Súperheroi

Camino a Casa. Text: Jairo Buitrago. Il•lustracions: Rafael Yockteng. Editorial Fondo de Cultura Económico, Mèxic DF, 2008.

L’any 2011, a Bogotà, vaig conèixer un dels autors de “Camino a casa”, en Jairo Buitrago. Va assistir a una xerrada que vam fer amb el replanero Ignasi Blanch a la llibreria Casa Tomada, i després vam anar a ballar salsa. Un pla molt a la colombiana. En Jairo és una persona inquieta, molt divertida i enginyosa, que parla bé i balla bé. Em va agradar molt conèixer-lo (i m’agrada seguir en contacte amb ell encara ara, via Facebook) perquè sóc un rendit admirador d’un dels seus llibres, precisament aquest sobre el qual em disposo a parlar en la rentré de Llibres al replà. No és una novetat, però és, a parer meu, un dels àlbums imprescindibles de la LIJ contemporània. Explicar per què m’agrada tant “Camino a casa” és la tasca que em proposo. L’objectiu és que, si no el coneixeu, feu tot el possible per llegir-lo.

D’entrada, diré que l’he utilitzat d’exemple en cursos de formació o xerrades sobre àlbum il•lustrat. I ho he fet perquè és un paradigma del que entenc com a àlbum: un missatge amb múltiples possibles lectures que es forma mitjançant la interacció justa de text i imatge. Comencem pel segon punt.

“Camino a casa”, a nivell textual, consta de 6 frases. A part de portada, guardes, contraportada i portadella il•lustrades, hi ha 12 il•lustracions a doble pàgina. Surt, encara que no dividit exactament d’aquesta manera, a mitja frase per il•lustració. Són frases breus, 70 paraules en total, incloent-hi articles i preposicions. Si les llegim sense imatges, podem interpretar qualsevol cosa: algú que demana a algú altre que l’acompanyi a casa, que és lluny de la ciutat, per no anar-hi sola. Algú que no té calés (“Entremos juntos al barrio, a la tienda donde ya no tenemos crédito”) i que espera la mare que torni de la feina (“que mamá vuelva de la fábrica”). A aquest acompanyant li diu que pot anar-se’n qual vulgui, però que torni quan el necessiti. Sense imatges, el senzill text no té cap missatge especial llevat potser de la lleugera sensació de soledat, nostàlgia i pobresa.

La feina dels autors de l’àlbum és oferir un món al lector. Una idea (un guió, una trama, una història) que admeti aquestes 70 paraules com a discurs textual. I, us ho asseguro, el món de “Camino a casa” és tan ample, tan ple de contingut i emocionalment tant potent, que resulta exemplificant.

Anem a les imatges. Una protagonista nena que surt d’escola. Du un uniforme (com els altres nens i nenes que surten per la porta) i demana a un lleó, sí, sí, a un lleó enorme, que l’acompanyi a casa. Penseu que la paraula “lleó” no apareix ni un sol cop en el text (vull dir que, només llegint el text, mai hauríem pensat en un animal, en un lleó salvatge). La nena i el lleó pugen cap a una barriada de la ciutat, segurament lluny del centre. La presència del lleó causa paüra i espant en tots els éssers que van trobant pel camí: criden, fugen espaordits, cauen a terra, s’amaguen. La nena, de vegades sobre el llom de l’animal, provoca pànic i accidents. Entenem, però, que la nena no té por del lleó; l’animal la protegeix i li brinda empara. La nena recull el germanet a la guarderia (el lleó espera, mans, en un jardinet proper) i arriben a casa. La nena prepara un àpat en un cuina senzilla i mig desballestada, i la taula està parada per a 4 persones. La mare arriba més tard, en autobús, que ve de treballar. La penúltima il•lustració mostra un llit en una pobra habitació amb les parets esquerdades. El llit el comparteixen tres persones: la nena, el germanet i la mare. El lleó ja no hi és. La nena li ha dit, en la pàgina anterior, “Puedes irte de nuevo, si quieres”. Pensem que el lleó els ha deixat sols en aquell llit tan ple. La nena, l’única que no dorm, s’acosta un marc de fotos que hi ha sobre la tauleta de nit poc il•luminada, al costat de la qual hi ha una muntanyeta de llibres o diaris.

La darrera il•lustració és un pla detall de la fotografia emmarcada i, més en penombra, la muntanya de diaris del costat. Quan la veiem, quan l’entenem, la història (la idea, el concepte, el món) cobra un sentit inesperat. Buitrago i Yockteng han aconseguit provocar-nos una sensació. Han aconseguit que ens emocionéssim, que trobéssim referents en la història real de molts pobles de llatinoamericans (Xile, Argentina, Uruguai) a més a més de la travessia de la nena i el lleó.

De cop, la nena creix en rellevància, i el lleó ja no és un lleó. De cop entenem la flor que la nena ofereix al lleó i que apareix al costat de la foto al final. De cop contextualitzem la ciutat freda; descobrim la pàtina de boira que recorre tots els dibuixos i que potser havíem relacionat amb el fum de les xemeneies que apareixen en les primeres imatges. De cop, també, podem interpretar (interpretacions múltiples, com hem assenyalat al principi) la por, el terror i el desconcert dels vianants, dels conductors, de l’amo de la botiga com una metàfora d’una por antiga, sense sentit i arrelada a la pell de moltes generacions. De cop intuïm que aquella paüra dels altres pot ser també el desig de la nena, la seva fantasia; la necessitat de sentir-se poderosa al costat d’aquella bèstia salvatge pels carrers de Santiago o Buenos Aires. Ella que ha tingut tanta por. Ella, a qui la vida ha fet tant de mal. Entenem com, per a ella, el lleó salvador té una presència enorme i dominant. Tot això que capim quan arribem al final de l’àlbum era impensable en un inici. Tot el fragment de món (tota la tristesa, la misèria i la injustícia) no hi cabia en les 70 paraules, però hi era. I tant que hi era. I aquesta és la meravella de la creativitat i de l’obra rodona: incloure-hi la vida, però racionada, en paral•lel, insinuada o interpretada a cada imatge, a cada paraula, a cada pàgina. Com si tot plegat (el que es diu, el que es veu, el que s’intueix, el que s’imagina, el que se sap, el que s’interpreta) donés forma a l’obra.

Conscientment, no us he volgut explicar el final de la història que coneixem a través de la fotografia i els diaris de la darrera imatge. Aquí us deixo un link d’un vídeo amb les pàgines de l’àlbum i la narració del text per si no voleu esperar a tenir-lo a les mans. He d’advertir que la qualitat no és fantàstica, i que jo hagués fet moure la càmera per damunt dels dibuixos amb una altra intenció.

Jairo Buitrago, l’amable ballador de salsa, i Rafael Yockteng han creat altres històries fantàstiques, com ara “Eloísa y los bichos” (Ed Babel 2009) sobre la immigració, i han obtingut múltiples premis, distincions per les seves obres, força traduïdes. Jo, avui, m’he fixat en una d’elles. O millor dit, en aspectes d’una d’elles, que n’hi ha molts altres, però aquest post se m’allarga. Em venia gust fer-vos-en partícips.