Quin país d’hipòcrites, el meu! De quin pa fem rosegons, mestres, educadors i mediadors! Quina facilitat tenim per veure la palla en l’ull aliè i no veure la biga en el nostre!
No fa ni dos mesos que ens escandalitzava el fet que els editors britànics de Roald Dhal haguessin gosat depurar el text de la seva obra adreçada al públic infantil i juvenil, canviant el mot “gras” (Oh, si n’és d’ofensiu!) pel d’“enorme” (però, ep!, no pas per obès, que també fora ofensiu!), canviant el color negre original de la colla dels oompa-lumpa de La fàbrica de xocolata, (perquè això del color de la pell no esdevingui un signe vexatiu d’identitat) i suprimint el també color negre de la capa que algun cop es posa El Gran Amic Gegant, etc… “Quin disbarat, quina infàmia! Com s’atreveixen?”, deia, molt escandalitzada i ofesa la nostra comunitat de prescriptors i mediadors de la LIJ…. Recordeu?
Llibres i llibres de Sant Jordi
Doncs bé, no fa ni una setmana, per la diada de sant Jordi, els taulells i prestatges de les parades de llibres infantils exhibien un bon reguitzell de llibres il·lustrats on la llegenda àuria de sant Jordi s’oferia als lectors i lectores incipients depurada a consciència, naturalment amb la millor i més pedagògica (ehem!) de les intencions. Perquè, ¿com es pot tolerar que un drac (ves a saber si “enorme” o “gras”…) es cruspeixi tota la població femenina juvenil (ara no sé si la paraula “donzella” és pejorativa o no) d’una ciutat (situem-la en un punt geogràfic indefinit, no fos cas que s’assenyalés una població concreta i això perjudiqués el seu turisme)? Com que això no és tolerable, el rei (tampoc no se sap si es tractava d’un rei emèrit o no…) que, com tots els reis mancava de recursos, manà fer un sorteig (Ep! Això és incitar al joc i a la ludopatia… feu com si no ho haguéssiu llegit) i en aquesta tómbola (per pura casualitat, és clar!) la sort recau sobre el caparró (no pas calb com Dhal diu que era el de Les bruixes) de la princesa, que es va quedar com una fleuma (Oh, se m’ha escapat un mot pejoratiu!) sense trucar al 112 o enviar un whatsapp) esperant que vingués un príncep blau (ni pell roig ni negre ni groc, atenció al detall cromàtic) o, si més no, un cavaller (ara en diríem un “rider”) per alliberar-la només a ella (i no pas a la resta de la població d’aquell indret) amansint aquella bèstia primitiva a cop d’espasa (aquesta escena fa tuf de colonialisme!) amb el resultat,, pel que diuen, que la tal salvatgina, en comptes de sang, tenia roses perfumades circulant per les seves artèries (de fet, ignoro totalment com és l’anatomia interna i el sistema sanguini dels dracs. Qui més en sàpiga, que més hi digui…).
Res, ja es veu d’una hora lluny que aquesta llegenda no pot ser apta de cap manera per a les tendres, pures i mal·leables mentalitats dels nostres infants, i molt menys per glorificar el nostre sant patró nacional, quan els carrers del Cap i Casal de Catalunya esdevenen literalment intransitables i tenim l’orgull de vendre més roses que no pas habitants té el país i quan tothom fa veure que es deleja per comprar un llibre, si més no. Per torna, el sant cavaller sant Jordi és una pura invenció. No hi ha constància històrica de la seva existència, només la notícia d’un màrtir cristià d’aquest nom (Georgos vol dir pagès en grec) mort l’any 303. O sigui que no va poder ser cavaller de cap manera. I tanmateix, la llegenda d’aquest suposat cavaller existeix i se’l cita fins i tot a l’Alcorà.
Si entre els llibres de les parades s’hi pogués trobar una bona i acurada edició d’aquest episodi tal com és descrit dins de la Llegenda Auria de Iacoppo da Varezze (redactada entre el 1261 i 1266) altra cosa seria. Aquesta fou una obra tan o més llegida que la Bíblia a finals de l’Edat Mitjana. Una font textual, que, amb la invenció de la impremta l’any 1450 va augmentar encara més la difusió arreu d’Europa de la ben travada llegenda de sant Jordi, , acuradament representada per artistes de la talla de Jaume Huguet, Perris de Fontaine, Jordi Pere Niçard, Bernat Martorell, Paolo Uccello o Rafaello!
I si almenys avui quest fragment llegendari fos atentament llegit, amb l’ajut i suport del diccionari de símbols al costat, potser no es cometrien els disbarats ben intencionats que estem editant “ad usum pueris”, dels quals la mestra i psicopedagoga Nati Bergada en ressenya almenys 60 en aquest enllaç: https://natibergada.cat/contes-de-sant-jordi/
Sí, estic convençuda que tothom té dret a escriure el que vol…i pot. Sí, molts dels llibres ressenyats per Nati Bergadà volen i poden ser trencadors, enginyosos, rimats, divertits, graciosos, o senzillament bufons. No empro l’adjectiu “bufó” a l’atzar perquè molts dels que he llegit son, de fet, “bufonades”. I la “bufonada” és una modalitat literària tan necessària per als lectors/es com la farsa o la paròdia.
L’origen de la llegenda de Sant Jordi
Però la llegenda també és una modalitat literària que, a parer meu, mereix respecte. La de sant Jordi és un relat mitològic -i també èpic- que narra amb l’ús d’un llenguatge simbòlic exquisit, allò que, a l’edat Mitjana, en plenes creuades, es pretenia que esdevingués l’ideari exemplificat de l’orde de Cavalleria. En son protagonistes una ciutat, un drac, un rei, una princesa i un heroi.
A l’època estaven naixent noves ciutats arreu d’Europa i la ciutat ideal era aquella Jerusalem celestial que els croats anhelaven conquerir per considerar-la una ciutat “santa”, és a dir, on no hi havia ni hi podia haver cap drac malèvol. La ciutat emmurallada de la llegenda de sant Jordi és descrita com una ciutat corrupta, perquè sota seu hi nia el drac, un animal fabulós que encarna i és símbol de tot allò que de més pervers, malèvol i nociu té la ment humana: concupiscència, corrupció, ànsies de poder, violència, bestialitat, etc. (i aquell que cregui que no hi ha cap mena de drac en el si o baixos fons de la seva ciutat o de la seva ment, que tiri la primera pedra!) Al capdavant d’aquesta ciutat/societat/ comunitat hi ha el rei, és a dir, el poder institucional. Un rei (digueu-ne batlle o alcalde, tant li fa) que no pertany a cap dinastia sinó que en el llenguatge simbòlic és el superlatiu emprat per designar “el qui és el prototip de tots”, el que mana i disposa. I el rei d’aquella ciutat ho fa sempre en profit seu. No li fa res que es primer es perdin terres i ramats (els habitants de les ciutats encara tendeixen a ser despectius envers tot allò que fa pagès. I, a més, la ciutat és emmurallada i a dins no hi ha espai per a camps i ramats).
Tampoc importa que, a conseqüència de la rifa ideada pel manaire, la ciutat es quedi sense jovent, perquè tota la ciutadania adulta sembla preferir enlairar-se a base de diners i d’honors obtinguts deshonestament, més que no pas haver de mantenir noiets o noietes que no paguen impostos ni tenen ofici ni benefici (Ui, això no passa pas, avui!). El drac se’ls engoleix amb molt de gust (ja se sap: gent jove, pa tou!). I aleshores entra en joc la princesa. En el llenguatge simbòlic de llegendes i rondalles la princesa encarna allò que de més ideal i més pur hi ha en la mentalitat humana: l’altruisme, l’anhel de justícia, la lleialtat, la generositat… En definitiva, “princesa” i “drac” son mots simbòlicament antònims, malgrat que tots dos conceptes conviuen dins de cadascú de nosaltres. La qüestió és quin dels dos conceptes acabarà prevalent. És aleshores, en aquestes situacions i circumstàncies quan s’anhela que hi hagi un heroi que faci decantar la situació cap el bo i millor. Quin és l’arquetip de l’heroi o heroïna? Doncs aquell personatge, femení o masculí, que sigui capaç d’actuar amb valentia, justícia i altruisme fins a capgirar la realitat present.
A la llegenda escrita per Iacoppo da Varezze, aquesta gesta es duta a terme en paritat de mèrits tant per la princesa com pel cavaller. La princesa diu literalment “M’has educat com a princesa (és a dir, en les competències de la generositat, l’esforç i la bondat) i vull complir amb les meves obligacions envers els meus conciutadans que pateixen”. Tan és així que, quan arriba un cavaller anònim, ella l’avisa del perill que corre i ella el defensa de la bestiota interposant-se entre el nouvingut i el monstre. Com és propi d’un cavaller, ell entaula un combat personal per foragitar el mal i mantenir viva la virtut (i aquesta lluita es la que cal dur a terme dins l’esperit de cadascú) fins que, domesticada la fera es aconduïda per la princesa (la virtut) dins la ciutat a fi que tots prenguin model i guardin memòria de tan singular (però quotidià) combat.
La LIJ té molts i bons exemples d’actes d’heroisme similars: Maria (El trencanous de Nuremberg), Jim Hawkins (L’Illa del Tresor), Momo, Tintín, Matilda… També el corpus rondallístic tradicional: La flor romanial, El drac de set caps, Els onze germans cignes… relats populars que, en origen, eren adreçats a tots els públics, de totes les edats, gènere i estatus social. Ara bé, rara vegada aquests clàssics s’han reescrit o adaptat en un registre paròdic i bufonesc, com a Catalunya està passant amb la llegenda de sant Jordi.
Tampoc s’ha gosat fer el mateix amb els grans clàssics de la literatura universal: Gargantua i Pantagruel (on hi hauria llicència per polir-lo, eliminant tot el que els seus protagonistes tenen de gras, gros, masclista i endrapaires), ni amb el Hamlet de Shakespeare (cagadubtes, picabaralles i mal tractador de noies) ni amb el Quixot de Cervantes (un inadaptat social que les empren a cops de llança contra indefensos molins). En aquesta meva terra de depuradors literaris, més que no pas d’escriptors que sàpiguen llegir els clàssics, ja se’ns ha girat feina si anem per aquest camí. Tot i que….és clar que resulta molt més fàcil i rendible escarnir un clàssic medieval que no pas crear un relat de tal calat i repercussió cultural que perduri, si fa no fa vuit segles!
Deixeu un comentari: