En Dídac i jo, un cop superada la tragèdia i
conscients que al món no hi ha ningú que ens pugui ajudar a tirar endavant, ens
vam proposar omplir el nostre temps amb activitats lúdiques i, molt
especialment, amb la lectura. És per això que cada setmana practiquem el que
hem batejat com a “safaris de llibres”. Aquesta activitat no és res més que visitar
alguna biblioteca pública o alguna casa plena de “tresors” literaris i
emportar-nos a casa una pila de llibres –no sense abans haver omplert la fitxa de préstec prescriptiva- . Ei, a més, hem fet un rànquing de les millors biblioteques i les
hem fotografiat per tal de deixar testimoni d’allò que el món va perdre per culpa del mal cap
dels seus governants.
 |
| Biblioteca de Rovaniemi (Finlàndia), d’Alvar Aalto |
I aquestes expedicions ens han fet descobrir
alguns tresors de valor incalculable, algunes novel·les que no deixaran petja i
d’altres que més valdria haver destinat a alimentar la caldera de la calefacció
d’alguna biblioteca. Però darrere de cada llibre sabem que hi va haver un
escriptor amb ganes d’explicar les seves vivències, a vegades un il·lustrador
amb voluntat d’il·luminar el món i un editor que hi va posar tot el seu cor per
aconseguir publicar aquella història i que passés a formar part de la posteritat.
alguns tresors de valor incalculable, algunes novel·les que no deixaran petja i
d’altres que més valdria haver destinat a alimentar la caldera de la calefacció
d’alguna biblioteca. Però darrere de cada llibre sabem que hi va haver un
escriptor amb ganes d’explicar les seves vivències, a vegades un il·lustrador
amb voluntat d’il·luminar el món i un editor que hi va posar tot el seu cor per
aconseguir publicar aquella història i que passés a formar part de la posteritat.
Però, tots aquests esforços per a què hanservit?
Durant la darrera expedició llibresca ens vam proposar de fer una
selecció d’aquells títols que, malgrat el pas del temps, mereixien la categoria
de Referents. I tot va començar quan vam recuperar una magnífica novel·la de
Ray Bradbury, Fahrenheit 451 (Proa,
2008).
Allí se’ns explica que en un futur no molt llunyà, que per nosaltres és el present, els
llibres estan prohibits. Una colla de gent, amb la voluntat de rebelar-se
contra aital bestiesa, no tenen més remei que convertir-se en memòria viva
d’aquests títols imprescindibles i memoritzen, fil per randa, llibres com el
Quixot. Una tribu perseguida que fins i tot han canviat el seu nom propi pel del títol del llibre.
llibres estan prohibits. Una colla de gent, amb la voluntat de rebelar-se
contra aital bestiesa, no tenen més remei que convertir-se en memòria viva
d’aquests títols imprescindibles i memoritzen, fil per randa, llibres com el
Quixot. Una tribu perseguida que fins i tot han canviat el seu nom propi pel del títol del llibre.
I fou així com en Dídac i jo vam decidir, d’això
fa pocs dies, començar a elaborar la nostra biblioteca d’imprescindibles. La feina és ingent. Però no defallim i hem
començat a llegir desesperadament a fi i efecte d’anar fent piles.
fa pocs dies, començar a elaborar la nostra biblioteca d’imprescindibles. La feina és ingent. Però no defallim i hem
començat a llegir desesperadament a fi i efecte d’anar fent piles.
Comento les darreres recerques. I és que
aquesta última setmana vam entrar en una casa que vessava llibres per tot
arreu. Sembla ser, per la documentació que vam aconseguir trobar, que hi vivia
un crític de literatura famós per la seva mala llet i personalitat egòlatra. Tenia
un joc de premis, al damunt d’una de les lleixes del menjador, a quin més definitori: Premi Llimona –en la categoria d’acidesa
crítica, rebuts de forma ininterrompuda durant els anys 2005 a 2010!-, Premi Iogurt –per la seva crítica ferotge que tallaria la llet de la dida més preuada-, Premi Pedregar –per aconseguir
fer passar a tots els editors pel mal camí-, Premi Palsalesrodes –del que no
cal explicar el perquè-, etc.
Però d’entre les piles de llibres que tenia en una habitació rònega, amb olor de romàtic, vam agafar-ne
alguns que citaré a continuació. Abans, però, damunt la taula vam deixar una nota amb la llista dels llibres que ens endúiem per si de cas mai tornava.
En primer lloc remarcar la singular posada en escena
de Dents de lleó (Baula, 2013). Les
quatre autores –Laura Aldabó, Adriana Bacardit, Arlet Mollà i Mònica Xifré-
eren alumnes del col·legi Maristes d’Igualada. Segons sembla un dia, amb la
voluntat d’ajuntar esforços, van voler anar més enllà i van traspassar el
rol de lectores i convertir-se en escriptores. I eus ací la seva primera
novel·la.
En segon lloc ressaltarem un conte llarg –o una
novel·la curta, segons com es miri-, de l’arxiconeguda Lolita Bosch. D’ella recordo amb especial estima M (Cruïlla, 2006) amb la que va guanyar el Serra d’Or i el Protagonista Jove l’any següent de
la seva edició i de la que ens resta a la memòria especialment l’inici de la història. També vam riure de
valent amb La família del meu pare
(Empúries, 2008) i Insòlit somni, insòlita
veritat (Emprúries, 2007). Aqust El
nen que volia matar (La Galera, 2014) ens presenta un tema que no per tapat no és de més actualitat: els
nens i nenes que pateixen malalties de comportament i que se senten i els fan
sentir diferents, marginats de tota relació amb els seus companys. I és que en
Max és un nen que pateix brots psicòtics que li fan venir ganes de matar.
Sortosament la conscienciació de la seva malaltia i el recolzament familiar l’ajuden
a sobreposar-se i a reconèixer i acceptar la seva situació. Una història curta –només 116
pàgines de text- que, com ens té acostumats la Bosch, afronta el tema de forma directa i sense
embuts. Una narració punyent, que ens colpeja directe a la barbeta i que il·lumina a tots
aquells que s’atreveixin a llegir-la.
Però d’entre tots els llibres que en Dídac i
jo ens hem emportat, potser ens quedem amb aquest petit tresor La nova vida de Bluebell Gadsby (La Galera, 2014). Amb un doble estil narratiu –de guió de cinema
i de diari personal-, la Blue
ens explica tot allò que li passa: la marginalitat que viu a l’escola, les
relacions amb els seus germans petits i amb la seva germana gran, la inexistència
dels pares a casa, l’arribada del primer amor, l’amistat amb el cangur…. Tot
plegat pot semblar ple de tòpics i podem dir: això ja ho he llegit, i potser serà veritat. Però sens dubte la
novetat rau, a l’estil d’altres autores com la nostra estimada Marie-Aude Murail –recordeu
Simple o L’assassí de la corbata? (Empúries)- o Anne-Laure Bondoux –Temps de miracles (Baula)- en aconseguir que el drama
més dramàtic sigui suavitzat amb petites dosis d’humor, afrontat amb
optimisme i –sense arribar a la bonhomia que fa fàstic- donar resposta a problemes de la vida. I és que darrera la vida de la Blue s’hi amaga la frustració
de no haver fet res per salvar de morir la seva germana bessona. Un trauma que la
persegueix, a ella i a tota la família, els quals no han superat el dol que suposa la
pèrdua prematura d’un ésser estimat. Una història per gaudir amb les estrambòtiques
relacions d’en Joss, els hàmsters i un cangur que té més d’un cop amagat. No us
l’hauríeu d’haver perdut –si encara fóssiu vius-.
aquesta última setmana vam entrar en una casa que vessava llibres per tot
arreu. Sembla ser, per la documentació que vam aconseguir trobar, que hi vivia
un crític de literatura famós per la seva mala llet i personalitat egòlatra. Tenia
un joc de premis, al damunt d’una de les lleixes del menjador, a quin més definitori: Premi Llimona –en la categoria d’acidesa
crítica, rebuts de forma ininterrompuda durant els anys 2005 a 2010!-, Premi Iogurt –per la seva crítica ferotge que tallaria la llet de la dida més preuada-, Premi Pedregar –per aconseguir
fer passar a tots els editors pel mal camí-, Premi Palsalesrodes –del que no
cal explicar el perquè-, etc.
Però d’entre les piles de llibres que tenia en una habitació rònega, amb olor de romàtic, vam agafar-ne
alguns que citaré a continuació. Abans, però, damunt la taula vam deixar una nota amb la llista dels llibres que ens endúiem per si de cas mai tornava.
En primer lloc remarcar la singular posada en escenade Dents de lleó (Baula, 2013). Les
quatre autores –Laura Aldabó, Adriana Bacardit, Arlet Mollà i Mònica Xifré-
eren alumnes del col·legi Maristes d’Igualada. Segons sembla un dia, amb la
voluntat d’ajuntar esforços, van voler anar més enllà i van traspassar el
rol de lectores i convertir-se en escriptores. I eus ací la seva primera
novel·la.
No és una obra que posarem a la pila dels imprescindibles
imprescindibles, però sí que ens ha fet saltar la llàgrima perquè afronta la
malaltia d’una companya de classe i com tres amigues comparteixen amb ella els
darrers dies de la seva existència. Una novel·la que, escrita amb desimboltura
i fins i tot incorrecció literària, respon molt a com devien ser les joves d’aquell
moment.
imprescindibles, però sí que ens ha fet saltar la llàgrima perquè afronta la
malaltia d’una companya de classe i com tres amigues comparteixen amb ella els
darrers dies de la seva existència. Una novel·la que, escrita amb desimboltura
i fins i tot incorrecció literària, respon molt a com devien ser les joves d’aquell
moment.
Una novel·la a tenir en compte si s’escriu per a adolescents i es vol
conèixer com són i què pensen.
conèixer com són i què pensen.
En segon lloc ressaltarem un conte llarg –o unanovel·la curta, segons com es miri-, de l’arxiconeguda Lolita Bosch. D’ella recordo amb especial estima M (Cruïlla, 2006) amb la que va guanyar el Serra d’Or i el Protagonista Jove l’any següent de
la seva edició i de la que ens resta a la memòria especialment l’inici de la història. També vam riure de
valent amb La família del meu pare
(Empúries, 2008) i Insòlit somni, insòlita
veritat (Emprúries, 2007). Aqust El
nen que volia matar (La Galera, 2014) ens presenta un tema que no per tapat no és de més actualitat: els
nens i nenes que pateixen malalties de comportament i que se senten i els fan
sentir diferents, marginats de tota relació amb els seus companys. I és que en
Max és un nen que pateix brots psicòtics que li fan venir ganes de matar.
Sortosament la conscienciació de la seva malaltia i el recolzament familiar l’ajuden
a sobreposar-se i a reconèixer i acceptar la seva situació. Una història curta –només 116
pàgines de text- que, com ens té acostumats la Bosch, afronta el tema de forma directa i sense
embuts. Una narració punyent, que ens colpeja directe a la barbeta i que il·lumina a tots
aquells que s’atreveixin a llegir-la.
Però d’entre tots els llibres que en Dídac ijo ens hem emportat, potser ens quedem amb aquest petit tresor La nova vida de Bluebell Gadsby (La Galera, 2014). Amb un doble estil narratiu –de guió de cinema
i de diari personal-, la Blue
ens explica tot allò que li passa: la marginalitat que viu a l’escola, les
relacions amb els seus germans petits i amb la seva germana gran, la inexistència
dels pares a casa, l’arribada del primer amor, l’amistat amb el cangur…. Tot
plegat pot semblar ple de tòpics i podem dir: això ja ho he llegit, i potser serà veritat. Però sens dubte la
novetat rau, a l’estil d’altres autores com la nostra estimada Marie-Aude Murail –recordeu
Simple o L’assassí de la corbata? (Empúries)- o Anne-Laure Bondoux –Temps de miracles (Baula)- en aconseguir que el drama
més dramàtic sigui suavitzat amb petites dosis d’humor, afrontat amb
optimisme i –sense arribar a la bonhomia que fa fàstic- donar resposta a problemes de la vida. I és que darrera la vida de la Blue s’hi amaga la frustració
de no haver fet res per salvar de morir la seva germana bessona. Un trauma que la
persegueix, a ella i a tota la família, els quals no han superat el dol que suposa la
pèrdua prematura d’un ésser estimat. Una història per gaudir amb les estrambòtiques
relacions d’en Joss, els hàmsters i un cangur que té més d’un cop amagat. No us
l’hauríeu d’haver perdut –si encara fóssiu vius-.
El posarem a la pila d’un demà incert.
Veï estimat, gràcies per la teva recomanació, estic rient i plorant molt amb el llibre de la Bluebell. Gràcies pel descobriment!!
1r 1a mumin