Hereus dels Jocs de la fam?

Fa alguns anys els lectors, i també les editorials, anaven a la caça i captura de l’herència de Harry Potter. Un xic més tard al jove mag li va agafar el relleu el món dels vampirs creat per Stephenie Meyer i el seu Crepuscle. I més ençà els amants de les històries van poder gaudir de la trilogia de Els jocs de la fam de Suzanne Collins.
Tot plegat ha conformat un món editorial juvenil on semblaria que a voltes només hi ha espai per a un fenomen literari, diguis autor, protagonista o col·lecció, per temporada. I aquell segell que l’atrapa salva els mobles durant alguns anys.
I això ha passat tant a la literatura juvenil com a la novel·la infantil. Sinó que aixequi la mà el segell que no ha provat durant anys de desbancar el ratolí més famós, en Geronimo Stilton (grup Planeta), un fet que semblaria que a poc a poc va aconseguint el desastrós Greg (grup RBA).

I els lectors en mig d’aquestes batalles.
Els lectors empedreïts, que resseguim els vaivens del món editorial, no tenim més remei que estar a l’aguait d’aquest màrqueting perquè no ens venguin bou per bèstia grossa. I és que massa sovint ens trobem llibres enfaixats, promocionats o amb els drets venuts a productores cinematogràfiques que es promocionen com els hereus de qualsevol de les tres col·leccions citades a l’inici. I una lectura posterior ens afirma com d’equivocats van els elogis.
És per això que, gat escaldat de l’aigua freda fuig, i sempre prenem amb molta cura aquells títols que es promocionen sota el subtítol de hereus de..., encara que l’herència sigui tan minsa que tan sols estigui present en una petita frase que va dir a l’atzar algun autor de renom en un dinar de costellada a l’entorn d’aquella lectura i que l’editor de torn va agafar al vol. Tot és vàlid per vendre, diuen.

Tot? Fins i tot desencantar futurs lectors amb llibres sense solta ni volta, amb personatges que beuen més de jocs d’ordinador que no pas de la literatura? Ho sento, però des del futur, en Dídac i jo ja en vam quedar cansats de determinades lectures i ara només seleccionem allò que de debò val la pena remarcar. Però separar el blat de la palla és una feina àrdua.

I en aquesta recerca, amatents a no perdre el temps per giragonses sense interès literari, ens vam topar amb un títol singular: Desconnexió (Barcanova, 2014) o Unwind en anglès (publicat el 2007 a USA). Un títol que ens va cridar l’atenció tot i que a primer cop d’ull vam pensar que no seria res més que un altre volum de la llarga llista de guions literaris que havíem rebutjat recentment. Però alguna cosa ens va fer pujar la mosca al nas en observar que l’autor, Neal Shusterman, desconegut a les nostres terres, tenia una biografia d’interès, tot obrint-se a una nova vida quan es va veure obligat a traslladar-se del seu New York natal a Mèxic en plena adolescència. Un trasllat que lluny de suposar-li un trasbals, va ser el punt de partida de la descoberta d’un altre món, d’una altra realitat que li va obrir els ulls a la vida. A més l’autor tenia una llarga i extensa trajectòria com a escriptor, amb desenes de títols publicats als Estats Units dels quals, aquest Desconnexió, n’era el primer que queia a les nostres mans. Si a més hi afegim que aquest Unwind era el primer títol d’una tetralogia, semblava que la cosa prometia.

Però què ens va enganxar d’aquesta novel·la? Doncs són diversos els elements que ressaltem.

En primer lloc la temàtica. Quan vam llegir Els jocs de la fam ens va sorprendre que una novel·la que tramava una historia a l’entorn de vint-i-quatre nois que entraven a una arena de la que només un en sortiria viu, podia ser considerada novel·la juvenil i no del gènere gore. És per això que vam haver de fer un reciclatge i obrir la ment a noves experiències com I Desconnexió. I és que aquesta novel·la versa sobre la possibilitat que tenen les famílies d’una Amèrica derivada d’una segona guerra civil, de poder donar el seu fill perquè el desconnectina a partir del moment que compleis els tretze anys. Una dret que s’allarga fins a complir els divuit. I què és la desconnexió? Doncs vol dir que el jove adolescent serà esquarterat i el 99,8% del cos “reviurà” en altres persones que n’han de menester alguna de les seves parts per substituir les pròpies que estan deficients. Bèstia, no? Però no tots els adolescents de tretze a divuit anys accepten amb els braços creuats el seu fatal destí. I és aquí on apareix en Connor i la Risa, acompanyats involuntàriament per en Lev qui, ja des de petita, l’havien batejat com a desconnectat, un delma que les famílies nombroses hauran de fer a la societat. 

En segon lloc observar que tot plegat succeeix en un futur on la ciència ficció no suposa canvis importants des del punt de vista tecnològic sinó que el canvi és sociològic. Una nova tendència en la ciència ficció, en el crossover, on s’afronten temes socials més enllà del futur tecnològic que ens espera. Uns canvis sociològics que no deixen de posar-nos entre l’espasa i la paret, a haver de decidir, a posar en dubte les nostres creences, a posar damunt la taula la vida que portem…, una lectura que va més enllà de la trama, en definitiva res més que literatura.

En tercer i darrer lloc, perquè aquesta pot ser la primera part d’una tetralogia que promet. I és que ens hagués agradat animar a l’editorial Barcanova que ens presentés els demés títols ja publicats als Estats Units –UnWholly i UnSouled– i preparar-se par presentar-nos el darrer que es publicà –Undivided, octubre 2014-. I és que Desconnexió ens obre una nova cosmogonia social, una reflexió a l’entorn dels valors de la societat en la que ens podem emmirallar en el present. No us la perdeu!