Aquesta és la foto d’en Jon Klassen.
En Jon és un il·lustrador canadenc, nascut a Winnipeg el 1981, que va
començar treballant en el món de l’animació, tot participant en pel·lícules com
Coraline o Kung-Fu Panda 2. Després, ha alternat aquest món amb el de la
il·lustració de llibres per a infants, primer amb textos de diversos escriptors
i després, amb textos propis.
començar treballant en el món de l’animació, tot participant en pel·lícules com
Coraline o Kung-Fu Panda 2. Després, ha alternat aquest món amb el de la
il·lustració de llibres per a infants, primer amb textos de diversos escriptors
i després, amb textos propis.
La foto l’he enganxat a l’armari de l’habitació, com qui enganxa la
imatge d’una gimnasta o d’un músic. Per què no –m’he dit- penjar el pòster d’un
il·lustrador o d’un escriptor, amb cara de simpàtic, al quarto? No se m’hauria de
fer estrany. Ells imaginen i dibuixen móns que sovint poblen els nostres somnis.
Els admirem i els hi agraïm, com admirava la meva mare i agraïa les piruetes a
les barres asimètriques de la Nadia Comaneci, per posar
tan sols un exemple.
imatge d’una gimnasta o d’un músic. Per què no –m’he dit- penjar el pòster d’un
il·lustrador o d’un escriptor, amb cara de simpàtic, al quarto? No se m’hauria de
fer estrany. Ells imaginen i dibuixen móns que sovint poblen els nostres somnis.
Els admirem i els hi agraïm, com admirava la meva mare i agraïa les piruetes a
les barres asimètriques de la Nadia Comaneci, per posar
tan sols un exemple.
D’en Jon Klassen, jo me n’he enamorat.
Bé, d’ell concretament, no. Dels seus llibres.
Això de l’amor, però, és una cosa estranya. D’un dia per l’altre, passes
a fixar-te amb aquella persona que fins el moment et semblava gris i mediocre,
que gairebé no intuïes perquè era una de tantes. De sobte, se t’il·lumina i li
comences a descobrir les gràcies, li investigues la trajectòria, te la mires del
dret i del revés…
a fixar-te amb aquella persona que fins el moment et semblava gris i mediocre,
que gairebé no intuïes perquè era una de tantes. De sobte, se t’il·lumina i li
comences a descobrir les gràcies, li investigues la trajectòria, te la mires del
dret i del revés…
El mateix que passa amb les persones, també passa amb les coses.
El meu enamorament pels llibres de Jon Klassen va ser a segona, o bé, a tercera vista.
Els havia entrellucat als aparadors i a les lleixes de les llibreries i
tot i que n’havia sentit bonances, em passaven desapercebuts i no afegien res
de nou i de diferent al que jo ja sabia.
tot i que n’havia sentit bonances, em passaven desapercebuts i no afegien res
de nou i de diferent al que jo ja sabia.
Els hi trobava un aspecte gris, tirant a malaltís, sense cap detall
destacable. Més que trobar-hi, la qüestió és que no els veia, entre tants
d’altres de similars. I per tant no em convidaven a entrar-hi.
destacable. Més que trobar-hi, la qüestió és que no els veia, entre tants
d’altres de similars. I per tant no em convidaven a entrar-hi.
Va ser el dia que em va caure a les mans el conte de Llana a dojo, escrit per Mac Barnett, que els vaig descobrir i que m’hi vaig
fixar:
fixar:
BARNETT, Mac. Llana a dojo. Il·lustr. Jon
Klassen. Barcelona: Joventut, 2013
Klassen. Barcelona: Joventut, 2013
Diu la gent que l’amor no entén de raons, però aquestes són cinc de les
raons per les quals em va captivar Llana a dojo:
raons per les quals em va captivar Llana a dojo:
1. La
història que explica: la d’una nena que troba una capsa amb unes agulles de fer
mitja i una mica de llana. A mida que fa peces de roba per als seus veïns, el
lector observa desconcertat com la llana no se li acaba mai, tot arribant a transformar
la vida gris del seu poble i de la seva gent.
història que explica: la d’una nena que troba una capsa amb unes agulles de fer
mitja i una mica de llana. A mida que fa peces de roba per als seus veïns, el
lector observa desconcertat com la llana no se li acaba mai, tot arribant a transformar
la vida gris del seu poble i de la seva gent.
2.
La
paleta de colors que utilitza l’il·lustrador (colors sobris, encara que, en
aquest cas, hi ha més alegria que en els seus llibres anteriors) i la tonalitat
suau dels mateixos.
La
paleta de colors que utilitza l’il·lustrador (colors sobris, encara que, en
aquest cas, hi ha més alegria que en els seus llibres anteriors) i la tonalitat
suau dels mateixos.
3.
El punt
d’ironia i d’intel·ligència que s’observa, especialment en la resposta que la
protagonista dona als comentaris i actituds de cadascun dels personatges que
troba en el seu periple.
El punt
d’ironia i d’intel·ligència que s’observa, especialment en la resposta que la
protagonista dona als comentaris i actituds de cadascun dels personatges que
troba en el seu periple.
4.
Algun
dels missatges que es desprenen del relat. Entre d’altres, la contraposició
entre generositat i egoisme.
Algun
dels missatges que es desprenen del relat. Entre d’altres, la contraposició
entre generositat i egoisme.
5.
La
narració oral que la història permet, aspecte complicat de trobar, encara que
no és necessari en un llibre per a infants de ficció i de qualitat.
La
narració oral que la història permet, aspecte complicat de trobar, encara que
no és necessari en un llibre per a infants de ficció i de qualitat.
Pel que he buscat i llegit, sé que Mac Barnett i Jon Klassen han continuatcol·laborant en altres projectes posteriors.
La lectura i observació de Llana a dojo em va fer gratar en la trajectòria de l’il·lustrador i cercar les
obres que d’ell s’havien editat anteriorment en català.
obres que d’ell s’havien editat anteriorment en català.
Dos llibres, escrits i
il·lustrats per ell, que em vaig mirar del dret i del revés:
il·lustrats per ell, que em vaig mirar del dret i del revés:
– KLASSEN, Jon. On és el meu barret? Santander:
Milrazones, 2011
Milrazones, 2011
La història d’un ós que ha perdut el seu barret i va preguntant als
animals del bosc si l’han vist en algun racó.
animals del bosc si l’han vist en algun racó.
De moment, en podeu gaudir en aquest vídeo, on la història és animada i
el desenvolupament tranquil.
el desenvolupament tranquil.
– KLASSEN, Jon. Aquest barret no és meu. Santander:
Milrazones, 2013
Milrazones, 2013
La història d’un peix petit que roba el barret a un peix enorme.
Aquesta obra fou guardonada amb la prestigiosa medalla Caldecott que es
dona al millor àlbum il·lustrat de cada any a Estats Units, i que ha premiat
autors de la talla de Maurice Sendak, Chris van Allsburg, Arnold Lobel, o Brian
Selznick.
dona al millor àlbum il·lustrat de cada any a Estats Units, i que ha premiat
autors de la talla de Maurice Sendak, Chris van Allsburg, Arnold Lobel, o Brian
Selznick.
De moment, en podeu gaudir en aquest tràiler promocional, de ritme ràpid
i d’expectativa alta.
i d’expectativa alta.
Diu la gent que l’amor s’entén més amb la passió que no pas amb la raó, però
aquestes són vuit raons per les quals m’han agradat també aquest parell de llibres, i
que es poden afegir a les cinc que havia anotat anteriorment:
aquestes són vuit raons per les quals m’han agradat també aquest parell de llibres, i
que es poden afegir a les cinc que havia anotat anteriorment:
6. El fet de no donar una història simple i mastegada
al lector, sinó que hi ha detalls que no apareixen en el text i si en la
il·lustració, el·lipsis que ens fan observar amb atenció cada element i tornar
enrere per descobrir allò que ens hem deixat i que era crucial pel desenllaç de
la història. És molt clar en On és el meu
barret, encara que també apareix en l’altre.
al lector, sinó que hi ha detalls que no apareixen en el text i si en la
il·lustració, el·lipsis que ens fan observar amb atenció cada element i tornar
enrere per descobrir allò que ens hem deixat i que era crucial pel desenllaç de
la història. És molt clar en On és el meu
barret, encara que també apareix en l’altre.
7.
La
relació excel·lent entre text i il·lustració. A Aquest barret no és meu, el text narra en primera persona les
suposicions del peix petit en fugir, i el dibuix narra el que realment fa el
peix gran i que és contrari a les suposicions del petit. El dibuix contradiu
volgudament el text. És una obra que recorda El meu gat és el més bèstia de Gilles Bachelet (La Magrana, 07), encara que
en aquesta darrera es busca l’exageració per fer riure al lector, i en l’obra
de Klassen, la contraposició és subtil, molt menys evident. El lector necessita
tenir els sentits ben atents. El resultat rialler, però, acaba essent el
mateix.
La
relació excel·lent entre text i il·lustració. A Aquest barret no és meu, el text narra en primera persona les
suposicions del peix petit en fugir, i el dibuix narra el que realment fa el
peix gran i que és contrari a les suposicions del petit. El dibuix contradiu
volgudament el text. És una obra que recorda El meu gat és el més bèstia de Gilles Bachelet (La Magrana, 07), encara que
en aquesta darrera es busca l’exageració per fer riure al lector, i en l’obra
de Klassen, la contraposició és subtil, molt menys evident. El lector necessita
tenir els sentits ben atents. El resultat rialler, però, acaba essent el
mateix.
8.
Els colors
que, aquí, són sobris del tot, amb tons de grisos, marrons i beix. Aposta original
en un llibre per a infants.
Els colors
que, aquí, són sobris del tot, amb tons de grisos, marrons i beix. Aposta original
en un llibre per a infants.
9. L’ús i
la disposició d’uns detalls mínims i indispensables, d’un atrezzo summament bàsic, del qual l’autor treu molt de profit.
la disposició d’uns detalls mínims i indispensables, d’un atrezzo summament bàsic, del qual l’autor treu molt de profit.
10.
Els
diversos nivells de lectura que ofereixen ambdues històries.
Els
diversos nivells de lectura que ofereixen ambdues històries.
11. Les
mirades dels personatges, claus en uns cossos tan estàtics, i en algun cas,
pesants.
mirades dels personatges, claus en uns cossos tan estàtics, i en algun cas,
pesants.
12.
La
ironia utilitzada i el to, que arriba a esdevenir un pèl desvergonyit i
poca-solta.
La
ironia utilitzada i el to, que arriba a esdevenir un pèl desvergonyit i
poca-solta.
13.
La
presència de dos personatges no gaire presents en la literatura infantil, i per
tant, frescos i originals. Per una banda, el mentider que nega uns fets
evidents –figura diàriament present en la realitat del nostre món!-, i per
l’altra, la de l’espieta, del delator, que t’assegura que et protegeix i que
t’acaba apunyalant per l’espina dorsal.
La
presència de dos personatges no gaire presents en la literatura infantil, i per
tant, frescos i originals. Per una banda, el mentider que nega uns fets
evidents –figura diàriament present en la realitat del nostre món!-, i per
l’altra, la de l’espieta, del delator, que t’assegura que et protegeix i que
t’acaba apunyalant per l’espina dorsal.
Diuen els del meu poble que l’amor és “cegu”, però jo, per sort, tot i estar enamorada de les obres d’en
Jon Klassen, segueixo veient molts llibres dels quals enamorar-me cada dia.
Jon Klassen, segueixo veient molts llibres dels quals enamorar-me cada dia.
Paraula
de Pippi, la calcesllargues
de Pippi, la calcesllargues
Molt interessant! S'entén aquest amor!
jo també n'estic enamorada Pippi, dels llibres i també d'ell! Au, ja ho he dit.
1r 1a mama mumin
Jo no!
2n2a
Jo també! Klassen for ever!
Jo l'he descobert recentment, a través del pobre i ingenu peixet del barret (que ja he regalat un parell de cops, per cert), i allò que passa: de sobte et trobes al senyor Klassen fins i tot a la sopa. Tinc ganes que el Joanic creixi una mica i li pugui explicar sense que se'l cruspeixi. Gràcies per la ressenya.