Llibres al replà

Minillibres. Petites obres d’art de menut format

En aquesta darrer post abans de tancar la sèrie dedicada a diminuts sortim fora del relat i lluny dels seus protagonistes. Us volem presentar obres en formats minúsculs, llibres infantils en miniatura que d’alguna manera han excel·lit en la història lil·liputenca de la literatura infantil. 

Aquesta mena de llibres es defineixen per tenir unes dimensions reduïdes i no superar els pocs centímetres. Els orígens d’aquest format, que sempre ha meravellat tant per la seva fragilitat i com enginyositat, és tan antic com la història del llibre, tot i que és a partir del segle XVI i sobretot al llarg dels segles XIX i XX on més se’n produeixen. 

Els objectius inicials segueixen una voluntat pràctica, ja que són llibres que poden ser transportats amb facilitat, i s’adequen a les mans dels petits lectors. Però aquestes mini obres permeten lectures intimistes i esdevenir objectes transicionals i de col·leccionista segons l’edat. Els continguts han anat canviant segons els valors socials i econòmics imperants de cada època, i els seu format i disposició sempre van de la mà dels avenços en les tècniques d’impressió i reproducció de text i imatges. Fins aquí, la seva gènesi és força similar a la resta d’obres de la literatura infantil impresa, i de la mateixa manera que aquesta, els primers mini volums estan centrats en la necessitat d’alfabetitzar i d’adoctrinar els infants. Entre aquestes primeres manifestacions destaquem la versió en miniatura del New England Primer del 1690. 

Com és habitual en la història de la LIJ, serà al Regne Unit el primer país on s’editen llibres menuts allunyats de la religió i dels manuals de lectura. Allà, Thomas Boreman, impressor i editor londinenc i iniciador dels llibres infantils per subscripció, va ser pioner en elaborar, entre el 1740 i el 1743, un sèrie de llibres en miniatura per entretenir. A Curiosities in the Tower of London, o a qualsevol altre títol de la sèrie, el tamany era similar al d’una capsa de llumins. Les pàgines contenien, més enllà del text, algunes imatges en xilografia que representaven bèsties salvatges provinents de les colònies britàniques, o altres curiositat com les armes recuperades de l’Armada Espanyola, totes elles guardades en una mena de zoo/ museu a la Torre de Londres.

Seguint el model de Boreman, altres editors i llibreters londinencs com John Newbery i John Marshall publiquen edicions de llibres en miniatura, i una literatura infantil conceptualment allunyada dels llibres precedents, i formalment més atractiva gràcies als avenços en les tècniques d’impressió. La producció dels editors britànics és, a partir d’aleshores, altament innovadora. Inspirada en els nous corrents pedagògics i amb obres d’autors com Jean-Jacques Rousseau, Friederich Fröbel, John Locke, Maria Edgeworth o  Richard Edgeworth, el joc i l’entreteniment esdevindran objectius centrals en la creació i edició literària per infants.

Així, Marshall publica l’any 1800 l’Infant’s library [Biblioteca Infantil]. La biblioteca consta de setze mini llibres impresos a color i de petites dimensions que no sobrepassaven els 57 mm d’alçada i 47 mm d’ample. Els llibres s’oferien dins una capsa de fusta que imitiva el format d’una biblioteca real. Això permetia una lectura íntima i idònia per a les mans dels més petits. Inicialment es van pensar perquè nens i nenes els llegissin en veu alta a nines, i així es familiaritzessin poc a poc amb el codi escrit. Però aquesta mini obra és innovadora en altres aspectes més enllà del format. Marshall inclou nous temes, i cada volum esdevé un petit itinerari de complexitat interpretativa creixent. La sèrie comença amb les lletres de l’alfabet, segueix amb històries sobre animals, flors, i jocs a l’aire lliure; i acaba amb una petita història del Regne Unit. Una altra singularitat de l’obra de Marshall és el rol que li atorga al lector. A partir d’interpel·lacions i preguntes directes, el fa partícip en l’acte de lectura. 

Ja entrat el segle XX, és destacable la col·lecció de minillibres inclosa dins la biblioteca de la casa de nines de la reina Mary, construida entre el 1920 i el 1924 al Regne Unit. Dins el fons d’aquesta mini biblioteca, hi trobem dues-centes miniatures de luxe de llibres d’autors ja consagrats de l’època com Sir Arthur Conan Doyle (Sherlock Holmes), James Barry (Peter Pan), Rudyard Kipling, o Alan Alexandre Milne (Winnie the Pooh).

 

Durant la Segona Guerra Mundial, molts editors i artistes van patir, a part dels efectes devastadors de qualsevol conflicte bèl·lic, l’escassetat de materials i paper. Potser per això, entre el 1941 i el 1946 l’editorial belga Éditions des Artistes decideix publicar la col·lecció “Pomme d’api”, una sèrie de vint-i-quatre llibres de petit format, tots els il·lustrats per l’artista d’origen rus Elisabeth Ivanovsky. La col·lecció ha estat novament impresa per l’editorial nantesa Memo en una edició facsímil.

Als Estats Units, després de la guerra, l’editorial Simon & Schuster, famosa per introduir la cultura de masses en l’edició infantil, també publica l’any 1948, una col·lecció anomenada “Tiny Golden Library”. Consisteix en una biblioteca en miniatura de vint-i-quatre volums, tots ells inclosos dins una capseta en forma de lleixa per als llibres, i de cau pels animals protagonistes. Autors com Dorothy Kunhardt, Garth Williams, o Margaret Wise Brown en formen part. La col·lecció també ha estat reeditada recentment per la mateixa editorial nantesa citada abans.

El format de minillibres també és adaptat en altres tipologies emergents. Així, el 1966 Marvel publica en aquest petit format una col·lecció sobre els grans herois del còmic nord-americà com el Capità Amèrica, Thor o SpiderMan.

I ara us preguntareu, com ha estat l’edició de minillibres i llibres diminuts a casa nostra? Tenim una trajectòria similar? Si bé l’espai no consent allargar-me massa, i probablement ometré exemplars inevitables, deixeu-me presentar-vos unes quantes col·leccions més o menys locals d’aquesta mini biblioteca particular:

Com ocorre en altres països, els primers llibres diminuts en català eren llibres religiosos i per aprendre a llegir. Diversos autors identifiquen el Cançoneret català d’Antoni Bulbena com un dels primers amb una novetat temàtica a casa nostra. Com sempre, l’unió de música i literatura aporta innovacions formals dins l’edició infantil (vegeu el post sobre música i literatura). El cançoner de Bulbena és de petites dimensions i està imprès en paper satinat. A mesura que les innovacions en les tècniques d’impressió arriben a casa nostra, a principis de segle XX, el caprici cap als formats en miniatura també augmenta més enllà de la literatura infantil. Revistes com Esquitx adopten també aquest format reduït.

Tots els exemplars editats d’aquesta revista es podien guardar en una capsa proporcionada per la mateixa editorial. La revista, impresa a color, contenia setmanalment històries amb i sense text, acudits, jocs i endevinalles.

També es en aquell període, en les primeres dècades del segle XX, quan l’editorial madrilenya Calleja inclou dins les seves col·leccions una sèrie anomenada “Juguetes instructivos” amb minillibres impresos a color i històries adaptades al format menut. També adaptarà a aquest format altres col·leccions com “La Caja de los deseos”, (6 volums) o els “Cuentos fantásticos” (12 volums). Carmen Bravo Villansante els va definir com “delícies en miniatura, com follets del bosc, ideals i assequibles per a totes les butxaques”. 

 

Després de la guerra civil espanyola, l’editorial Joventut, elabora una col·lecció de minillibres en castellà, anomenada “Libros pequeñines” que segons la pròpia editorial estaven destinats a nens i nenes que ja sabien llegir, o per aquells que encara no. L’edició era a color i molt ben cuidada.

 Mostra d’això en són les tècniques emprades i elements paratextuals com les guardes, on es feien referències intertextuals i intericòniques amb altres clàssics de la LIJ.

 

El model editorial i el talent de Joventut, dirigit aleshores per Josep Zendrera, i posteriorment per la seva filla, la Xita Zendrera, serà seguit i imitat per altres editorials a tot l’estat. També durants els anys més durs de la censura franquista, trobem altres miniatures com les publicades per l’editorial Fher amb col·leccions diminutes com El espíritu de la botella.

Amb l’auge de la literatura per a nadons a finals de segle XX, els minillibres tornaran a ser un format privilegiat. Recordem aquí els Minillibres per a nadons d’Allan i Janet Ahlberg, publicat recentment per l’editorial Flamboyant. Ja entrat el segle XXI, apareixen altres col·leccions locals com els “Minillibres imperdibles” de Kalandraka, uns llibres en miniatura presentats dins una capsa per gaudir, com cita la pròpia editorial, de somnis grans.

 

També les editorials Combel i Ekaré han publicat col·leccions diminutes. Així Combel ha creat una col·lecció anomenada Els Popis, uns minillibres pop-up; i l’editorial caraquenya, amb seu a Barcelona,  els minilibros “Ponte poronte”, o la col·lecció de contes populars musicats “Clave de sol”.

Per acabar, i per a tots aquells que vulguin anar més enllà, informar-vos que moltes biblioteques nacionals i internacionals disposen d’un fons i col·leccions de minillibres. De fet, molts dels que han estat citats en aquesta entrada es troben disponibles en biblioteques de la capital catalana, a la British Library de Londres o en col·leccions privades que nos es poden citar.

Deixeu un comentari: