Els dolents de Dahl

Sigui perquè està d’actualitat, sigui perquè s’atreveixen a potinejar la seva obra, sigui perquè és un autor sempre present en les nostres pregàries, Roald Dahl torna a estar damunt la taula. I és que els de “dalt” han decidit

baixar a Dahl dels altars i jutjar-ne/actualitzar-ne/censurar-ne la seva obra.

I això no ha fet més que despertar-nos l’interès per rellegir Matilda, Charly i la fàbrica de xocolata o Els Culdolla, tot aplicant aquella màxima que pronuncià Dalí: “Que parlin de tu encara que sigui bé!”. I és que no hi ha hagut millor campanya publicitària que la que ha desfermat l’editora Penguin quan s’ha permès la llicència de proposar canvis en l’obra d’aquest autor gal·lès, de família d’origen noruec, que tan bones estones ens ha fet passar. Canvis amb la “voluntat” de revisar la seva obra aplicant els paràmetres morals del segle XXI -el curiós del cas és que aquesta revisió ens mostra que en comptes d’anar endavant, especialment en la manca de capacitat de gaudir del fet literari, anem enrere. 

Però com que al Replà estem parlant dels dolents, i com que s’ha casat el fill del rei enguany plantarem carxofes, a continuació desgranarem alguns dels dolents més dolentots de la bibliografia de Dahl.

Més enllà de les bruixes que participen del llibre homònim, dels versos perversos on l’autor ens beatifica llops i óssos, Dahl ens dibuixà uns dolents amb els que trencà una norma no escrita en la LIJ: els dolents de la família mai es toquen. Potser Dickens ja va fer una primera aproximació, cent anys abans, amb Oliver Twist, però sempre eren dolents nouvinguts; potser Oscar Wilde també hi va fer passada, amb el senyor Scrunch, però al final ens el transforma en bons; però ni en Guillermo, ni l’Emili ni el mateix Massagran s’atreveixen a fer trontollar els pilars familiars: o bé els ignoren o bé els santifiquen.

Dahl trenca la norma i ens presenta els pares de la Matilda com a persones que s’han donat de baixa en les seves obligacions de progenitors, i a més mostren totes les baixeses humanes tot esdevenint incultes, lladregots i estafadors, i només adults en aparença. I complementària d’aquests apareix amb força la directora de l’escola: la gegantina senyoreta Trunchbull.

Com deia el mateix Dahl: “Els adults són criatures plenes de capricis i secrets”.

Recordar però que a l’altra plat de la balança Dahl ens col·loca bonhomioses àvies, com a Les bruixes (Estrella Polar), pares que construeixen estels i s’inventen històries divertides, com a Danny campió del món (La magrana), senyoretes dolces com la mel, a Matilda, i fins i tot gegants que com àngels vetllen pels nostres malsons, com a El gran amic gegant (La magrana). Un recurs literari molt habitual que permet marcar encara més les diferències entre les dos cares de la moneda.

Des del meu punt de vista d’entre tots els dolents de Dahl en sobresurten alguns més que d’altres. Ho són tan de dolents que fins i tot acabem per estimar-los. La seva dolenteria ratllaria la ironia, la hilaritat, les seves accions ens els expliquen com a maldestres i fins i tot amb certa imbecilitat. I, per suposat, que cap lector, per petit que sigui els prendrà com a exemple, com alguns contraris a la literatura de l’autor han esgrimit -jo he mirat la sèrie Narcos i no m’han agafat ganes de muntar un cartel, si serveix d’exemple.  

En primer lloc m’agrada especialment l’àvia d’en Jordi, la d’aquell noiet espavilat de La meravellosa medecina d’en Jordi. Tot comença quan l’àvia

d’en Jordi va a viure amb els seus pares a la granja. Ja sabem que les àvies en la nostra tradició primigènia representen la saviesa i la beatitud, però en el cas d’en Jordi és tot el contrari. Aquella vella, escanyolida i cridanera, aconsegueix treure en Jordi de polleguera i aquest, decidit a solucionar el problema, li prepara un beuratge. El beuratge fa el seu efecte i l’àvia s’ageganta i s’ageganta. Tot i això un nou beuratge fa que l’àvia s’empetiteixi fins a desaparèixer, un fet tan anormalment normal que ningú s’hi preocupa. I el lector encara menys.

I és aquesta la capacitat que posseeix Dahl de fer surar els instints més bàsics de la naturalesa humana, col·locar-los en els seus personatges tot convertint-los en un autèntic espill de la nostra societat i de nosaltres mateixos. Perquè, que aixequi el dit qui mai ha pensat donar la meravellosa medecina d’en Jordi a algun parent, conegut o saludat? Crec que a part de Santa Caterina de Siena pocs podran fer-ho.

Per altra banda, en un altre relat curt de Dahl, d’una força narrativa fora del comú, ens presenta Els Culdolla -beneïda la traducció de Carme Geronès i de Carles Urriz que no els podrien haver batejat millor, pensem que en castellà són Los Cretinos…, i beneït el terrible encongiment!-, una parella que conviuen tot fent-se la punyeta.

Del senyor Culdolla en destaca la seva barba i la seva brutícia: “El senyor Culdolla ni tan sols es molestava a obrir ben bé la boca quan menjava. Per conseqüent (i com que no es rentava mai) sempre duia centenars de miques d’esmorzars, de dinars i d’antics sopars enganxats per to el pèl de la cara. No hi havia pas cap bocí gaire gros, no tingueu por, perquè els grossos ja se’ls anava llevant amb la màniga o amb el dors de la mà mentre menjava”. De la senyora Culdolla en comenta que: “no era pas millor que el seu marit. No tenia pas la cara plena de pèl, és clar, de tota manera era una llàstima perquè, si més no, el pel li hauria amagat un xic aquella lletgesa tan espantosa. Doneu-li un cop d’ull”. I en aquest cop d’ull hi trobem les magnífiques i úniques il·lustracions de Quentin Blake.

Passeu pels dolents del Dahl, repasseu-los, gaudiu-ne i allibereu les vostres tensions tot fent aflorar aquell costat més negre dels nostres pensaments, i és que reconèixer-nos com a dolents també pot ser molt alliberador en un món del políticament correcte.

Afegir que la literatura infantil no necessita ser potinejada ni censurada. Ens fem nostres les paraules de la bibliotecària Glòria Gorchs quan comenta: «Hem de mantenir els clàssics ja que ens permeten saber que existeix aquest horitzó, i per no conformar-nos amb llistons massa baixos»

Però, quins són els teus dolents preferits de Dahl, els de dalt o algun Dahltre?