Encara que a la pel·lícula de Mary Poppins, que té tan de magnífica com d’ensucrada, la figura de l’escura-xemeneies era un personatge feliç i màgic… Al Londres de finals del XIX, aquest representa la cara més bruta, dissortada i trista de la pobresa. I l’exerceixen, en la major part dels casos, molts dels infants orfes que corrien pels carrers de l’època i que eren explotats laboralment per personatges sense escrúpols. La seva vida tenia un valor ínfim, o més aviat, no en tenia cap ni un.
Charles Dickens va retratar la vida diària d’aquests infants perduts que sobrevivien amb quatre molles de pà sec aconseguides treballant, o bé, robant amb tota la picardia del món. Oliver Twist n’era l’exponent, però d’altres apareixien a les seves magnífiques novel·les, alhora que immillorables retrats de la vida de la city de l’època.
Cendra: història d’una nena i del seu mostre és una novel·la per a infants i joves que ens presenta una nena que viu sota la ferma disciplina d’un senyor, que es queda tot el que guanyen els orfes com ella escurant xemeneies i jugant-s’hi la vida.
Per escriure-la, l’autor canadenc Joanathan Auxier va fer un treball ingent de documentació per, a través de la novel·la i com diuen en un conegut programa d’actualitat, posar “llum a la foscor”.
La novel·la té un inici precís i bonic que estaria a l’alçada del de Mary Poppins i un personatge màgic que acompanya la protagonista. Aquest té la mateixa dosi de tendresa que de super-heroi, sempre al servei de la protagonista i fent-li costat. Però, un dels aspectes dels diversos que destaquen a l’obra és la lluita de la Nan per la llibertat i per aconseguir que ella i els seus companys tinguin unes condicions de vida millors.
“Ser dins una xemeneia fa esgarrifar” i això és el que sent quan queda encallada en una i és a punt de no explicar-ho. “Imagina’t un túnel negre, sinuós i interminable sense llum al final.”
Una novel·la que barreja equilibradament ficció, no-ficció i fantasia. La Nan lluitarà per deixar enrere el seu amo, i per millorar les condicions dels infants, en un retrat excel·lent d’aquella trista realitat… i esperarà per dur-ho a terme l’1 de maig, l’únic moment de glòria dels infants que escuraven xemeneies. Milers de nens amb abric negre desfilaven pel carrer i la gent els aplaudia, tot ignorant la seva dura tasca i amagant les seves cruels condicions.
Semblant a la Nan, hi ha la Clementina, la protagonista d’El lloc màgic, a qui tenen segrestada i esclavitzada -en una ciutat que podria ser Londres també- dos adults que són més dolents que la tinya. Una novel·la gràfica, escrita i il·lustrada per Chris Wormell, on el pols que mantenen la bonhomia i la maldat és ferotge. Al paisatge que es veu des de la finestra on la Clementina aconsegueix arribar, un munt de xemeneies plenes de sutge per netejar i de totxos per grimpar i cercar la llum.
La literatura és plena d’orfes com la Nan, com la Clementina i com molts d’altres que han esdevingut ben populars i que s’han hagut d’espavilar en solitari. Amb les seves aventures, hom arriba a una humil conclusió: amb els pares al costat, no hi ha aventura que valgui. Potser per això, Roald Dahl, en algunes novel·les, els defenestrava a les primeres de canvi.
Com que la literatura no és un compartiment estanc, Cendra i El lloc màgic m’enllacen, per casualitat, amb una novel·la per adults que he llegit darrerament. No hi ha el sutge de les xemeneies, però si la pols de la mina, als afores de Glasgow, que entra a les cases de les famílies humils, per qualsevol esquerda i arriba a tots els racons.
La vida dels personatges i de les famílies de La història de Shuggie Bain de Douglas Stuart és una vida de classe treballadora, on regna la dificultat per tirar endavant, per sobreviure. D’inici, en Shuggie és el petit de la casa, un element del paisatge, el raret de l’escola, que pateix les inclemències del seu entorn familiar i especialment de l’addició a l’alcohol de la seva mare, la principal protagonista de l’escenari.
La mare és un personatge literari immens, al qual la beguda la tiba continuament cap al pou, però, de tant en tant, l’orgull l’empenta cap a la llum de l’exterior, on surt amb el cap ben alt, imitant les classes benestants, disfressant-se d’allò que voldria ser, amb un abric de pell, uns talons i una mica de maquillatge… A la que li flaqueja la voluntat i l’energia, però, la mare torna a lliscar cap al fons del pou.
La pobresa els arrossega avall, els fa minúsculs, però, alhora la mare, en Shuggie i altres personatges literaris de l’obra es fan grans, profunds i rics, en un “novelón con espinas”, tal com a l’escriptora cubana Zoé Valdés li agradava definir a aquestes obres que esgarrapen al lector i que no el deixen gens indiferent.
Tots ells són personatges que cerquen escletxes de claror immersos en la foscor i la pobresa del fons d’una mina o d’una xemeneia, en una lluita esgotadora i constant que gairebé mai arriba a culminar amb una vida neta i tranquil·la.
“La meva mare va tenir un any bo, una vegada. Va ser meravellós”, afirma entre sospirs en Shuggie Bain.
Deixeu un comentari: