 |
| Dones fugint de la guerra a l’ex Iugoslàvia |
Ho sap tothom i és profecia (J.V.Foix) que els premis literaris poden estar al servei
d’objectius diversos: promocionar un autor escollit a dit, obtenir originals de
manera fàcil i poc costosa, aconseguir informes d’aquests originals mercès al bon quefer
del jurat, aparèixer periòdicament als mitjans de comunicació, guanyar una bona
picossada, etc.
Siguin quins siguin els objectius, sí que el Dídac i jo podem
dir per experiència que semblaria que la literatura infantil i juvenil està un
xic al marge d’aquestes estratègies pròpies de la literatura per a adults. Per
coneixement de causa, a part d’una baralla entre dos membres d’un jurat que vam tenir a
bé d’aturar, hem de dir que mai hem rebut pressions per part dels editors
a premiar un determinat autor. Bé, almenys al Dídac i a mi no ens ha arribat
mai un pernil pota negra a casa amb el nom d’algun títol o autor determinat gravat a foc.
d’objectius diversos: promocionar un autor escollit a dit, obtenir originals de
manera fàcil i poc costosa, aconseguir informes d’aquests originals mercès al bon quefer
del jurat, aparèixer periòdicament als mitjans de comunicació, guanyar una bona
picossada, etc.
Siguin quins siguin els objectius, sí que el Dídac i jo podem
dir per experiència que semblaria que la literatura infantil i juvenil està un
xic al marge d’aquestes estratègies pròpies de la literatura per a adults. Per
coneixement de causa, a part d’una baralla entre dos membres d’un jurat que vam tenir a
bé d’aturar, hem de dir que mai hem rebut pressions per part dels editors
a premiar un determinat autor. Bé, almenys al Dídac i a mi no ens ha arribat
mai un pernil pota negra a casa amb el nom d’algun títol o autor determinat gravat a foc.
Això sí, quan arriba a les nostres mans i posem a damunt la taula, previ a la seva lectura, un títol que
ha estat mereixedor d’algun premi de renom, sempre hem de tenir en compte que
aquell és, a parer del jurat, el millor d’entre els presentats. És a dir, que
si tots els títols presentats són mediocres, no esperem que el guanyador
sigui excel·lent, perquè les mans del jurat no en canvien ni una coma. I prou feina tenen en no declarar desert el premi ja que, fins i tot, a voltes les bases estableixen que aquesta decisió està prohibida.
ha estat mereixedor d’algun premi de renom, sempre hem de tenir en compte que
aquell és, a parer del jurat, el millor d’entre els presentats. És a dir, que
si tots els títols presentats són mediocres, no esperem que el guanyador
sigui excel·lent, perquè les mans del jurat no en canvien ni una coma. I prou feina tenen en no declarar desert el premi ja que, fins i tot, a voltes les bases estableixen que aquesta decisió està prohibida.
Sí que, però, cal dir que amb els anys una se n’adona
que hi ha premis que, sigui perquè la dotació econòmica és més alta, sigui
perquè h ha un nombre més gran d’obres presentades, per la trajectòria i anys en vigència o per altres circumstàncies,
han guanyat a poc a poc un prestigi avalat, així mateix, per uns jurats de demostrada
solvència.
que hi ha premis que, sigui perquè la dotació econòmica és més alta, sigui
perquè h ha un nombre més gran d’obres presentades, per la trajectòria i anys en vigència o per altres circumstàncies,
han guanyat a poc a poc un prestigi avalat, així mateix, per uns jurats de demostrada
solvència.
Podríem citar el Vaixell de Vapor o el Gran Angular
per part de Cruïlla, el Folch i Torres o el Joaquim Ruyra per part de La Galera, o l’Edebé per part
de l’editorial homònima, a tall d’exemple.
per part de Cruïlla, el Folch i Torres o el Joaquim Ruyra per part de La Galera, o l’Edebé per part
de l’editorial homònima, a tall d’exemple.
 |
| Pedro Riera rebent el XXII Edebé |
Aquest darrer premi, amb més de dues dècades a les
seves esquenes, hi trobem guanyadors de renom com César Mallorquí, Gabriel
Janer Manila, Maite Carranza Andreu Sotorra o Carlos Ruiz Zafón. Aquest darrer
autor guanyà el premi en la seva primera edició, l’any 1993, amb El príncipe de
la niebla, primera obra que publicà i que, amb els anys, ha suposat l’inici de la carrera d’un autor de referència internacional i que, segons sembla, ara es desdiu dels seus inicis.
seves esquenes, hi trobem guanyadors de renom com César Mallorquí, Gabriel
Janer Manila, Maite Carranza Andreu Sotorra o Carlos Ruiz Zafón. Aquest darrer
autor guanyà el premi en la seva primera edició, l’any 1993, amb El príncipe de
la niebla, primera obra que publicà i que, amb els anys, ha suposat l’inici de la carrera d’un autor de referència internacional i que, segons sembla, ara es desdiu dels seus inicis.
Però anem al gra.
Aquesta XXII edició del premi EDEBÉ atorgà el guardó
en literatura juvenil a Pedro Riera, notícia de la que ja us vam informar puntualment en aquest bloc, amb La tumba de Aurora K, escrita en castellà.
en literatura juvenil a Pedro Riera, notícia de la que ja us vam informar puntualment en aquest bloc, amb La tumba de Aurora K, escrita en castellà.
Pedro Riera, barceloní de naixement (1965), va viure
en pròpia pell els desastres de la guerra de Bòsnia. L’any 1997 es traslladà
als Balcans per cobrir, durant dos anys, allò que succeïa en aquella regió com a
productor, realitzador i guionista de les campanyes de televisió i ràdio d’una
organització internacional. D’aquella experiència en van néixer dues novel·les
per a adults: Heridas de guerra (Verbigracia, 2004) i Un alto en el campo de
los mirlos (Verbigracia, 2005). I és que una guerra de ben segur que no deixa
indiferent a ningú: massa ferides obertes i mal tancades, massa odi acumulat,
massa famílies trencades…, i més si és una guerra civil.
Recordo, prenent exemple de la nostra darrera guerra , que una persona molt estimada m’explicava que la seva mare mai va
voler parlar de la Guerra Civil
espanyola, i és que els familiars dels qui van denunciar el seu marit, pres i
afusellat sense judici, li van ocupar la casa i els va haver de suportar com a veïns durant
tota la vida. Déu nos en guard d’un “ja està fet”, comentava la meva àvia.
en pròpia pell els desastres de la guerra de Bòsnia. L’any 1997 es traslladà
als Balcans per cobrir, durant dos anys, allò que succeïa en aquella regió com a
productor, realitzador i guionista de les campanyes de televisió i ràdio d’una
organització internacional. D’aquella experiència en van néixer dues novel·les
per a adults: Heridas de guerra (Verbigracia, 2004) i Un alto en el campo de
los mirlos (Verbigracia, 2005). I és que una guerra de ben segur que no deixa
indiferent a ningú: massa ferides obertes i mal tancades, massa odi acumulat,
massa famílies trencades…, i més si és una guerra civil.
Recordo, prenent exemple de la nostra darrera guerra , que una persona molt estimada m’explicava que la seva mare mai va
voler parlar de la Guerra Civil
espanyola, i és que els familiars dels qui van denunciar el seu marit, pres i
afusellat sense judici, li van ocupar la casa i els va haver de suportar com a veïns durant
tota la vida. Déu nos en guard d’un “ja està fet”, comentava la meva àvia.
Potser és que una guerra, com deia, no deixa a ningú indiferent,
i sigui per silenci o per voluntat d’explicar, deixa una petja inesborrable.
Pedro Riera ha trobat, per sort d’ell i de tots nosaltres, en la literatura la
seva vàlvula d’escampament, i com a gènesi d’aquella experiència també ha
arribat a les nostres mans La tumba de Aurora K.
i sigui per silenci o per voluntat d’explicar, deixa una petja inesborrable.
Pedro Riera ha trobat, per sort d’ell i de tots nosaltres, en la literatura la
seva vàlvula d’escampament, i com a gènesi d’aquella experiència també ha
arribat a les nostres mans La tumba de Aurora K.
Tot comença quan els Pekar, una família de refugiats de la guerra dels Balcans, tot i que a la novel·la la regió s’anomena Turenia,s’instal·len als Estats Units. Des d’allí inicien una recuperació que els
portarà a reconstruir part del barri on van a raure i a refer les seves vides. El pare de la protagonista, l’Anna Malnik, va ser donat a la família Pekar en
la fugida de la línia de front, de manera que és i no és un Pekar. D’aquell moment sempre li va quedar la voluntat
de descobrir qui són els seus pares biològics i inicia una creuada a
la recerca de pistes que li permetin desvetllar la veritat. Però la veritat no
sempre és allò que hom pensa, i un gir inesperat, genial, que obliga el lector a enganxar el nas al llibre, permet iniciar una segona història on l’enfocament es trasllada de la visió
idíl·lica del barri on creix l’Anna a la crua realitat. És a dir, així com fins
al capítol setze la història es desenvolupa a imatge i semblança d’altres
novel·les costumistes contemporànies, a partir de la pàgina 139 la fruita
madura cau de l’arbre i comença a obrir-se mostrant-nos la podridura, la duresa, la vilesa i
l’odi amb el que alguns justifiquen una guerra.
Riera ens porta de bracet per camps de poncelles,
embolcallant-nos en històries d’amors adolescents, fins a dir-nos, en un moment
donat: ja en teniu prou d’aquest món tan bonic?, sí?, doncs ara veureu el pa
que s’hi dóna! I comença a desgranar una autèntica novel·la amb regust a estil policíac on
res és el que sembla. Una novel·la de dos colors que mostra el millor i el
pitjor de l’ésser humà, on una misteriosa tomba serà la clau de tot allò que esdevé en la identitat del protagonista. I és en el contrast on els blancs i els negres encara brillen més.
embolcallant-nos en històries d’amors adolescents, fins a dir-nos, en un moment
donat: ja en teniu prou d’aquest món tan bonic?, sí?, doncs ara veureu el pa
que s’hi dóna! I comença a desgranar una autèntica novel·la amb regust a estil policíac on
res és el que sembla. Una novel·la de dos colors que mostra el millor i el
pitjor de l’ésser humà, on una misteriosa tomba serà la clau de tot allò que esdevé en la identitat del protagonista. I és en el contrast on els blancs i els negres encara brillen més.
Deia el bon amic Josep Maria Aloy en un article, i ho pregonava als vuit vents del món, que una novel·la és bona quan
esgarrapa, quan deixa rastre a la pell. Doncs, sigui pel moment que estem
vivint a Catalunya, sigui perquè a tot europeu li queda la recança de no haver
fet prou per aquella guerra situada a poc més d’una hora de vol de casa, la
qüestió és que Riera ens obliga a reflexionar, a mirar-nos al mirall i a comprendre que és molt fàcil errar el camí correcte… Si us plau, que la raó i el seny ens il·luminin.
esgarrapa, quan deixa rastre a la pell. Doncs, sigui pel moment que estem
vivint a Catalunya, sigui perquè a tot europeu li queda la recança de no haver
fet prou per aquella guerra situada a poc més d’una hora de vol de casa, la
qüestió és que Riera ens obliga a reflexionar, a mirar-nos al mirall i a comprendre que és molt fàcil errar el camí correcte… Si us plau, que la raó i el seny ens il·luminin.
Tinc ganes de llegir-la, veí! I subscric tot elque dius en l'apartat 1 de l'article (des de dins i des de fora!!!)