El cert és que l’art de la vinyeta ens ha proporcionat parelles cèlebres que han enriquit l’imaginari col·lectiu fins a límits insospitats abans de l’aparició de l’anomenat novè art.
Per què? Doncs perquè tot llegint les seves aventures, a més d’interessar-nos per les seves peripècies individuals, els hi veiem la cara i el posat, fins a tal punt que és com si els coneguéssim de tota la vida, amb l’avantatge que sempre estan igual, canvien molt poc de pentinat, de vestuari o de tarannà.
El còmic, com és usual en el gènere de la narrativa, es centra en les aventures d’un protagonista o heroi
destacat, que sovint dona peu a una sèrie. Però com que seria excessivament monòton dibuixar sempre el mateix personatge unes deu o dotze vegades per pàgina, els seus creadors han vist i entès la necessitat de dotar-los d’un contrapunt complementari, que esdevé el gairebé imprescindible company d’aventures. Perquè…voleu dir que la gran novel·la del Quixot seria la mateixa sense en Sancho Panza? Potser seguint el mestratge d’aquesta novel·la clàssica entre les clàssiques, neixen així les parelles de fet del còmic, de les quals volem presentar-ne algunes avui, perquè són excel·lents exemples de co-protagonisme, i es fa difícil, pel que fa a les sèries d’àlbums de còmic pronunciar el nom de l’un sense esmentar l’altre, perquè resulten inseparables, tant en el relat com en la nostra ment.
I és que les parelles de còmic tenen una peculiaritat que no es troba sovint en la novel·la literària ni en la rondalla. Sobretot en la rondalla tradicional, el relat reposa sobre el triangle format per l’heroi (o heroïna), l’ajudant i l’adversari (o adversària). Però en aquest gènere tradicional rara vegada a l’heroi o heroïna té un amic inseparable per company de peripècies. Sí que aquest company apareix en les aventures de còmic sobretot europeu (i més concretament belga o espanyol, que som els que presentarem avui), en una relació d’equilibrat co-protagonisme digne d’estudi.
Per exemple, seria molt interessant en una aula de llengua i literatura, estudiar els conceptes d’antònims i
sinònims a partir de les característiques de la parella d’Astèrix i Obèlix creada el 1959 per Renée Goscinny i Albert Uderzo i publicada per primer cop a la revista francesa Pilote. Astèrix és “escanyolit” i Obèlix és “cepat”; Astèrix és “astut” i Obèlix és “ingenu” ; Obèlix és “golut” i Astèrix és “auster” ; Obèlix és susceptible (“Gras, jo?”) i Astèrix “decidit”, etc. Físicament, aquesta parella remet a les pel·lícules de Stan Laurel i Oliver Hardy, però aquest parell de gals de l’antigor viatgen molt més lluny i són molt més èpics.
Èpiques també són les aventures de Jan i Trencapins (Johan et Pirlouit) , creada per Peyo l’any 1946, on si bé 
Jan era un cavaller medieval amb tots els ets i uts i virtuts que va començar heroicament i sol les seves aventures, aviat va trobar un petarrell —en Trencapins segons la traducció d’Albert Jané—, que permetia contrastar el caràcter noble i coratjós de l’un amb el caràcter burleta de l’altre que, a més de desafinar de mala manera, és mandrós, trampós i bromista, característiques que Jan, estricte complidor de les normes de l’Orde de Cavalleria mai no ha tingut ni tindrà, pel que sembla.
Si fa no fa de la mateixa mida i alçària d’en Trencapins son els bessons Zipi i Zape, obra de Josep Escobar, que s’inicia el 1948 amb peripècies d’una sola plana. Uns bessons de caràcter tan trapella que hi ha qui diu que
van ser inspirats en els personatges de Max und Moritz (Wilhelm Busch, 1865) obra que també cal considerar com un precedent de l’art del còmic. Si no fos perquè un d’aquests bessons és ros i l’altre té el cabell negre, resultaria impossible destriar l’un de l’altre, perquè més que no pas observar-los com un cas de complementarietat antònima, el seu és ben bé un cas de sinonímia. Germans inseparables es passen el dia rumiant quina una en poden dur a terme avui, sempre amb les millors intencions, tant a casa com a l’escola o al carrer, iniciativa que sempre acaba desastrosament, amb trencadissa de vidres o daltabaixos espectaculars.
Germanes també, però no pas bessones, son les Hermanas Gilda creades per Vàzquez el 1949. Hermenegilda és baixa i grassona, du un monyo ben peculiar, i té un caràcter càndid com el d’un anyell. Leovigilda, en canvi, és alta i seca com un pal d’escombra, amb un caràcter agre i escèptic. Batejades amb noms extrets dels reis visigots espanyols, a les anècdotes d’aquestes solterones sempre a la recerca de nuvi seguint les pautes de la més rosada premsa del cor els pesen els anys transcorreguts des de la seva creació, perquè cap pedagog de pro gosaria posar aquelles pàgines en mans d’un lector o lectora infantil d’avui. Però tanmateix… tanmateix poden arribar a constituir un excepcional document d’època i d’una ideologia ben arrelada en la societat espanyola dels anys cinquanta (i no es pot assegurar que l’ideari de les Gilda s’hagi ja extingit).
Potser no dominem prou el camp vastíssim de l’art del còmic, però no ens han vingut al cap més parelles femenines cèlebres i avinyetades. D’heroïnes destacades sí que ni ha, per sort, i amb bons amics i amigues que els fan de comparsa, com ara La petita Lulú (Marjorie Henderson Buell, 1948) i el seu oponent Toby, o com la genial Mafalda (Quino, 1964) i els seus amics Miguelito amiga Susanita); o la petita Estefi (Grazia Nidasio, 1976) i la seva família o colla, però la seva relació d’aquestes nenes amb els amics no és exactament la mateixa que en els noms presentats anteriorment, perquè no deixen de ser personatges secundaris ocasionals i no pas companys contrapuntats en igualtat de protagonisme recíproc dins l’aventura.
Ara bé, abans d’enllestir aquest post deixeu-nos confessar que la que considerem la creació més brillant, inimitable, i genial de les parelles de còmic és la que formen els agents de la policia secreta Dupont i Dupond, homònims de nom en totes les traduccions fetes fins ara.
Ni protagonistes, ni adversaris i, certament mai, ajudants, Hergé els fa aparèixer per primer cop a l’aventura tintinesca Els cigars del faraó publicada entre 1932 i 1934. Perquè per molt que la sèrie es tituli “Les aventures de Tintín i Milú”, i per molt que l’autèntic personatge que fa de company complementari dels molts viatges d’aquest reporter amb pantalons de golf sigui, de fet i de dret, el renegaire i impetuós capità Haddock, no hi ha hagut en l’àmbit del còmic mundial (ni resulta fàcil de crear) una parella tan estupenda com aquest parell que comparteixen la mateixa professió, el mateix sastre, el mateix capeller, el mateix magatzem de disfresses i sospitem que fins i tot el mateix professor de mim! Sense ser bessons ni parents resulten exactes com dues gotes d’aigua (llevat del bigoti puntes amunt de l’un i puntes avall de l’altre), incapaços de dur qualsevol missió a bon terme, curts de lèxic i de gambals, i esdevenen tota una enginyosíssima troballa gràfica i temperamental. Bravo per Hergé! (Jo encara diria més: Bravo per Hergé!)
TERESA DURAN
Deixeu un comentari: