Llibres al replà

Imatge de la pobresa

No trobeu sorprenent que de la pobresa sempre se’n parla en singular? Ho diem així: “la pobresa”, com si es tractés d’una sola cosa. I tanmateix…, no hi ha dues pobreses semblants.

S’entén per pobresa “la mancança o escassetat del necessari per a viure” (DIEC), normalment entesa com l’escassetat de diners o mitjans de subsistència. Però també hi ha els pobres d’esperit , mancats  de intel·ligència  (i que poden tenir molts calés),  o la pobresa de lèxic, de la qual poca literatura en sorgirà. Com que aquí parlem de literatura, observem que, per una banda hi ha la literatura de tradició oral o rondallística, d’arrel popular, i per altra banda hi hauria la literatura d’autor.

La rondallística, ambientada generalment dins un àmbit rural, és protagonitzada sovint per nois i noies molt i molt pobres que se’n van a córrer món per cercar fortuna. El bo del cas és que d’una manera o altra, i no sense bona voluntat, esforç i tenacitat, acaben trobant-la –sí, sí-  sota una o altra aparença. Bravo!

De noche en la calle. (Ekaré, 1999)

En canvi, la literatura d’autor que, adreçada als nois i noies, s’inicia amb el romanticisme i paral·lelament a la industrialització, comença a marcar les diferències existents entre la pobresa rural i la pobresa urbana. Andersen, amb La venedora de llumins, o Dickens, amb Grans esperances o Oliver Twist, ens ofereixen magnífics exemples de com les ciutats industrials esdevenen aspres i dures per a la subsistència humana, i de com ser un infant desvalgut en un ambient urbà esdevé una aventura francament difícil i potser insuperable.

El pitjor del cas és que sospitem que la pobresa urbana va en augment en detriment de les possibilitats de subsistència que, poc o molt, oferia la societat rural, envoltada de natura, on per pobre que es fos, sempre es podia arreplegar llenya al bosc per escalfar-se, o es podia caçar, o pescar, o trobar herbes remeieres i fruits salvatges i aigua clara per a poder subsistir… No és així a ciutat.

Avui volem tractar no pas tant de la manera en què la narrativa popular o d’autor han enfocat la pobresa, sinó de la manera de il·lustrar la indigència urbana. Com que les imatges no tenen adjectius ni substantius, per a demostrar la vària pluralitat visual de  la misèria ens valdrem de tres exemples ben diferents entre si, per tal de insistir en el fet que de pobreses n’hi ha més d’una i que no s’hi val amb un sol mot genèric per presentar-la, ni amb un sol recurs gràfic.

De noche en la calle. (Ekaré, 1999)

El 1994, la brasilera Àngela Lago treu al mercat un impecable i implacable àlbum il·lustrat que du per títol ben expressiu Cena da rua i que editorial Ekaré va traduir al castellà amb el també ben trobat títol de De noche en la calle (1999). L’experiència de l’autora com a treballadora social la va dur a realitzar una obra que, segons les seves pròpies paraules “vol ser un reportatge, sense paraules, perquè en aquest llibre -que crec que és el meu millor treball- no vull distreure al lector”.  I com ho aconsegueix? Utilitza un espès fons negre a sang en totes les dobles planes. Però, oferint-hi un contrast notabilíssim, tots els personatges i figures (cotxes, animals, pilotes…) es presenten amb els colors més saturats i cridaners del món, a pinzellades barroeres, en un retrat magnífic de la histèria col·lectiva que provoca un simple menino da rua entre els conductors. Val la pena observar com la darrera doble plana és igual a la primera, i així el relat esdevé un cercle viciós de mai acabar, per denunciar la cíclica i perenne manca de solucions al problema. I també cal observar com el sec de la doble plana és utilitzat per oposar les actituds i sentiments experimentats pel protagonista i els figurants.

Som a la claveguera amb en Pau i en Pere. (Kalandraka, 2019)

Són d’un registre ben diferent els colors emprats per Maurice Sendak a We Are All in the Dumps with Jack and Guy (1993) que en català apareix traduït per Miquel Desclot com Som a la claveguera amb en Pau i en Pere (Kalandraka, 2019). Aquí si que hi ha text, que de fet és la suma de dues cantarelles populars.  I sí que està il·lustrat amb figures perfilades en negre com és usual en aquest il·lustrador. Però fixem-nos en la paleta cromàtica, sisplau: no hi ha ni un color pur, net o saturat (llevat del blanc testimonial i protector de la lluna). Tots son colors barrejats, impurs, terciaris: allò que se’n diu vulgarment, “emborratxats”. El roig és més color vinassa que vermell. El groc és el mateix que el dels ous podrits, els rosats estan descolorits i tiren a malva seca, els grisos son bruts… Els personatges van tan espellifats com els dibuixava Junceda vuitanta anys abans, i el color de les seves carns i pells és tan i tan pàl·lid com depriment.  Ens sembla una molt bona opció per il·lustrar un relat sobre la misèria dels infants desvalguts i per expressar les inquietuds de l’autor respecte als menors en situació vulnerable dins la gran ciutat.

Los hermanos negros (Lóguez, 2007)

I per rematar aquest post, centrem-nos ara en una novel·la gràfica: Die Schwarzen Brüder (Los Hermanos Negros. Lóguez, 2007) que, basant-se en la narració original de Lisa Tetzner del 1941, és acuradament adaptada en imatges pel grafista i il·lustrador suís Hannes Binder. En aquesta història sobre els noiets escarransits que eren venuts per fer d’escura-xemeneies (certament un precedent notable de la novel·la Cendra, que el nostre veí i amic de replà us comentava la quinzena passada) no hi trobareu ni colors excitants ni emborratxats, sinó només un exemple magnífic de vinyetes en blanc i negre aparentment obtingudes a cops de gúbia, a la manera de les més elaborades xilografies. Si no hi ha res més negre que la misèria, aquí el negre impera però, certament, no pas d’una pobra manera, sinó en un encertadíssim contrast amb el fons blanc de la pàgina. Binder no és il·lustrador qualsevol, sinó un autèntic mestre de l’expressionisme que, en aquesta obra exhibeix un sorprenent devessall de plans: picats, contrapicats, panoràmiques, plans detall, primers plans… Com que la tècnica del gravat li permet obtenir l’efecte de ser fet a esgarrapades i esquinços, tota la novel·la gràfica desprèn un aire tràgic, dolorós, feixuc a més no poder i ple de versemblança que concorda magníficament amb el to dramàtic del relat. Tot un encert.

Ara que a la meva metròpoli han pintat l’asfalt dels carrers amb els colors del joc del parxís, dia rere dia resulta fàcil observar que, per damunt d’aquests gargots virolats, hi circula més gent miserable recollint ferralla que no pas jugant. Com us deia, la pobresa té molts recursos i matisos des del punt de vista plàstic. Les tres obres comentades ho confirmen.

Deixeu un comentari: