrair.
El lleó Leònides s’ha quedat sense feina: el circ on treballava plega definitivament la carpa. Leònides, el lleó a l’atur, decideix anar a l’Àfrica a buscar la seva família per part de pare. Hi va amb avió (és un lleó molt senyor!) i allí es troba que els seus cosins tenen feina: treballen com a figurants en una pel·lícula que es roda a la sabana africana. El lloc li agrada, i al director de la pel·li li agrada el nouvingut. Tot arreglat: en Leònides torna a tenir feina!
Núria Homs descriu amb una ironia molt subtil el pobre paper que els animals salvatges han de desenvolupar en la nostra societat i lamenta que, fins i tot en els seus habitats naturals, la societat capitalista hi deixa sentir el seu poder.
Mercè Canals concep uns espais amables (i voluntàriament artificiosos) per a situar els protagonistes, amb domini dels colors taronges i rosats i les línies corbes. Amb unes composicions efectistes i efectives, i un suggerent tractament de les ombres en les pàgines “africanes”, els lleons, les zebres i els altres animals dibuixats, encaixen perfectament amb els humans i les seves màquines (càmeres, focus, avions, maletes) en aquest món globalitzat on la representació (l’artifici) té el color i la forma d’una llaminadura.
HOMS, Núria. Un lleó a l’atur. Il·lustracions de Mercè Canals. Barcelona: Edebé, 2013
i els deixem amb una bona nadala
Deixeu un comentari: