Bon Fario

Potser, tant a ell com a l’Alba i a mi, ens agrada matinar per “empaitar un repte”, com diu el mateix autor, per anar a atènyer muntanyes. 

Tant
a l’autor com a l’Alba i a mi ens agrada trescar pels corriols dels Pirineus,
ascendir a primera hora del matí, quan la boira encara està baixa, pels
senders que al llarg dels anys han vist passar aquests conqueridors de
l’inútil, aquests excursionistes, alpinistes i escaladors. 

Però cal dir que
al Santi Baró li agrada arribar als estanys i, ben equipat, anar a la caça i captura
de l’anomenada Salom trutta fario, coneguda popularment com la fario (i d’aquí el títol de la novel·la). I a l’Alba i a mi no.
La fario és una
truita esmunyedissa, un peix que sembla jugar amb el pescador posant a prova els seus
nervis. Un joc entre l’home i l’animal que pot acabar amb la captura o amb la més rotunda de les derrotes. Però benvolguts lectors, no us espanteu, perquè posteriorment, un cop ben ple l’ego del pescaire, la deixa anar fins a la
propera partida. 

En una situació similar, però sense aturar-nos al costat de les
tranquil·les aigües dels estanys, als escaladors ens agrada enfrontar-nos a reptes
que només alguns hem dibuixat al cap: diedres, plaques, cornises,
xemeneies, sostres…, tots ells elements que dibuixen una lluita entre l’esportista i la natura per, un
cop arribats al cim i haver emplenat el nostre ego, davallar i retornar al punt
d’origen.

Ei!, Baró, també vos sou com l’Alba i jo un conqueridor de l’inútil.

I amb aquesta premissa, donar sentit a una vida inútil,
perduda, d’una adolescent rebel sense objectiu a la vida, Fario (BARÓ, Santi. Fario. Barcelona: Cruïlla, 2014 (Gran Angular, 174). Premi Gran Angular 2014) ens introdueix a un món de
difícil sortida: el món dels mal anomenats ni-nis i que, d’una o altra manera l’Andrea,
la protagonista de l’obra, ens convida a conèixer.

Jo també vaig viure aquests brots revolucionaris, aquesta
rebel·lió intrínseca a l’adolescència, però jo vaig trobar una vàlvula d’escapament,
una sortida de socors que em portà a enfilar-me, cap de setmana darrera cap de
setmana per pinacles de la nostra estimada Montserrat. Al Santi Baró la rebeldia el portà a la pesca d’alçada, a descobrir les aigües cristal·lines dels Pirineus. 

Santi Baró el dia de la presentació del premi Gran Angular 2014 del que Fario en resultà guanyadora

I és que l’Andrea,
encara que no ho sàpiga, a imatge i semblança del propi autor, va a la recerca del sentit de la vida, de donar
resposta a una existència basada en fer la punyeta al més proper per sentir-se
viva. Però tot canvia quan de la necessitat se’n fa virtut i l’Andrea no té més
remei que fugir de la ciutat i descobrir un entorn nou, un indret que ha d’aprendre a llegir,
a entendre, a moure’s amb la mateixa seguretat amb la que es movia per la seva
ciutat natal.

Quants pares i mares voldrien tenir un Boldís Sobirà, un poble on l’esperança estigui dipositada en la naturalesa, un paisatge que semblaria que ha de salvar-ho tot. I és en
aquest entorn, on per no haver no hi ha ni cobertura de mòbil, on l’Andrea a poc a
poc se n’adona del valor de la vida, de la necessitat d’agafar-se a un clau encara que estigui roent. 

Recordo que durant els inicis de la crisi de principis del segle XXI,
quan la bombolla immobiliària havia petat, un amic, comerciant de material de
muntanya, em comentava que els negocis li anaven prou bé, que cada any
venia una mica més que l’anterior. Qüestionat sobre el perquè de tan estrany
succés, em va contar que sociològicament s’havia estudiat que en moments en el
que tot i tothom és inestable, en el que la inseguretat regna arreu, les persones
hem de tornar a allò que ens dóna estabilitat, i res millor que la natura, allò que ens sembla immutable. I és per això que l’Andrea troba, en aquest entorn agrest, el sentit a la seva existència. 

Baró, malgrat que t’entestis a assegurar que
les teves novel·les no tenen missatge, de ben segur que tu ens volies
transmetre la tensió que es viu, des del moment que es deixa el cotxe fins que
s’hi torna, quan hom va a la captura del seu Fario particular. I l’Andrea,
encara que sigui inconscientment, també vol aconseguir el seu. 

Però no et preocupis Baró, jo continuaré repassat la teva obra, els teus títols guanyadors dels premis Barcanova (2006 i 2010) i Gran Angular (2011 i 2014) a la recerca del missatge que t’entestes a dir que no hi és. I és que escriure qualsevol text, fins i tot la guia telefònica, conté missatge encara que només sigui en l’elecció de les paraules, el gènere o el verb que utilitzes. Escriure implica sempre una elecció, i en l’elecció hi ha implícita un determinat missatge. I Fario, per molt que ho proclamis al teu bloc dient que aquesta és “una història que fuig de qualsevol missatge, intent de transmetre valors o alliçonament”, n’és ple . 

Santi, ara que tinc temps per fer i desfer, que el món s’ha enfonsat i la civilització ha d’afrontar el Segon origen, potser un dia m’arribaré fins als estanys de Romedo per comprovar si, com dius en un dels moments claus de l’obra, la Pica d’Estats es veu des d’aquest indret màgic del Pallars. Ja veieu, per la foto, que la darrera vegada que m’hi vaig arribar la boira no em va deixar veure l’entorn. Per molts farios!