Llibres al replà

Qui parla dels pobres? De què parlen els pobres?

Per a la Jessica Giménez i el Juan Lemus, de la Fundació Arrels.

Pensar i posar-se en marxa

Durant setmanes hem pogut llegir al Replà articles que ens mostraven l’oferta interessantíssima de  la LIJ sobre el tema de la pobresa. Des de la rondallística a l’àlbum experimental, des de a la literatura clàssica  a les tendències actuals, el repàs del tema ens ha posat a l’abast una bibliografia d’alt interès, tant pel que fa  als textos com a les il·lustracions i part gràfica.

Els articles no s’han limitat a presentar una bibliografia acurada: l’aportació més rica ha estat la quantitat de preguntes, qüestions obertes i dubtes que han aparegut en els textos. Moltes d’elles vinculen el món dels llibres ressenyats amb dimensions d’antropologia o d’ètica de moltíssim interès.

En el meu cas, estiraré un fil que el Germán Machado va plantejar en seu post, i és  el de l’autoria de llibres sobre la pobresa. Literalment, ens deia:

Sucede que quienes escriben LIJ, por lo general no viven de primera mano en condiciones de indigencia. (…)  es difícil encontrar en las filas autorales a los más pobres, los carenciados extremos. Cuando se aborda la pobreza en la LIJ se lo hace desde afuera de la condición retratada: por lo general, son los incluidos los que escriben sobre los excluidos.

Quatre llibres

La meva proposta va adreçada a lectors juvenils, que es fan preguntes i qüestionen el seu entorn de millor o pitjor manera. Són llibres en què , com diu Carles Porta a l’inici del seu famós programa. “Tot el que veureu ha passat”. Doncs així mateix ho dic als lectors juvenils.  Trobareu històries autèntiques, molt autèntiques.

Em vaig dirigir on els que ho han perdut tot troben aixopluc companyia: la Fundació Arrels. Com sabeu, fou fundada el 1987, s’ocupa dels sense sostre de variadíssimes formes: des de oferir una llar, fins a donar la possibilitat de millorar la higiene, la salut. I sobretot, la companyia. En Juan Lemus, fotògraf i responsable d’imatge i de projectes artístics de l’entitat, i amic entranyable d’en Miquel Fuster, em va rebre meravellosament gràcies a la Jessica Giménez, jove amiga estimada d’anys.

Jo havia llegit una magnífica novel·lagràfica 15 años en la calle, de Miquel Fuster, on el seu protagonista narra la seva quotidianitat dormint al carrer i convivint amb l’alcoholisme, la violència i la autodestrucció. En Juan em va parlar del personatge, dels avatars editorials i de la gestació del llibre. La història és duríssima i l’autor no estalvia els passatges més forts ni tampoc no s’autocompadeix. Aquí rau la seva immensa força.  Els dibuixos són colpidors, extraordinaris, amb un entramat de línies que transmeten el garbuix d’una vida i d’una ànima adolorida.  Gràcies a la bona memòria d’en Miquel, les vinyetes  recreen tant les persones com els llocs. En Miquel i en Juan van anar racó per racó  dels terribles anys de carrer –i de boscos a Collserola- i van fotografiar cada indret i cada amagatall. En Miquel, amb el seu traç potentíssim, reconstruïa context i situacions, ens  parla en primera persona i reprodueix la seva vida. En Miquel Fuster   va morir ara fa poc, i ha deixat en el seus amics d’Arrels un buit terrible.

El llibre d’en  Miquel  (Miquel Fuster, 15 años en la calle (Bacelona, Chula-Ink, 2016) es pot trobar a bones llibreries. Però hi ha més materials que no tenen una distribució convencional i cal anar a buscar-los a la pròpia Fundació Arrels  o a la llibreria-taller La troballa (Carrer Ample, 3, Barcelona). En Juan em va ensenyar un parell de llibres en què s’han recollit testimonis de persones sense sostre. El primer es diu Cent per cent carrer (Barcelona, Efadós, Arrels, Ajuntament de Barcelona, 2019)  el va concebre el  conegut periodista Pere Escobar.  Aquest autor havia fet un llibre sobre racons de Barcelona que agradaven a personatges famosos i mediàtics. I va donar la volta a la idea, i va pensar en fer un llibre en què Barcelona aparegués de les mans dels que no seran mai famosos, que són invisibles gairebé: els sense sostre. En Pere, amb l’ajuda d’Arrels,  va triar 43 persones de diverses edats i nacionalitats, i va mantenir xerrades amb ells, de vegades compartint un cafè, de vegades anant-los a cercar als seus racons. Els entrevistats (40 homes i només 3 dones) expliquen la seva vida, de vegades de manera sistemàtica i d’altres en forma boirosa. Pere Escobar ha sintetitzat de manera molt individualitzada cada personatge, cada història i cada cas. I, simultàniament, donar una unitat d’estil al llibre que atrapa al lector i el commou. Les semblances van acompanyades d’unes fotografies esplèndides d’en Juan Lemus, retratant els entrevistats i oferint altres  imatges més anònimes d’aquest drama urbà. Si aquest llibre es pogués puntuar amb estrelles, com fan algunes publicacions, jo penso que li’n donaria una constel·lació completa.

L’altre llibre és Vaig dormir al carrer. Cinc històries de vida, lluita i superació (Barcelona, Arrels, 2018). Es tracta de cinc llargues entrevistes fetes per Joan Roqueta a cinc persones que han viscut molts anys al carrer, o a la muntanya, als boscos, als polígons abandonats…Són en Manuel N., en Lute, en Valerio, en Manel G. i la Gema.  El llibre repassa les històries dels entrevistats, en alguns moments de manera bastant prolixa, i les entrevistes, llargues,  estan plantejades a base de preguntes i respostes molt breus, gairebé com a ràfegues de metralleta. Les fotos d’en Juan Lemus, aporten la visió d’uns rostres, mans, actituds que per si sols ja expliquen els seus relats.

No us perdeu tampoc el llibre de Sònia Pau, Fils trencats. Arrels Fundació, 30 anys acompanyant a les persones sense llar. (Barcelona, Claret, Arrels, 2019). És un molt bon repàs de la trajectòria de l’entitat, dividida en sis capítols, cadascun dels quals porta una història de carrer. Una oportunitat més de conèixer la veu dels autèntics desposseïts. Ei, i no oblideu  la web.https://www.arrelsfundacio.org/es/quienes-somos/

Conclusions lògiques…

La lectura d’aquests testimonis m’ha portat a unes primeres conclusions: :

  • La desproporció entre homes i dones és palesa. Les entrevistades afirmen que és molt més difícil per a una dona sobreviure al carrer; crec que hi juguen també altres factors que caldria considerar.
  • L’arribada al carrer i al desarrelament ve des de llocs molt diferents: des de famílies benestants i felices fins a d’altres desestructurades o amb antecedents greus.
  • Tot sovint no transcorre massa temps entre una situació benestant o afavorida i la caiguda a l’últim graó de la pobresa. I per a molts resulta increïble que els hagi passat a ells.
  • L’alcohol és el principal factor determinant, gairebé present en tots els casos entrevistats. Cervesa, vi de cartró, restes de ginebra i vodka que troben quan alguns joves han fet un botellón i ho deixen tot tirat per terra i se’n van a dormir calentons a a casa seva…Litres i litres al dia i a la nit, combinats o no amb altres substàncies…
  • En segon lloc, les drogues, tant el consum com el tràfic, la qual cosa porta a la delinqüència clara, a adversaris perillosos i a diners bruts. Hi ha casos també de ludopatia.
  • Això comporta seqüeles òbvies de malalties, minusvàlues, estades a la presó (ull! Un dels entrevistats diu que allò era estar com en un hotel de 5 estrelles: menjar, llit, roba neta, seguretat….)

…i d’altres una mica sorprenents

Tot el que he dit és, més o menys, imaginable. Però vull subratllar algunes qüestions que m’han fet pensar en  molts llibres escrits per autors plens de compassió i de sentit de la justícia (però amb un plat a taula i un sostre)…Crec que, sovint,  es parla d’aquestes situacions amb filtres que qualificaria de bonistes i que no permeten veure que la realitat és encara més bèstia (permeteu-me el col·loquialisme)  i les solucions paternalistes són dubtoses….

  • La majoria dels entrevistats , d’una manera o altra, realitzen anàlisis de la seva situació molt poc autocomplaent. Són perfectament conscients de com i per quèvan anar rodolant camí avall. El convenciment que les addiccions van ser causa de perdre el nord és present en molts relats. Assumeixen el que han viscut. De vegades sí que acusen familiars, amb duresa, o algunes institucions. Tornarem sobre això.
  • Tots, sense excepció, afirmen que el pitjor de la vida al carrer no és el fred ni la gana, sinó que  és la por. I, oh sorpresa, tots sense excepció senyalen que a qui temen més és els seus col·legues d’infortuni.   “Per una sabata et claven una ganivetada”. “No dormo amb ningú, que finalment t’acaba clavant una pallissa per robar-te mitja cervesa”, “Fujo dels grups, que acaben en baralles i ganivetades”. Fins i tot distingeixen entre “gent d’aquí” i “els que acaben de venir de fora”, molt més perillosos.  Tema que necessitaria hores de debat…
  • Això no impedeix que molts tinguin present atacs terribles d’altres agressors molt perillosos: uns, els neofeixistes (fa poc Crims va relatar l’assassinat d’una transsexual a la Ciutadella a mans d’aquestes bandes). I segon, grups de pijos supercol·locats que no únicament se’n foten dels sense sostre sinó que els agredeixen (cal no oblidar hi ha la terrible història la indigent cremada en un caixer de Sant Gervasi, a mans de tres joves de “casa bona” el 2005).
  • La higiene és un tema cabdal, conseqüència directa de la vida al carrer. Els sense sostre són molt conscients que l’olor que desprenen i l brutícia acumulada en roba i propietats produeixen un rebuig que marca més la diferència entre ells i altres persones. Molts comenten la importància d’anar nets per recuperar-se. I les fundacions tenen com a element prioritari la resolució d’aquest problema amb dutxes i bugaderies.

Per no caure en una visió massa negra, vull acabar amb una nota optimista: la manera en què tots, sense excepció, valoren l’ajut –un plat de sopa, un aixopluc, un cafè- que han rebut de persones anònimes, de veïns i fins i tot de vigilants o guàrdia urbana.  I, naturalment, de les associacions que els han acollit, respectat i ajudat, una de les  quals és, òbviament, la Fundació Arrels. Però no n’és l’única, i hi ha iniciatives que haurien de ser més conegudes i respectades. Tant les més noves com les més antigues. I que estableixen xarxes de col·laboració i bon enteniment.  I hi ha voluntaris, treballadors, usuaris, etc. Recomano vivament visitar la botiga i al taller d’artesania La troballa ven objectes magnífics i que dona ocupació a moltes persones. https://www.48hopenhousebarcelona.org/es/els-edificis/escuela-taller-la-troballa-arrels-fundacio/ Voluntaris i  professionals hi engeguen projectes d’artesania i disseny, que col·laboren amb tallers de mobiliari fins i totmoltfashion!.

Hi ha altres iniciatives també molt bones, com ara la col·laboració amb el Teatre Lliure (Sis personatges, dirigit per J.C. Martel, èxit de cartell el 2018, amb un actor i cinc residents d’ Arrels. (https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20180531/critica-teatral-sis-personatges-homenatge-a-tomas-giner-teatre-lliure-fundacio-arrels-sintecho-6850985).  Arrels continuar en aquesta línia d’ajudar a expressar-se a qui no té la paraula: han fet tallers de poesia i tenen una biblioteca amb documentació…que espera algun voluntari que l’acabi d’endreçar!

 

Dues postil·les

El tema és un pou sense fons. Però no puc acabar el post sense una reflexió encara més inquietant i dolorosa. Hem dit que molts entrevistats acusen la família d’haver-los abandonat, de no voler tenir-hi relació ni a la recíproca… terrible. Però, malauradament, he viscut casos molt propers on les famílies han tingut un grau de patiment immens. Que també han quedat destrossades. Que han perdut molt. No em resigno a considerar-los els dolents de la pel·lícula. No podríem, alguna vegada, donar-los la paraula?.

I encara una altra: per a quan una bona història de les institucions que han tingut cura dels  pobres, amb visió històrica i ponderació de judici? Esperem que  els nostres lectors juvenils trobin inspiració i ganes de saber-ne més i, vés a saber, potser d’escriure-la.

 

 

One comment

  1. Molt interessant. Lectures que ens expliquen aquesta vida de persones que no solen ser mai el centre dels relats. Ganes de llegir- ne i de visitar La Troballa. Gràcies

Deixeu un comentari: