Benvolguts amics, parents i coneguts de Llibres al Replà, com va dir aquell: hem fet el cim! o els CENT.
Amb aquesta entrada, en poc més de deu mesos, el nostre bloc, la nostra escala, i els seus veïns hem estat capaços de fer cent aportacions al món de la literatura per a infants i joves.
Sabem que tan sols són les primeres cent passes, però n’estem tremendament satisfets ja que, durant aquest temps, diverses finestres s’han obert damunt d’elles per fer-hi una ullada: més de 35.000 visites d’arreu del món; milers d’ordinadors, centenars de servidors i desenes de kilowatts d’energia esmerçats; i tot per trobar-nos al Replà, a l’entorn d’allò que tant ens agrada: la bona literatura infantil i juvenil.
Tot ha estat possible gràcies a un ramet de veïnes i veïns que, entestats, tossuts i decidits, vam engegar aquesta plaent feina de mostrar la nostra opinió, recolzats, això també, pels segells editorials que han cregut en nosaltres.
Però sens dubte, sense cap mena de dubte, tot això no hauria estat possible sinó fos per vosaltres, benvolguts lectors, que ens seguiu i ens esperoneu a millorar dia rere dia.
Cada veí us ho vol agrair, tot rememorant celebracions, títols, persones… que també han arribat a CENT:
1r 1a
Des del 1r 1a, la família Mumin té molt clar a qui vol dedicar l’entrada número 100. I és que aquest 2014 es celebra el centenari del naixement de Tove Jansson (Hèlsinki 1914-2001), l’autora i creadora dels Mumin.
Mirant la seva biografia, descobrireu dades importants com ara que va estudiar art i disseny a diferents escoles d’Estocolm i París i que ha guanyat nombrosos premis internacionals com el Hans Christian Andersen de 1966.
Però allò que més impressiona si busqueu informació de l’autora, són les fotografies que acompanyen la seva vida. Mirant-les, tens la sensació d’estar dins la vall dels Mumin, aquests personatges que va dibuixar per primera vegada l’any 1941.
I a més a més, tens la sospita que aquell és el veritable estil de vida del paradís.
 |
| passeig en barca amb la seva companya Tuulikki Pietilä , artista gràfica |
Al replà, estem de celebració! En poc temps, hem aconseguit plantar cent flors, grosses com les bales d’un canó, als graons de l’escala per oferir-les als nostres visitants. A la festa, des del 1r 2a, jo portaré creps dels que faig al terra del menjador, però deixaré a casa el senyor Nelson, el mico, i el Petit Oncle, el meu cavall de pigues. Més val que no els vegin. Hi ha algun veí una mica
tiquis-miquis que no accepta això de tenir animals al pis. A més a més, el Petit Oncle em diu que el deixi tranquil, que ell l’únic que té per celebrar són els 100 anys del seu col·lega Platero.
Platero y yo és una faula escrita pel Nobel Juan Ramón Jiménez i publicada el 1914, un relat sobre la vida al poble de Moguer (Huelva) quan l’autor era un infant, on es fa una exaltació de la relació de l’home amb el seu entorn. Està escrita en una prosa poètica esplèndida, farcida de símbols i metàfores, que narra l’amistat entre un ruc i el poeta. És la segona obra en llengua castellana més traduïda de la història, després del Quixot.
Us regalo la narració musicada del primer capítol, que interpreta el cantant Vicente Monera, i la coberta d’una adaptació per a infants, elaborada de Rosa Navarro i il·lustrada pel Francesc Rovira (Edebé, 2006).
2n 1a
Des del 2n 1a, recordem Alícia al País de les Meravelles.
Arthur Rackham,
Helen Oxenbury i
Tony Ross d’Anglaterra,
Lizbeth Zwerger d’Austria,
Peters Weevers d’Holanda,
Aurelia Grandin de França,
Anne Herbauts de Bèlgica,
Andrea Petrilk de Croàcia,
Marina Marinelli d’Italia,
Suzy Lee de Corea, els americans
Peter Kuper ,
Otto Seibold i la dibuixant dels estudis Disney
Mary Blair,
Dusan Kallay d’Eslovàquia,
Katalin Szegedi d’Hongria,
José Sanabria de Colombia,
Jassen Chiuselev de Bulgaria, l’artista Pat Andrea dels Països Baixos, Lola Anglada de Catalunya…
Totes i tots han il·lustrat el clàssic Alícia al País de les Meravelles de Lewis Carroll.
Possiblement, abans d’iniciar la seva proposta visual, tots ells van sentir la necessitat de conèixer i d’observar detingudament les primeres il·lustracions que acompanyaren el text de Lewis Carroll l’any 1865. Em refereixo a les magnifiques il·lustracions a ploma de
John Tenniel (Londres 1820-1914).
Al 2014, recordem John Tenniel, quan es compleixen 100 anys de la seva mort.
2n 2a
I des del 2n 2a, en Dídac i l’Alba també ens afegirm a aquest particular centenari.
 |
| Mercè Llimona -asseguda al costat de la seva mare- amb la família |
Nosaltres, però, ho fem recordant que fa tot just 100 anys una de les nostres il·lustradores de més renom, la Mercè Llimona, va venir a aquest món. Vuitena filla del pintor Joan Llimona, segona de la segona dona, la Maria Raymat, la Mercè (1914-1997) aviat despuntà en les seves dots com a il·lustradora. Era tan gran el seu afany per dibuixar que la seva mare li acabà penjant un llapis al coll per tal que el tingués a mà en tot moment. Malauradament, però, li tocà lidiar amb la dictadura i la seva producció inicial fou migrada degut a la poca edició de llibres per a infants d’aquell moment.
Casada amb Fèlix Escalas, tingué cinc fills, els quals són presents en moltes de les seves il·lustracions inicials i n’inspiraren algunes de contes com Mi ángel de la guarda (Hymsa, 1947) o la col·lecció protagonitzada per la Bibí, nom que corresponia a la seva quarta filla, editada també per Hymsa.
 |
| La princesa del pèsol (Hymsa, 1992) |
Va ser presidenta del Cercle Artístic de Sant Lluc, entitat fundada pel seu pare, i de l’Associació de Professionals d’Il·lustradors de Catalunya (APIC), on exercí una feina eficaç tot posant ordre als drets dels il·lustradors, una tasca que aquell ofici demanava a crits.
Malgrat les seves limitacions físiques, ja que ben aviat una afectació reumàtica li impedí dibuixar amb facilitat, confegí un estil que, amb el temps, perfeccionà. Estava caracteritzat per una perfecta compaginació dels espais i de l’ús del blanc, un detallisme d’un indubtable gust i influència anglesa, i un ús de l’aquarel·la que fa que les seves il·lustracions sempre tinguin una transparència envoltada d’un cert misticisme.
Són 100 anys que han de servir, una vegada més, per reivindicar aquesta il·lustradora que, això sí, hauria de ser referent i els seus llibres merèixer espai en les llibreries juntament, també, amb els de Lola Anglada, Junceda, Opisso i tants d’altres ara menystinguts. I és que, com deia una de les seves nebodes: si tots aquests il·lustradors fossin anglesos, encara estarien ben vius.
Recordeu que fins el 28 de març podeu gaudir d’una exposició dedicada a
Dones il·lustradores, i centrada especialment en la figura de la Mercè Llimona, a la biblioteca
Francesca Bonnemaison.
3r 1a
Sembla mentida que haguem arribat al 100! I val a dir, que per poc no ens passem de llarg… Sort que hi ha veïns i veïnes sempre vigilants que a les trobades al replà ens recorden les fites importants: 100 entrades, 100 anys… i un llibre amb un 100 al seu títol! Perquè jo vull aprofitar aquest petit racó per recomanar a tots aquells que no el coneguin un catàleg, un llibre de consulta, una obra alhora d’estudi i també de creació (com les bones enciclopèdies d’abans, lectura preferida de tants i tants autors!), un llibre singular, una porta a altres llibres…
Tot això i més és Un i un i un… fan cent, de Teresa Duran i Marta Luna. Publicat per La Galera ara fa 12 anys. “Cent personatges de la literatura infantil i juvenil”, resa el descriptiu subtítol d’aquesta obra que, per mi, és un veritable plaer. Un llibre que es llegeix com un diccionari, fent salts endavant i endarrere seguint les referències que creuen i enllacen els diferents personatges. Un llibre darrera del qual un pot intuir el geni, la determinació i el rigor de les seves autores, però també el seu sentit de l’humor i la voluntat de contagiar el seu entusiasme i simpatia (o antipatia, segons convingui) envers els personatges més insignes de la literatura infantil i juvenil.
Si intento “explicar-vos” aquest llibre, perdrà la seva gràcia. Comenceu pel primer personatge, l’Alícia, i salteu a la Dorothy, que podria haver estat la seva millor amiga; haureu de passar pel gran màgic d’Oz, és clar, i perquè no saltar d’aquest a Gandalf, i fer un recorregut pels mags del llibre, passant també per Harry Potter? Pel camí, descobrireu una part de les seves aventures, però sempre només en la dosi necessària per quedar-vos amb ganes d’anar a buscar el llibre d’origen.
De catàlegs, diccionaris i obres de consulta sobre literatura infantil n’hi ha a carretades. Però quantes us permetran jugar amb els vostres infants a endevinar de quin personatge estem parlant, sentint com es descriuen en primera persona? Feu la prova… i si no saben de quin personatge es tracta, acosteu-vos a preguntar a la biblioteca o llibreria més propera!
3r 2a
Des del tercer segona, en Max i els seus inseparables i necessaris monstres, ens afegim a la celebració de les 100 entrades a Llibres del replà i us agraïm, lectors, la vostra fidelitat, la vostra estima i la vostra curiositat. Estem orgullosos de formar part d’aquesta comunitat i volem compartir les 100 entrades amb una altra celebració centenària, en aquest cas els 100 anys del naixement d’uns dels autors que més han marcat la nostra vida com a escriptors. L’agost de 1914 va veure la llum del món, curiosament a Bèlgica, una de les veus indiscutibles de la literatura en castellà: Julio Cortázar.
Als 4 anys va anar a viure a Buenos Aires, i fou allí, a l’Argentina, on va formar-se com a persona i escriptor. Permeteu-me destacar, entre la seva gran obra, els contes. Tots els que hem començat la nostra carrera literària com a contistes, autors de relats breus, devem molt a l’autor argentí. Diré, fins i tot, que els que remeten a Quim Monzó com a referent primer, en realitat i de retruc, fan també referència a Cortázar. Molts dels seus relats breus tenen una estructura perfecta, i una riquesa conceptual originalíssima. Permeteu-me triar-ne un (entre les dotzenes i dotzenes de bons contes!). Es titula “
Final del juego” i pertany a un llibre de relats que porta el mateix nom i que va ser publicat el 1956. Tres nenes, una d’elles amb un grau de minusvalidesa, juguen cada tarda a un joc exhibicionista de breu durada: fan poses efímeres i immòbils per als passatgers d’un tren que circula, sense aturar-se, prop de casa seva. Un dia, un dels passatgers veloços llança una nota des de la finestra del tren: s’ha mig enamorat d’una d’elles, precisament la discapacitada, i vol conèixer-la. Totes les tensions i maldecaps de l’adolescència estan contingudes entre les pàgines d’aquest relat increïble. Tots els monstres que jo, en Max, tinc al cap, Cortázar els dibuixa a la perfecció en aquesta història. Fa 100 anys el gran Julio va obrir els ulls a Brussel•les. I aquí estem, amatents, per celebrar-ho.
Arthur Rackham, Helen Oxenbury i Tony Ross d’Anglaterra, Lizbeth Zwerger d’Austria, Peters Weevers d’Holanda, Aurelia Grandin de França, Anne Herbauts de Bèlgica, Andrea Petrilk de Croàcia, Marina Marinelli d’Italia, Suzy Lee de Corea, els americans Peter Kuper , Otto Seibold i la dibuixant dels estudis Disney Mary Blair, Dusan Kallay d’Eslovàquia, Katalin Szegedi d’Hongria, José Sanabria de Colombia, Jassen Chiuselev de Bulgaria, l’artista Pat Andrea dels Països Baixos, Lola Anglada de Catalunya…
Felicitats! i per 100 (i una) entrades més!